Sense muntanyes no hi ha kurds

Després dels ter­ratrèmols que van asso­lar part de Tur­quia i Síria al febrer, el PKK, el Par­tit dels Tre­ba­lla­dors del Kur­dis­tan, va decla­rar una treva uni­la­te­ral. Ara, però, després de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als a Tur­quia, ha tor­nat a les armes.

El Kur­dis­tan, la nació sense estat més gran del món en població i en ter­ri­tori, es troba divi­dit en qua­tre estats: Tur­quia, l’Iraq, Síria i l’Iran. Aquests estats no són tan antics com l’espa­nyol o el francès, però d’ençà que exis­tei­xen han inten­tat ser un estat nació com els euro­peus, és a dir que tots els habi­tants com­par­tei­xin una mateixa llen­gua i una mateixa iden­ti­tat naci­o­nal. I, per tant, han vol­gut que els kurds dei­xin de ser-ho per pas­sar a ser ira­quians, ira­ni­ans o turcs. No ho han acon­se­guit gaire i això es deu, en bona mesura, a la geo­gra­fia. En un món que pot sem­blar pla, on sem­bla que el ter­ri­tori ja no importa perquè ens podem con­nec­tar amb qui vul­guem inde­pen­dent­ment d’on es trobi, la geo­gra­fia encara importa, i molt. De fet, con­di­ci­ona la política i no es pot can­viar. Per exem­ple el camí més sen­zill per cre­uar els Piri­neus i, per tant, per con­nec­tar l’Europa Occi­den­tal amb la península Ibèrica i Àfrica, és a través del port del Portús, a la Jon­quera. En l’època dels romans ja era així i dos mil anys més tard con­ti­nua sent-ho.

Al lli­bre La ven­jança de la geo­gra­fia, Robert Kaplan explica una anècdota molt il·lus­tra­tiva. En un viatge des de Bag­dad cap al nord, després d’hores i hores de tra­jecte pel desert, veuen les mun­ta­nyes a l’horitzó i el taxista kurd li diu: “Sense mun­ta­nyes no hi ha kurds.” Les mun­ta­nyes han aju­dat els kurds a pro­te­gir-se mili­tar­ment i a resis­tir l’assi­mi­lació cul­tu­ral. No cal haver estu­diat a l’acadèmia mili­tar per ado­nar-se que per a qual­se­vol exèrcit és més fàcil avançar per la plana que per les mun­ta­nyes. Però les mun­ta­nyes també han aju­dat els kurds a pre­ser­var la cul­tura i la iden­ti­tat, ja que és més difícil arri­bar-hi.

La situ­ació dels kurds als qua­tre estats és dife­rent en gai­rebé tot: el reco­nei­xe­ment, l’auto­no­mia, l’eco­no­mia o els par­tits polítics que els repre­sen­ten. La política, sem­pre i a tot arreu, no depèn només del que un faci, sinó també del que fan els adver­sa­ris i els ene­mics. En aquest sen­tit, no es pot ana­lit­zar la situ­ació de tot el Kur­dis­tan “en gene­ral” com no es pot ana­lit­zar la situ­ació dels Països Cata­lans “en gene­ral” sense tenir en compte que el nivell d’auto­no­mia, la situ­ació de la llen­gua o els par­tits majo­ri­ta­ris són ben dife­rents al País Valencià, a Andorra o a la Cata­lu­nya Nord, per posar alguns exem­ples.

A Tur­quia és on hi ha la població kurda més nom­brosa, ja que hi viuen més de la mei­tat dels 40 mili­ons de kurds que hi ha al món. No hi ha auto­no­mia i la repressió con­tra tot allò kurd, ja sigui llen­gua, par­tits o iden­ti­tat naci­o­nal, és impla­ca­ble. Com en molts altres pobles ocu­pats, hi ha dues estratègies: una fora del sis­tema polític, empu­nyant les armes, i una altra dins del sis­tema, pre­sen­tant-se a les elec­ci­ons.

La lluita armada l’encapçala el PKK. Abdu­llah Öcallan, el seu líder històric, va ser cap­tu­rat el 1999 i con­dem­nat a cadena perpètua acu­sat de ter­ro­risme i sepa­ra­tisme. Des de lla­vors, està tan­cat a la presó de l’illa d’Imrali, una for­ti­fi­cació mili­tar del mar de Màrmara. El seu cas recorda molt el de Nel­son Man­dela, que es va pas­sar vint-i-set anys tan­cat i con­dem­nat a cadena perpètua també acu­sat de ter­ro­rista. Veu­rem si el líder kurd, que ja en porta vint-i-qua­tre, acaba igual que el sud-africà: amb el Nobel de la Pau, acon­se­guint la majo­ria dels seus objec­tius polítics i de pre­si­dent del seu país. Ara per ara sem­bla difícil, ja que el PKK s’enfronta a un dels estats més pode­ro­sos del món i es troba a la llista d’orga­nit­za­ci­ons ter­ro­ris­tes de la UE i els EUA. Però ja sabem que per pas­sar de ser con­si­de­rat un ter­ro­rista a un pre­si­dent legítim i res­pec­tat en el marc inter­na­ci­o­nal l’única cosa que cal és gua­nyar.

Hi ha altres orga­nit­za­ci­ons kur­des que inten­ten apro­fi­tar les vies que el sis­tema polític turc ofe­reix per fer política, per exem­ple pre­sen­tar-se a les elec­ci­ons, però ho tenen molt difícil. En els últims anys, Tur­quia ha il·lega­lit­zat par­tits acu­sant-los de ter­ro­risme, ha empre­so­nat dipu­tats i ha ces­sat dese­nes d’alcal­des esco­llits democràtica­ment en elec­ci­ons. Tot i això, en les últi­mes elec­ci­ons pre­si­den­ci­als a Tur­quia del maig, els par­tits kurds van inten­tar tor­nar a jugar política­ment i van donar suport al can­di­dat opo­si­tor, que va per­dre. No és una estratègia nova, ja que molts kurds també van donar suport fa vint anys a Erdo­gan, lla­vors can­di­dat opo­si­tor. Cre­ien que aquell isla­mista mode­rat no podia ser pit­jor que els naci­o­na­lis­tes turcs laics que hi havia al poder. Avui, vint anys més tard, la repressió que ha exer­cit el pre­si­dent Erdo­gan con­tra els kurds no té res a enve­jar a la dels seus pre­de­ces­sors. Mani qui mani a Tur­quia, els kurds sem­pre per­den.

Sem­bla difícil que la solució al pro­blema kurd depen­gui de la pressió que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal pugui fer a Tur­quia, perquè avui és un dels estats més pode­ro­sos de la zona, mem­bre de l’OTAN, i la UE el con­si­dera un soci clau per mol­tes raons. Segu­ra­ment la més impor­tant és perquè l’ajudi a con­te­nir les migra­ci­ons que van cap a Europa. Per tant, els kurds ho tenen magre perquè algun estat els faci cas. Més aviat tot el con­trari: els que eren més o menys amics van dei­xant de ser-ho. Com Suècia, que per entrar a l’OTAN neces­sita del vot afir­ma­tiu de Tur­quia, i Erdo­gan li fa pagar car, dema­nant que extra­deixi acti­vis­tes kurds, “ter­ro­ris­tes” segons Tur­quia.

La situ­ació del kur­dis­tan turc impacta de ple en la situ­ació dels kurds de Síria, que en la majo­ria de casos són fills dels exi­li­ats del kur­dis­tan turc durant el segle XX. El Kur­dis­tan sirià va ocu­par els titu­lars de bona part de la premsa del món quan van acon­se­guir der­ro­tar Estat Islàmic sol, sense el suport de l’exèrcit sirià, durant la guerra civil en la segona dècada del segle XXI. I van esta­blir-se com un estat quasi inde­pen­dent a Rojava. Però Tur­quia sem­pre ha vist amb molta por aquesta zona domi­nada pels kurds, i els ha com­ba­tut sense pie­tat acu­sant-los de ser apèndixs del PKK. De moment, hi ha hagut una lluita de tots con­tra tots en què els kurds se n’han sor­tit prou bé. Ara bé, si la medi­ació russa entre Síria i Tur­quia arriba a bon port, els kurds hi sor­ti­ran per­dent, com sem­pre. De moment, encara que no sigui notícia, els com­bats seguei­xen.

A l’Iraq la situ­ació és dife­rent. Durant el règim de Sadam Hus­sein també havien estat repri­mits sense com­passió, fins i tot gase­jats amb armes químiques. Però un cop els Estats Units van envair l’Iraq i van fer caure el dic­ta­dor, men­tre el país s’enfon­sava en una guerra civil entre xiïtes i sun­ni­tes, els kurds van saber pro­te­gir-se i gover­nar-se. L’eco­no­mia basada en el petroli fun­ci­o­nava bé i hi havia molta més segu­re­tat que a la resta de l’Iraq. Els kurds a l’Iraq tenen una auto­no­mia reco­ne­guda, amb un par­la­ment i un govern. A més, par­ti­ci­pen de veri­tat en el repar­ti­ment de poder i càrrecs de l’estat fede­ral ira­quià. El pre­si­dent de l’Iraq ha de ser kurd i diver­sos minis­tres ho són, com el d’Exte­ri­ors. Ja vol­drien els kurds de Tur­quia i l’Iran una situ­ació sem­blant. Ara bé, com en la majo­ria d’estats on hi ha petroli, una elit extrac­tiva es queda els bene­fi­cis i a la majo­ria no li arriba gaire res, cosa que impulsa l’emi­gració cap a Europa.

El 2017 van tibar la corda i van cele­brar un referèndum d’inde­pendència en què va par­ti­ci­par el 72% de la població i el sí va gua­nyar amb un 92%, però com en el cas català no van tenir la força per fer efec­tiva la inde­pendència, i avui el kur­dis­tan ira­quià no és un estat inde­pen­dent.

La situ­ació, per tant, és ben dife­rent en cada estat, però a tot arreu el paper de les dones kur­des en la vida política, social i mili­tar és molt més igua­li­tari que en qual­se­vol zona del seu vol­tant. El paper de les dones a les milícies tant del PKK com a Kobane ha des­per­tat l’admi­ració de bona part del món occi­den­tal.