GUATEMALA, L’ETERN MALSON

El pro­per 20 d’agost se cele­brarà la segona volta elec­to­ral per esco­llir el pre­si­dent de la República de Gua­te­mala. En prin­cipi aquest tipus d’elec­ci­ons solen pas­sar des­a­per­ce­bu­des perquè la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal hi presta poca atenció, però en aquest cas s’han produït alguns ele­ments que fan la con­vo­catòria inu­su­al­ment interes­sant.

No només perquè el diu­menge 25 de juny, quan es va cele­brar la pri­mera volta per esco­llir el pre­si­dent (i alcal­des i dipu­tats), l’opció més votada va ser el vot nul (amb un 17,3% del sufragi), sinó perquè va pas­sar a la segona volta un can­di­dat ines­pe­rat, Ber­nardo Arévalo, del par­tit esquerrà Movi­mi­ento Semi­lla, que és fill de l’expre­si­dent del govern democràtic de la Revo­lució del 1944, Juan José Arévalo Ber­mejo.

Aquest fet suposa un revul­siu per al que queda de cam­pa­nya, perquè a Gua­te­mala, des que hi ha elec­ci­ons “lliu­res” mai havia pas­sat a segona volta una opció d’esquerra. Això no vol pas dir que el can­di­dat del Movi­mi­ento Semi­lla ho tin­gui fàcil. Res més lluny. D’entrada fa poc més d’una set­mana, el dia 12 de juliol, un jutge volia sus­pen­dre el Movi­mi­ento Semi­lla, després d’expo­sar d’una causa penal pro­mo­guda pel fis­cal (afí a la dreta) Rafael Cur­ruc­hiche per supo­sats actes de cor­rupció come­sos per haver pre­sen­tat “fir­mes fal­ses”. Això va ser con­dem­nat per diver­sos actors polítics i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal, ja que dei­xava la can­di­da­tura d’Arévalo sense poder-se pre­sen­tar i donava automàtica­ment la pre­sidència a San­dra Tor­res, una can­di­data que –després de pre­sen­tar-se tres vega­des segui­des i haver estat pri­mera Dama en el període 2008-2011– s’ha anat movent, amb el seu par­tit UNE (Uni­dad Naci­o­nal de la Espe­ranza), des de la soci­al­de­mocràcia fins al con­ser­va­do­risme cor­rupte i sistèmic.

Per sort aquesta mani­o­bra legal impul­sada des dels poders més cor­rup­tes de l’Estat no va sor­tir bé, ja que pocs dies després el Tri­bu­nal Suprem Elec­to­ral (TSE) va rati­fi­car els resul­tats de la pri­mera volta, i va expo­sar que les acci­ons del fis­cal Rafael Cur­ruc­hiche “amenaçaven els fona­ments bàsics d’una democràcia i va dema­nar el ces­sa­ment de la judi­ci­a­lit­zació de les elec­ci­ons”. Però no només va ser una pica­ba­ra­lla entre diver­ses instàncies judi­ci­als de l’estat, sinó que va pro­vo­car una indig­nació gene­ra­lit­zada a escala naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal. A Gua­te­mala, la notícia va des­fer­mar mobi­lit­za­ci­ons i cri­des a una vaga gene­ral exi­gint la pre­ser­vació de les nor­mes democràtiques, fins i tot entre enti­tats con­ser­va­do­res, com ara la Cam­bra de Comerç del país, es van decla­rar en con­tra de la mani­o­bra del fis­cal. En l’àmbit inter­na­ci­o­nal, la Missió d’Obser­vació Elec­to­ral de la Unió Euro­pea va ava­lar la decisió del TSE i també ho van fer mol­tes orga­nit­za­ci­ons inter­na­ci­o­nals, com ara Impu­nity Watch o l’Ofi­cina a Was­hing­ton per a Assump­tes Lla­ti­no­a­me­ri­cans (WOLA).

Arri­bats aquí, que sem­bla que la cam­pa­nya elec­to­ral i la com­pe­tició avança, les pre­gun­tes que s’han de fer són diver­ses. Què pas­sarà amb l’abs­tenció i vots nuls i en blanc, que van ser les opci­ons majo­ritàries en la pri­mera volta? Qui­nes pos­si­bi­li­tats tenen els dos con­trin­cants: Tor­res i Arévalo? I quina capa­ci­tat de mani­o­bra tindrà el gua­nya­dor un cop pren­gui pos­sessió de la màxima magis­tra­tura del país.

La pri­mera pre­gunta –la de la par­ti­ci­pació i vots blancs i nuls– cal dir que, des de l’arri­bada de la democràcia a Gua­te­mala, sem­pre hi ha hagut més par­ti­ci­pació en la pri­mera volta que no pas en la segona. Això és així per dues raons. La pri­mera és perquè fins ara els que pas­sa­ven a la segona volta no només eren can­di­dats amb molt poc suport en la pri­mera –aquests també ho són amb un 15,7% i un 11,8%– sinó que repre­sen­ta­ven el mateix: els interes­sos del sis­tema. I la segona perquè qui mobi­litza el vot a Gua­te­mala són els alcal­des i dipu­tats, que a través de xar­xes locals i cli­en­te­lars cer­quen com poder obte­nir recur­sos públics, i les elec­ci­ons per esco­llir alcal­des, regi­dors i dipu­tats ja es van fer el 25 de juny. De totes mane­res els meus amics que viuen a Gua­te­mala em diuen que no havien vist mai –des dels Acords de Pau del 1996– tant d’entu­si­asme per uns comi­cis entre els joves urbans, acti­vis­tes i el petit uni­vers pro­gres­sista del país. A més, el fet que des dels apa­rells de l’estat s’hagués vol­gut eli­mi­nar el can­di­dat del Movi­mi­ento Semi­lla pot ser un esperó per a mol­tes per­so­nes que el pas­sat 25 de juny van anar a les meses elec­to­rals per votar nul o en blanc.

Res­pon­dre la segona pre­gunta, la de qui té més pos­si­bi­li­tats de gua­nyar, és sem­pre teme­rari. En prin­cipi la res­posta més rao­na­ble seria que San­dra Tor­res és la can­di­data favo­rita, ja que té el suport de l’statu quo, els poders de l’estat, els empre­sa­ris, els mit­jans de comu­ni­cació tra­di­ci­o­nals i una part dels nego­cis “poc legals” que ja fa temps han pene­trat a l’admi­nis­tració. A més, con­trola l’únic apa­rell par­ti­dari que exis­teix a Gua­te­mala i que té implan­tació ter­ri­to­rial al llarg del país (la UNE), i ja dis­posa d’una majo­ria par­la­mentària (fruit de les elec­ci­ons del pas­sat 25 de juny) que li dona suport en cam­pa­nya a càrrec del pres­su­post. Amb tot, hi ha qui diu que la ines­pe­rada irrupció d’Arévalo ha cap­gi­rat la lògica habi­tual i ha donat un punt de sor­presa i il·lusió ine­xis­tent des de fa dècades. La raó d’aquest fet és, d’una banda, perquè el Movi­mi­ento Semi­lla és una for­mació política cre­ada per movi­ments soci­als, pro­fes­si­o­nals com­pro­me­sos, acti­vis­tes i intel·lec­tu­als de la talla –per exem­ple– del sociòleg Edel­berto Tor­res-Rivas. Quan va néixer, ningú pen­sava que aquesta petita for­mació podria arri­bar a fer res elec­to­ral­ment, i ara, con­tra pronòstic pot arri­bar a la pre­sidència. I d’altra banda, perquè el can­di­dat Ber­nardo Arévalo és fill de l’expre­si­dent labo­rista Juan José Arévalo, que del 1945 al 1951 va lide­rar el pri­mer govern refor­mista i pro­gres­sista de la història de Gua­te­mala. Un govern que va pro­po­sar cedir el poder en unes elec­ci­ons lliu­res i netes que va gua­nyar el també pro­gres­sista Jacobo Árbenz i que, volent con­ti­nuar les refor­mes del seu pre­de­ces­sor, va ser víctima d’un cop d’estat incru­ent i vio­lent pro­mo­gut pels Estats Units i que va supo­sar que a Gua­te­mala gover­nes­sin amb mà de ferro san­gui­na­ris mili­tars des del 1954 fins a ini­cis dels anys 80 del segle pas­sat. Així doncs, la figura de Ber­nardo Arévalo té quel­com de nostàlgic, rei­vin­di­ca­tiu i de ven­jança històrica, un còctel que elec­to­ral­ment pot fun­ci­o­nar i, fins i tot, donar la sor­presa. En aquest sen­tit, la volun­tat del fis­cal de voler-lo eli­mi­nar de la con­tesa elec­to­ral pot haver-li ser­vit també de cop d’efecte pro­pa­gandístic. Chi lo sà.

Però més enllà dels resul­tats, cal pen­sar quina capa­ci­tat de mani­o­bra tindrà el gua­nya­dor una vegada sigui inves­tit pre­si­dent de la República. Al meu enten­dre, crec que serà molt limi­tada. Gua­te­mala forma part dels països que estan a les por­tes d’un estat fallit, amb xar­xes de nego­cis il·legals infil­trats en coman­da­ments ins­ti­tu­ci­o­nals, amb una ràtio d’homi­ci­dis esfereïdora, amb unes for­ces arma­des que sovint igno­ren les auto­ri­tats civils i amb una gran part de la ciu­ta­da­nia –la més pobra– que somia fugir del país. I tot ple­gat en un ter­ri­tori on encara hi ha molta presència dels des­cen­dents direc­tes dels pobles indígenes maies, que són, sense cap dubte, els més pobres i mar­gi­nats entre els pobres. Amb aquest pano­rama, si gua­nya Tor­res, el més nor­mal és que les coses con­ti­nu­a­ran igual sense gaire soroll, i si gua­nya Arévalo, pot­ser també, però amb l’enre­nou i els esca­ra­falls de qui vol can­viar una rea­li­tat que porta el pes de cinc segles d’injustícies.