Sense muntanyes no hi ha kurds
Després dels terratrèmols que van assolar part de Turquia i Síria al febrer, el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan, va declarar una treva unilateral. Ara, però, després de les eleccions presidencials a Turquia, ha tornat a les armes.
El Kurdistan, la nació sense estat més gran del món en població i en territori, es troba dividit en quatre estats: Turquia, l’Iraq, Síria i l’Iran. Aquests estats no són tan antics com l’espanyol o el francès, però d’ençà que existeixen han intentat ser un estat nació com els europeus, és a dir que tots els habitants comparteixin una mateixa llengua i una mateixa identitat nacional. I, per tant, han volgut que els kurds deixin de ser-ho per passar a ser iraquians, iranians o turcs. No ho han aconseguit gaire i això es deu, en bona mesura, a la geografia. En un món que pot semblar pla, on sembla que el territori ja no importa perquè ens podem connectar amb qui vulguem independentment d’on es trobi, la geografia encara importa, i molt. De fet, condiciona la política i no es pot canviar. Per exemple el camí més senzill per creuar els Pirineus i, per tant, per connectar l’Europa Occidental amb la península Ibèrica i Àfrica, és a través del port del Portús, a la Jonquera. En l’època dels romans ja era així i dos mil anys més tard continua sent-ho.
Al llibre La venjança de la geografia, Robert Kaplan explica una anècdota molt il·lustrativa. En un viatge des de Bagdad cap al nord, després d’hores i hores de trajecte pel desert, veuen les muntanyes a l’horitzó i el taxista kurd li diu: “Sense muntanyes no hi ha kurds.” Les muntanyes han ajudat els kurds a protegir-se militarment i a resistir l’assimilació cultural. No cal haver estudiat a l’acadèmia militar per adonar-se que per a qualsevol exèrcit és més fàcil avançar per la plana que per les muntanyes. Però les muntanyes també han ajudat els kurds a preservar la cultura i la identitat, ja que és més difícil arribar-hi.
La situació dels kurds als quatre estats és diferent en gairebé tot: el reconeixement, l’autonomia, l’economia o els partits polítics que els representen. La política, sempre i a tot arreu, no depèn només del que un faci, sinó també del que fan els adversaris i els enemics. En aquest sentit, no es pot analitzar la situació de tot el Kurdistan “en general” com no es pot analitzar la situació dels Països Catalans “en general” sense tenir en compte que el nivell d’autonomia, la situació de la llengua o els partits majoritaris són ben diferents al País Valencià, a Andorra o a la Catalunya Nord, per posar alguns exemples.
A Turquia és on hi ha la població kurda més nombrosa, ja que hi viuen més de la meitat dels 40 milions de kurds que hi ha al món. No hi ha autonomia i la repressió contra tot allò kurd, ja sigui llengua, partits o identitat nacional, és implacable. Com en molts altres pobles ocupats, hi ha dues estratègies: una fora del sistema polític, empunyant les armes, i una altra dins del sistema, presentant-se a les eleccions.
La lluita armada l’encapçala el PKK. Abdullah Öcallan, el seu líder històric, va ser capturat el 1999 i condemnat a cadena perpètua acusat de terrorisme i separatisme. Des de llavors, està tancat a la presó de l’illa d’Imrali, una fortificació militar del mar de Màrmara. El seu cas recorda molt el de Nelson Mandela, que es va passar vint-i-set anys tancat i condemnat a cadena perpètua també acusat de terrorista. Veurem si el líder kurd, que ja en porta vint-i-quatre, acaba igual que el sud-africà: amb el Nobel de la Pau, aconseguint la majoria dels seus objectius polítics i de president del seu país. Ara per ara sembla difícil, ja que el PKK s’enfronta a un dels estats més poderosos del món i es troba a la llista d’organitzacions terroristes de la UE i els EUA. Però ja sabem que per passar de ser considerat un terrorista a un president legítim i respectat en el marc internacional l’única cosa que cal és guanyar.
Hi ha altres organitzacions kurdes que intenten aprofitar les vies que el sistema polític turc ofereix per fer política, per exemple presentar-se a les eleccions, però ho tenen molt difícil. En els últims anys, Turquia ha il·legalitzat partits acusant-los de terrorisme, ha empresonat diputats i ha cessat desenes d’alcaldes escollits democràticament en eleccions. Tot i això, en les últimes eleccions presidencials a Turquia del maig, els partits kurds van intentar tornar a jugar políticament i van donar suport al candidat opositor, que va perdre. No és una estratègia nova, ja que molts kurds també van donar suport fa vint anys a Erdogan, llavors candidat opositor. Creien que aquell islamista moderat no podia ser pitjor que els nacionalistes turcs laics que hi havia al poder. Avui, vint anys més tard, la repressió que ha exercit el president Erdogan contra els kurds no té res a envejar a la dels seus predecessors. Mani qui mani a Turquia, els kurds sempre perden.
Sembla difícil que la solució al problema kurd depengui de la pressió que la comunitat internacional pugui fer a Turquia, perquè avui és un dels estats més poderosos de la zona, membre de l’OTAN, i la UE el considera un soci clau per moltes raons. Segurament la més important és perquè l’ajudi a contenir les migracions que van cap a Europa. Per tant, els kurds ho tenen magre perquè algun estat els faci cas. Més aviat tot el contrari: els que eren més o menys amics van deixant de ser-ho. Com Suècia, que per entrar a l’OTAN necessita del vot afirmatiu de Turquia, i Erdogan li fa pagar car, demanant que extradeixi activistes kurds, “terroristes” segons Turquia.
La situació del kurdistan turc impacta de ple en la situació dels kurds de Síria, que en la majoria de casos són fills dels exiliats del kurdistan turc durant el segle XX. El Kurdistan sirià va ocupar els titulars de bona part de la premsa del món quan van aconseguir derrotar Estat Islàmic sol, sense el suport de l’exèrcit sirià, durant la guerra civil en la segona dècada del segle XXI. I van establir-se com un estat quasi independent a Rojava. Però Turquia sempre ha vist amb molta por aquesta zona dominada pels kurds, i els ha combatut sense pietat acusant-los de ser apèndixs del PKK. De moment, hi ha hagut una lluita de tots contra tots en què els kurds se n’han sortit prou bé. Ara bé, si la mediació russa entre Síria i Turquia arriba a bon port, els kurds hi sortiran perdent, com sempre. De moment, encara que no sigui notícia, els combats segueixen.
A l’Iraq la situació és diferent. Durant el règim de Sadam Hussein també havien estat reprimits sense compassió, fins i tot gasejats amb armes químiques. Però un cop els Estats Units van envair l’Iraq i van fer caure el dictador, mentre el país s’enfonsava en una guerra civil entre xiïtes i sunnites, els kurds van saber protegir-se i governar-se. L’economia basada en el petroli funcionava bé i hi havia molta més seguretat que a la resta de l’Iraq. Els kurds a l’Iraq tenen una autonomia reconeguda, amb un parlament i un govern. A més, participen de veritat en el repartiment de poder i càrrecs de l’estat federal iraquià. El president de l’Iraq ha de ser kurd i diversos ministres ho són, com el d’Exteriors. Ja voldrien els kurds de Turquia i l’Iran una situació semblant. Ara bé, com en la majoria d’estats on hi ha petroli, una elit extractiva es queda els beneficis i a la majoria no li arriba gaire res, cosa que impulsa l’emigració cap a Europa.
El 2017 van tibar la corda i van celebrar un referèndum d’independència en què va participar el 72% de la població i el sí va guanyar amb un 92%, però com en el cas català no van tenir la força per fer efectiva la independència, i avui el kurdistan iraquià no és un estat independent.
La situació, per tant, és ben diferent en cada estat, però a tot arreu el paper de les dones kurdes en la vida política, social i militar és molt més igualitari que en qualsevol zona del seu voltant. El paper de les dones a les milícies tant del PKK com a Kobane ha despertat l’admiració de bona part del món occidental.