L’OTAN AL BÀLTIC

La set­mana pas­sada l’OTAN va cele­brar una cimera a Vílnius, capi­tal de Lituània. La reunió va estar mar­cada per dos estats que s’hi volen adhe­rir: Suècia i Ucraïna. Tots dos casos són un exem­ple molt clar de com la geo­gra­fia deter­mina la política, i en ambdós casos el mar bàltic hi té molt a veure.

Tant Suècia com Ucraïna volen entrar a l’OTAN perquè l’arti­cle 5 del trac­tat esta­bleix que “les parts acor­den que un atac armat con­tra una d’elles que tin­gui lloc a Europa o a l’Amèrica del Nord serà con­si­de­rat un atac con­tra totes elles”. Qual­se­vol agressió con­tra qual­se­vol mem­bre seria com si s’hagués ata­cat els Estats Units i, per tant, l’OTAN res­pon­dria amb tota la força.

Suècia havia estat neu­tral des de les guer­res napoleòniques, de manera que ja no for­mava part de l’OTAN, però la invasió russa d’Ucraïna va fer que demanés l’entrada a l’Orga­nit­zació del Trac­tat de l’Atlàntic Nord per impe­dir que a Rússia li passi pel cap de fer amb el seu ter­ri­tori el mateix que va fer amb Ucraïna.

L’entrada de Suècia, però, està sent molt més difícil del que els suecs es podien ima­gi­nar. A l’OTAN, com passa a la Unió Euro­pea, per accep­tar un nou mem­bre cal la una­ni­mi­tat, o sigui que tots els estats que en for­men part hi votin a favor. La majo­ria d’estats mem­bres volen accep­tar Suècia al club per tres raons prin­ci­pals. D’entrada, perquè Suècia és un aliat euro­peu i occi­den­tal, mem­bre de la UE. En segon lloc, pels sub­ma­rins suecs, que són dels millors del món, perquè poden estar sub­mer­gits sense sor­tir a la superfície molts més dies que la majo­ria. I en ter­cer lloc, per l’illa de Got­land, que està situ­ada al bell mig del mar Bàltic. Aquesta antiga for­ta­lesa havia arri­bat a estar des­mi­li­ta­rit­zada no fa gai­res dècades, i ara serà un encla­va­ment estratègic de l’OTAN mirant cap a Sant Peters­burg. No obs­tant això, Tur­quia va vetar l’entrada de Suècia perquè hi va veure l’opor­tu­ni­tat de cobrar algu­nes fac­tu­res pen­dents. Tur­quia con­si­dera que Suècia és un “refugi de ter­ro­ris­tes” perquè dona aixo­pluc a acti­vis­tes kurds, espe­ci­al­ment del PKK, que llui­ten per la inde­pendència del Kur­dis­tan. Si bé Suècia sem­pre ha dit que no acull com­ba­tents, Tur­quia –com altres estats que ens són més pro­pers– no fa gaire dis­tin­ci­ons entre qui ha empu­nyat les armes i qui ha com­post una cançó o es dedica a la política.

Després de mesos d’estira-i-arronsa, el pre­si­dent Erdo­gan s’ha com­promès a dur al Par­la­ment turc l’accep­tació de Suècia com a part de l’OTAN. Hi ha diver­sos fac­tors que han con­tribuït a fer que el pre­si­dent turc canviés d’opinió. D’una banda, ja han pas­sat les elec­ci­ons a Tur­quia. Tots els nego­ci­a­dors saben que amb unes elec­ci­ons a prop és més difícil acon­se­guir acords que un cop pas­sa­des. La majo­ria de líders volen anar a les urnes amb una imatge de duresa, i els és més fàcil fer con­ces­si­ons després. A més, Suècia ja ha endu­rit la seva legis­lació “anti­ter­ro­rista” i s’ha com­promès a no aco­llir més acti­vis­tes kurds i a extra­dir-ne uns quants. Els kurds es van que­dant sense amics.

Erdo­gan també ha acon­se­guit que els Estats Units seguei­xin sub­mi­nis­trant-los mate­rial mili­tar d’última gene­ració, espe­ci­al­ment avi­ons de com­bat F16. I a Tur­quia això li interessa per seguir sent un actor impor­tant a la zona, sobre­tot a Síria. Tan­ma­teix, Tur­quia encara ha acon­se­guit una altra con­cessió. La Unió Euro­pea s’ha com­promès a reac­ti­var les nego­ci­a­ci­ons perquè Tur­quia en formi part. Des de fa dècades Tur­quia pica a la porta per esde­ve­nir mem­bre de la Unió Euro­pea, però amb més o menys bones mane­res sem­pre li han dit que no amb alguns argu­ments explícits i d’altres d’implícits. D’una banda, la incor­po­ració de 80 mili­ons de nous ciu­ta­dans afec­ta­ria la presa de deci­si­ons al Con­sell Euro­peu i a les majo­ries del Par­la­ment. D’una altra, l’eco­no­mia. El PIB per càpita turc és apro­xi­ma­da­ment un terç del català. I la pobresa de Tur­quia fa patir els estats pobres que ara reben fons euro­peus, perquè pot­ser dei­xa­rien de rebre’n perquè ani­rien a Tur­quia, encara més pobra. I també hi ha un altre motiu, i és que molts no veuen amb bons ulls que un estat amb la majo­ria de població musul­mana, tot i que for­mal­ment laic, pugui ser mem­bre de la Unió Euro­pea. Tot fa pen­sar que en el pro­per Par­la­ment Euro­peu aug­men­ta­ran els dipu­tats que com­par­tei­xen aquesta visió, per tant no sem­bla que a curt ter­mini Tur­quia pugui ser mem­bre de la Unió Euro­pea, tot i que sí que segu­ra­ment obtindrà bene­fi­cis econòmics i algun tracte pre­fe­rent.

Ucraïna també vol ser mem­bre de l’OTAN, però la major part dels mem­bres de l’OTAN no la volen accep­tar ara perquè sig­ni­fi­ca­ria entrar en guerra amb Rússia. El pre­si­dent ucraïnès, Volodímir Zelenski, creu que si Ucraïna n’hagués estat mem­bre Rússia no s’hau­ria atre­vit a envair-la. En canvi, des de Rússia s’ha jus­ti­fi­cat la invasió afir­mant que hi havia el com­promís, després de la cai­guda del mur de Berlín, que l’OTAN no s’expan­di­ria cap a l’est, però que els occi­den­tals no l’han com­plert. Des de la mirada russa, l’OTAN cada vegada avança més cap a l’est i vol acor­ra­lar-la. No sem­bla que men­tre duri la guerra d’Ucraïna pugui ser mem­bre de l’OTAN, però la majo­ria d’estats que en for­men part l’estan aju­dant sub­mi­nis­trant-li arma­ment i diners. De fet, sense aquesta ajuda, Rússia ja hau­ria gua­nyat la guerra fa molts mesos.

Ara bé, no tots els països de l’OTAN man­te­nen aquesta posició con­tem­po­rit­za­dora i pru­dent. Els estats bàltics Lituània, Letònia i Estònia (i Polònia) ja vol­drien accep­tar ara Ucraïna com a mem­bre per aju­dar-la, i també per enviar un senyal d’agres­si­vi­tat a Rússia. Els motius que ho expli­quen els podem tro­bar en la història i la geo­gra­fia. Durant la Segona Guerra Mun­dial, aquests estats van ser envaïts pels ale­manys i després les tro­pes rus­ses els van “alli­be­rar” i s’hi van que­dar cin­quanta anys. Van sot­me­tre’ls política­ment i econòmica­ment, van fer movi­ments de població i van mal­trac­tar la seva llen­gua i la seva iden­ti­tat naci­o­nal. Per tant, ara no volen ni sen­tir a par­lar dels rus­sos. A més, hi ha un motiu geogràfic. Des de la capi­tal litu­ana cap a l’est en menys d’una hora en cotxe s’arriba a Bie­lorússia. I des de Kau­nas, la segona ciu­tat del país, en poc més d’una hora cap a l’oest s’arriba a Kali­nin­grad, l’encla­va­ment rus al mar Bàltic.

Tot això ha fet que, com em con­fes­sava una pro­fes­sora de la Uni­ver­si­tat de Kau­nas ja abans de la invasió russa d’Ucraïna, per a ells sigui molt més impor­tant for­mar part de l’OTAN que de la UE: “La Unió Euro­pea ens porta progrés econòmic i ens va molt bé, però la pro­tecció mili­tar de l’OTAN és una qüestió de vida o mort.”

Els estats bàltics veuen els Estats Units com a far de la lli­ber­tat i com el seu pro­tec­tor davant de Rússia. De fet, si no fos per la bene­dicció nord-ame­ri­cana, la seva inde­pendència hau­ria estat molt més difícil, sinó impos­si­ble. I ara veuen les bases dels Estats Units com la garan­tia que segui­ran sent inde­pen­dents i els rus­sos no els tor­na­ran a ata­car.

Això ha fet que els països bàltics siguin molt crítics amb França, Ale­ma­nya i els països del sud d’Europa. D’una banda, cre­uen que són massa tous amb Rússia, i que cal­dria ense­nyar-li més les ungles. D’una altra, no ente­nen com gas­ten tan poc en defensa. L’OTAN reco­mana gas­tar un mínim del 2% del PIB en defensa, i la majo­ria d’estats del sud d’Europa no hi arri­ben ni hi volen arri­bar. Els bàltics, en canvi, ja gas­ta­ven més que el mínim reco­ma­nat, i a par­tir de la invasió russa d’Ucraïna encara hi des­ti­nen més diners.

L’ante­rior cimera de l’OTAN es va fer a Madrid. Tant Espa­nya com Lituània són mem­bres de l’OTAN, però amb una situ­ació geogràfica, interes­sos i pors ben dife­rents. La por mili­tar espa­nyola ve del sud, del Mar­roc. De fet, Ceuta i Meli­lla no estan coberts per l’arti­cle 5 (parla de ter­ri­tori euro­peu), i si el Mar­roc les ataqués cal­dria veure què faria l’OTAN. Les pors dels bàltics, en canvi, venen de l’est, de Rússia. I és que la geo­gra­fia explica mol­tes coses, tant de la política de defensa com dels altres tipus de política.