L’OTAN AL BÀLTIC
Els estats bàltics veuen els Estats Units com a far de la llibertat i com el seu protector davant de Rússia
La setmana passada l’OTAN va celebrar una cimera a Vílnius, capital de Lituània. La reunió va estar marcada per dos estats que s’hi volen adherir: Suècia i Ucraïna. Tots dos casos són un exemple molt clar de com la geografia determina la política, i en ambdós casos el mar bàltic hi té molt a veure.
Tant Suècia com Ucraïna volen entrar a l’OTAN perquè l’article 5 del tractat estableix que “les parts acorden que un atac armat contra una d’elles que tingui lloc a Europa o a l’Amèrica del Nord serà considerat un atac contra totes elles”. Qualsevol agressió contra qualsevol membre seria com si s’hagués atacat els Estats Units i, per tant, l’OTAN respondria amb tota la força.
Suècia havia estat neutral des de les guerres napoleòniques, de manera que ja no formava part de l’OTAN, però la invasió russa d’Ucraïna va fer que demanés l’entrada a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord per impedir que a Rússia li passi pel cap de fer amb el seu territori el mateix que va fer amb Ucraïna.
L’entrada de Suècia, però, està sent molt més difícil del que els suecs es podien imaginar. A l’OTAN, com passa a la Unió Europea, per acceptar un nou membre cal la unanimitat, o sigui que tots els estats que en formen part hi votin a favor. La majoria d’estats membres volen acceptar Suècia al club per tres raons principals. D’entrada, perquè Suècia és un aliat europeu i occidental, membre de la UE. En segon lloc, pels submarins suecs, que són dels millors del món, perquè poden estar submergits sense sortir a la superfície molts més dies que la majoria. I en tercer lloc, per l’illa de Gotland, que està situada al bell mig del mar Bàltic. Aquesta antiga fortalesa havia arribat a estar desmilitaritzada no fa gaires dècades, i ara serà un enclavament estratègic de l’OTAN mirant cap a Sant Petersburg. No obstant això, Turquia va vetar l’entrada de Suècia perquè hi va veure l’oportunitat de cobrar algunes factures pendents. Turquia considera que Suècia és un “refugi de terroristes” perquè dona aixopluc a activistes kurds, especialment del PKK, que lluiten per la independència del Kurdistan. Si bé Suècia sempre ha dit que no acull combatents, Turquia –com altres estats que ens són més propers– no fa gaire distincions entre qui ha empunyat les armes i qui ha compost una cançó o es dedica a la política.
Després de mesos d’estira-i-arronsa, el president Erdogan s’ha compromès a dur al Parlament turc l’acceptació de Suècia com a part de l’OTAN. Hi ha diversos factors que han contribuït a fer que el president turc canviés d’opinió. D’una banda, ja han passat les eleccions a Turquia. Tots els negociadors saben que amb unes eleccions a prop és més difícil aconseguir acords que un cop passades. La majoria de líders volen anar a les urnes amb una imatge de duresa, i els és més fàcil fer concessions després. A més, Suècia ja ha endurit la seva legislació “antiterrorista” i s’ha compromès a no acollir més activistes kurds i a extradir-ne uns quants. Els kurds es van quedant sense amics.
Erdogan també ha aconseguit que els Estats Units segueixin subministrant-los material militar d’última generació, especialment avions de combat F16. I a Turquia això li interessa per seguir sent un actor important a la zona, sobretot a Síria. Tanmateix, Turquia encara ha aconseguit una altra concessió. La Unió Europea s’ha compromès a reactivar les negociacions perquè Turquia en formi part. Des de fa dècades Turquia pica a la porta per esdevenir membre de la Unió Europea, però amb més o menys bones maneres sempre li han dit que no amb alguns arguments explícits i d’altres d’implícits. D’una banda, la incorporació de 80 milions de nous ciutadans afectaria la presa de decisions al Consell Europeu i a les majories del Parlament. D’una altra, l’economia. El PIB per càpita turc és aproximadament un terç del català. I la pobresa de Turquia fa patir els estats pobres que ara reben fons europeus, perquè potser deixarien de rebre’n perquè anirien a Turquia, encara més pobra. I també hi ha un altre motiu, i és que molts no veuen amb bons ulls que un estat amb la majoria de població musulmana, tot i que formalment laic, pugui ser membre de la Unió Europea. Tot fa pensar que en el proper Parlament Europeu augmentaran els diputats que comparteixen aquesta visió, per tant no sembla que a curt termini Turquia pugui ser membre de la Unió Europea, tot i que sí que segurament obtindrà beneficis econòmics i algun tracte preferent.
Ucraïna també vol ser membre de l’OTAN, però la major part dels membres de l’OTAN no la volen acceptar ara perquè significaria entrar en guerra amb Rússia. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, creu que si Ucraïna n’hagués estat membre Rússia no s’hauria atrevit a envair-la. En canvi, des de Rússia s’ha justificat la invasió afirmant que hi havia el compromís, després de la caiguda del mur de Berlín, que l’OTAN no s’expandiria cap a l’est, però que els occidentals no l’han complert. Des de la mirada russa, l’OTAN cada vegada avança més cap a l’est i vol acorralar-la. No sembla que mentre duri la guerra d’Ucraïna pugui ser membre de l’OTAN, però la majoria d’estats que en formen part l’estan ajudant subministrant-li armament i diners. De fet, sense aquesta ajuda, Rússia ja hauria guanyat la guerra fa molts mesos.
Ara bé, no tots els països de l’OTAN mantenen aquesta posició contemporitzadora i prudent. Els estats bàltics Lituània, Letònia i Estònia (i Polònia) ja voldrien acceptar ara Ucraïna com a membre per ajudar-la, i també per enviar un senyal d’agressivitat a Rússia. Els motius que ho expliquen els podem trobar en la història i la geografia. Durant la Segona Guerra Mundial, aquests estats van ser envaïts pels alemanys i després les tropes russes els van “alliberar” i s’hi van quedar cinquanta anys. Van sotmetre’ls políticament i econòmicament, van fer moviments de població i van maltractar la seva llengua i la seva identitat nacional. Per tant, ara no volen ni sentir a parlar dels russos. A més, hi ha un motiu geogràfic. Des de la capital lituana cap a l’est en menys d’una hora en cotxe s’arriba a Bielorússia. I des de Kaunas, la segona ciutat del país, en poc més d’una hora cap a l’oest s’arriba a Kaliningrad, l’enclavament rus al mar Bàltic.
Tot això ha fet que, com em confessava una professora de la Universitat de Kaunas ja abans de la invasió russa d’Ucraïna, per a ells sigui molt més important formar part de l’OTAN que de la UE: “La Unió Europea ens porta progrés econòmic i ens va molt bé, però la protecció militar de l’OTAN és una qüestió de vida o mort.”
Els estats bàltics veuen els Estats Units com a far de la llibertat i com el seu protector davant de Rússia. De fet, si no fos per la benedicció nord-americana, la seva independència hauria estat molt més difícil, sinó impossible. I ara veuen les bases dels Estats Units com la garantia que seguiran sent independents i els russos no els tornaran a atacar.
Això ha fet que els països bàltics siguin molt crítics amb França, Alemanya i els països del sud d’Europa. D’una banda, creuen que són massa tous amb Rússia, i que caldria ensenyar-li més les ungles. D’una altra, no entenen com gasten tan poc en defensa. L’OTAN recomana gastar un mínim del 2% del PIB en defensa, i la majoria d’estats del sud d’Europa no hi arriben ni hi volen arribar. Els bàltics, en canvi, ja gastaven més que el mínim recomanat, i a partir de la invasió russa d’Ucraïna encara hi destinen més diners.
L’anterior cimera de l’OTAN es va fer a Madrid. Tant Espanya com Lituània són membres de l’OTAN, però amb una situació geogràfica, interessos i pors ben diferents. La por militar espanyola ve del sud, del Marroc. De fet, Ceuta i Melilla no estan coberts per l’article 5 (parla de territori europeu), i si el Marroc les ataqués caldria veure què faria l’OTAN. Les pors dels bàltics, en canvi, venen de l’est, de Rússia. I és que la geografia explica moltes coses, tant de la política de defensa com dels altres tipus de política.