El calvari de l’SNP

L’11 de juny, l’ex-primera ministra d’Escòcia Nicola Sturgeon va ser detinguda, interrogada i tot seguit posada en llibertat sense càrrecs en el marc d’una investigació sobre les finances del Partit Nacional Escocès (SNP). Ha estat l’última mala notícia per a un partit que darrerament està vivint un calvari.

A Sturgeon la van detenir en una investigació per esbrinar si més de mig milió d’euros que el 2016 es van recaptar en una campanya per aconseguir el segon referèndum d’independència es van invertir en això, o van servir per pagar despeses corrents del partit. El seu marit, Peter Murrell, que era el màxim responsable de l’organització interna de l’SNP, també hi està implicat. De fet, al febrer va dimitir poc després de la dimissió de Sturgeon perquè quan van haver d’actualitzar el nombre de militants per fer les primàries per escollir un nou lideratge, es va descobrir que hi havia poc més de 70.000 militants amb dret a vot, lluny dels 100.000 que deien que tenien (tot i que si ho comparem amb Catalunya són xifres impressionants, ja que aquí, amb més habitants que a Escòcia, no hi ha cap partit que arribi als 20.000 militants). Per tot plegat, a l’abril van detenir Murrell, i com a la seva cònjuge dos mesos més tard, el van interrogar i després va quedar en llibertat.

Encara és d’hora per veure com acaba tot plegat: si arriba a judici i hi ha condemna, o només són acusacions infundades com insinuen molts independentistes. De moment, Sturgeon ja ha dit que és innocent i que mantindrà el seu escó. Sigui com sigui, el mal ja està fet i la seva reputació i la del seu partit s’han vist greument afectades.

Fins no fa gaire, a l’SNP totes li ponien: tenia un lideratge estable i consolidat, guanyava totes les eleccions i governava a Escòcia. Demanaven un segon referèndum d’independència amb l’argument que, si bé en el de 2014 havia guanyat el no, amb la sortida del Regne Unit de la UE tenien dret a tornar a votar i decidir si es quedaven al Regne Unit i sortien de la UE, o marxaven del Regne Unit i demanaven tornar a entrar a la UE. Amb aquest discurs, l’SNP va guanyar còmodament les últimes eleccions al Parlament escocès el 2021.

A partir de llavors, però, tot ha anat pel pedregar. El govern britànic es va negar a acceptar el segon referèndum, i el govern escocès en lloc de seguir pressionant o esperar un moment millor per negociar políticament, va anar als tribunals. Va recórrer al Tribunal Suprem i aquest es va pronunciar contra els interessos dels independentistes. El TS va dir que Escòcia no tenia dret a convocar una consulta sobre la independència sense permís del govern britànic. Això és tant com reconèixer que el Regne estarà “Unit” encara que alguna part no ho vulgui. I és un cop duríssim per a l’independentisme escocès, perquè determinarà qualsevol moviment cap a la independència en el futur.

I no va ser l’únic revés per a l’SNP i Sturgeon. El Parlament escocès va aprovar la llei trans, que facilitava el canvi de gènere sense necessitat de medicar-se. Aquesta llei va anar acompanyada de molta polèmica dins i fora de l’SNP per la poca exigència per fer el canvi de gènere i les implicacions d’això en les prestacions socials, les quotes polítiques, les competicions esportives o les presons. I el govern britànic va impedir-ne l’aplicació.

Tant la negativa a fer el segon referèndum com el blocatge a la llei trans van ser dues bufetades fortes, una als anhels de llibertat dels independentistes, l’altra a l’autogovern escocès. Ningú sabia ben bé com sortir-se’n, i el febrer del 2023 Sturgeon va dimitir per sorpresa, al·legant motius personals i cansament després de molts anys a primera línia. Però ara tothom es pregunta si Sturgeon realment va dimitir no perquè estigués cansada, sinó per les dificultats polítiques i sobretot perquè es veia a venir el calvari judicial que li venia a sobre a ella mateixa, al seu marit i al partit.

Ara caldrà veure com afectarà el cas de suposat finançament irregular a l’SNP. Encara és d’hora per veure’n l’abast, però és fàcil imaginar que no el beneficiarà. Tot i que ningú s’hagi posat diners a la butxaca, veure’s embolicat en un assumpte de finançament il·legal no és una bona notícia per a cap partit. I encara menys quan és un partit independentista i basa part dels seus arguments a dir que poden gestionar millor els recursos públics que l’estat del qual es volen desempallegar.

Els dos últims grans líders de l’independentisme escocès han tingut problemes amb la justícia. Alex Salmond, el polític que va portar l’SNP a quotes de poder mai vistes i que va aconseguir que Londres acceptés un referèndum, va ser acusat de comportaments inapropiats amb algunes col·laboradores, però la justícia el va absoldre de tots els càrrecs. Veurem què passa amb Sturgeon. Fins a quin punt el que hagin fet els líders en el passat marca el present i el futur d’un partit o un moviment?

La resposta dependrà en gran mesura del que faci el nou líder independentista escocès, Humza Yousaf. Tot i tenir el suport de l’aparell del partit, va guanyar les eleccions primàries per molt poc contra una altra ministra, jove i conservadora. Caldrà veure com paeix tot això un partit que havia sigut una bassa d’oli durant dues dècades. De moment, Yousaf ha mostrat les seves intencions en els dos principals temes de l’agenda política. D’una banda, ha anat a la justícia per denunciar que Londres va blocar il·legalment la llei trans i que, per tant, no s’han respectat les competències escoceses. Alguns ja vaticinen que tornarà a ser un tret que sortirà per la culata. Sigui com sigui, això no té res a veure amb la independència, sinó amb el fet de defensar l’autogovern actual. Pel que fa a la independència, ha dit que segueix sent el centre de l’acció política i l’objectiu de l’SNP, però que ara per ara no hi ha una voluntat clara i majoritària dels escocesos, cosa que fa pensar que a curt termini hi haurà altres prioritats abans de fer un altre assalt per la independència.

Escòcia i Catalunya són dues nacions que s’assemblen en moltes coses, i aquesta darrera dècada han viscut trajectòries similars. Totes dues formen part d’estats molt poderosos, membres de l’OTAN i la UE (el Regne Unit ja no). Totes dues es van industrialitzar i econòmicament no depenen del govern central. I totes dues, en els últims anys, han viscut processos d’independència que no han reeixit.

Es pot destriar l’independentisme dels partits independentistes? En el marc de les democràcies, on el suport a les idees es mesura sobretot a través del nombre de vots que obtenen els partits que les defensen, no sembla que vingui una bona època per a l’independentisme escocès. I els unionistes se n’alegren i intenten desacreditar tot l’independentisme pel que presumptament han fet alguns dels seus líders.

Ara, tant a Escòcia com a Catalunya, el moviment independentista està desorientat i no sap gaire què ha de fer ni quina estratègia el pot dur a la victòria. Ha passat el moment àlgid –el 2014 a Escòcia i el 2017 a Catalunya–, i des de llavors, tot i que els partits independentistes es mantenen al govern, no sembla que tinguin una resposta convincent a la pregunta fonamental: si l’estat central bloca el referèndum, què es pot fer, quina és l’estratègia? Sturgeon abans de dimitir va insinuar que volia convertir les eleccions al parlament britànic en un plebiscit, en què votar l’SNP fos el mateix que votar sí en un referèndum per la independència, a l’estil del que va fer l’independentisme català en les eleccions del 2015, però Yousaf (potser perquè sap què va passar a Catalunya) ja ha descartat aquesta via. Els paral·lelismes, però, no s’acaben aquí. L’SNP s’encamina cap a un escenari prou conegut pels catalans. Si tal com diuen les enquestes, en les properes eleccions britàniques hi ha un canvi de govern i els laboristes guanyen però sense majoria absoluta, l’SNP podria ser imprescindible per al govern laborista i podrien fer pagar car el seu suport, fins i tot obligant-los a negociar un segon referèndum per la independència. Però també podria passar al revés, que els laboristes s’enfortissin i tornessin a guanyar a Escòcia. De moment, ningú sap com ni quan acabarà el calvari de l’SNP.