GUATEMALA, L’ETERN MALSON

El proper 20 d’agost se celebrarà la segona volta electoral per escollir el president de la República de Guatemala. En principi aquest tipus d’eleccions solen passar desapercebudes perquè la comunitat internacional hi presta poca atenció, però en aquest cas s’han produït alguns elements que fan la convocatòria inusualment interessant.

No només perquè el diumenge 25 de juny, quan es va celebrar la primera volta per escollir el president (i alcaldes i diputats), l’opció més votada va ser el vot nul (amb un 17,3% del sufragi), sinó perquè va passar a la segona volta un candidat inesperat, Bernardo Arévalo, del partit esquerrà Movimiento Semilla, que és fill de l’expresident del govern democràtic de la Revolució del 1944, Juan José Arévalo Bermejo.

Aquest fet suposa un revulsiu per al que queda de campanya, perquè a Guatemala, des que hi ha eleccions “lliures” mai havia passat a segona volta una opció d’esquerra. Això no vol pas dir que el candidat del Movimiento Semilla ho tingui fàcil. Res més lluny. D’entrada fa poc més d’una setmana, el dia 12 de juliol, un jutge volia suspendre el Movimiento Semilla, després d’exposar d’una causa penal promoguda pel fiscal (afí a la dreta) Rafael Curruchiche per suposats actes de corrupció comesos per haver presentat “firmes falses”. Això va ser condemnat per diversos actors polítics i la comunitat internacional, ja que deixava la candidatura d’Arévalo sense poder-se presentar i donava automàticament la presidència a Sandra Torres, una candidata que –després de presentar-se tres vegades seguides i haver estat primera Dama en el període 2008-2011– s’ha anat movent, amb el seu partit UNE (Unidad Nacional de la Esperanza), des de la socialdemocràcia fins al conservadorisme corrupte i sistèmic.

Per sort aquesta maniobra legal impulsada des dels poders més corruptes de l’Estat no va sortir bé, ja que pocs dies després el Tribunal Suprem Electoral (TSE) va ratificar els resultats de la primera volta, i va exposar que les accions del fiscal Rafael Curruchiche “amenaçaven els fonaments bàsics d’una democràcia i va demanar el cessament de la judicialització de les eleccions”. Però no només va ser una picabaralla entre diverses instàncies judicials de l’estat, sinó que va provocar una indignació generalitzada a escala nacional i internacional. A Guatemala, la notícia va desfermar mobilitzacions i crides a una vaga general exigint la preservació de les normes democràtiques, fins i tot entre entitats conservadores, com ara la Cambra de Comerç del país, es van declarar en contra de la maniobra del fiscal. En l’àmbit internacional, la Missió d’Observació Electoral de la Unió Europea va avalar la decisió del TSE i també ho van fer moltes organitzacions internacionals, com ara Impunity Watch o l’Oficina a Washington per a Assumptes Llatinoamericans (WOLA).

Arribats aquí, que sembla que la campanya electoral i la competició avança, les preguntes que s’han de fer són diverses. Què passarà amb l’abstenció i vots nuls i en blanc, que van ser les opcions majoritàries en la primera volta? Quines possibilitats tenen els dos contrincants: Torres i Arévalo? I quina capacitat de maniobra tindrà el guanyador un cop prengui possessió de la màxima magistratura del país.

La primera pregunta –la de la participació i vots blancs i nuls– cal dir que, des de l’arribada de la democràcia a Guatemala, sempre hi ha hagut més participació en la primera volta que no pas en la segona. Això és així per dues raons. La primera és perquè fins ara els que passaven a la segona volta no només eren candidats amb molt poc suport en la primera –aquests també ho són amb un 15,7% i un 11,8%– sinó que representaven el mateix: els interessos del sistema. I la segona perquè qui mobilitza el vot a Guatemala són els alcaldes i diputats, que a través de xarxes locals i clientelars cerquen com poder obtenir recursos públics, i les eleccions per escollir alcaldes, regidors i diputats ja es van fer el 25 de juny. De totes maneres els meus amics que viuen a Guatemala em diuen que no havien vist mai –des dels Acords de Pau del 1996– tant d’entusiasme per uns comicis entre els joves urbans, activistes i el petit univers progressista del país. A més, el fet que des dels aparells de l’estat s’hagués volgut eliminar el candidat del Movimiento Semilla pot ser un esperó per a moltes persones que el passat 25 de juny van anar a les meses electorals per votar nul o en blanc.

Respondre la segona pregunta, la de qui té més possibilitats de guanyar, és sempre temerari. En principi la resposta més raonable seria que Sandra Torres és la candidata favorita, ja que té el suport de l’statu quo, els poders de l’estat, els empresaris, els mitjans de comunicació tradicionals i una part dels negocis “poc legals” que ja fa temps han penetrat a l’administració. A més, controla l’únic aparell partidari que existeix a Guatemala i que té implantació territorial al llarg del país (la UNE), i ja disposa d’una majoria parlamentària (fruit de les eleccions del passat 25 de juny) que li dona suport en campanya a càrrec del pressupost. Amb tot, hi ha qui diu que la inesperada irrupció d’Arévalo ha capgirat la lògica habitual i ha donat un punt de sorpresa i il·lusió inexistent des de fa dècades. La raó d’aquest fet és, d’una banda, perquè el Movimiento Semilla és una formació política creada per moviments socials, professionals compromesos, activistes i intel·lectuals de la talla –per exemple– del sociòleg Edelberto Torres-Rivas. Quan va néixer, ningú pensava que aquesta petita formació podria arribar a fer res electoralment, i ara, contra pronòstic pot arribar a la presidència. I d’altra banda, perquè el candidat Bernardo Arévalo és fill de l’expresident laborista Juan José Arévalo, que del 1945 al 1951 va liderar el primer govern reformista i progressista de la història de Guatemala. Un govern que va proposar cedir el poder en unes eleccions lliures i netes que va guanyar el també progressista Jacobo Árbenz i que, volent continuar les reformes del seu predecessor, va ser víctima d’un cop d’estat incruent i violent promogut pels Estats Units i que va suposar que a Guatemala governessin amb mà de ferro sanguinaris militars des del 1954 fins a inicis dels anys 80 del segle passat. Així doncs, la figura de Bernardo Arévalo té quelcom de nostàlgic, reivindicatiu i de venjança històrica, un còctel que electoralment pot funcionar i, fins i tot, donar la sorpresa. En aquest sentit, la voluntat del fiscal de voler-lo eliminar de la contesa electoral pot haver-li servit també de cop d’efecte propagandístic. Chi lo sà.

Però més enllà dels resultats, cal pensar quina capacitat de maniobra tindrà el guanyador una vegada sigui investit president de la República. Al meu entendre, crec que serà molt limitada. Guatemala forma part dels països que estan a les portes d’un estat fallit, amb xarxes de negocis il·legals infiltrats en comandaments institucionals, amb una ràtio d’homicidis esfereïdora, amb unes forces armades que sovint ignoren les autoritats civils i amb una gran part de la ciutadania –la més pobra– que somia fugir del país. I tot plegat en un territori on encara hi ha molta presència dels descendents directes dels pobles indígenes maies, que són, sense cap dubte, els més pobres i marginats entre els pobres. Amb aquest panorama, si guanya Torres, el més normal és que les coses continuaran igual sense gaire soroll, i si guanya Arévalo, potser també, però amb l’enrenou i els escarafalls de qui vol canviar una realitat que porta el pes de cinc segles d’injustícies.