El 19 de març de fa cent anys el diari turc satíric Karagöz va publicar una vinyeta amb la fada de la pau al mig amenaçada per diferents personatges amb uniformes nacionals de diversos països que l’apuntaven amb armes. El 1923, després de la Primera Guerra Mundial, el món està cansat de la guerra, però els interessos nacionals i les tensions segueixen a l’ordre del dia. I, almenys a Turquia, la societat té por que la guerra es torni a repetir. Quatre mesos després de la publicació d’aquesta caricatura se signa el tractat de Lausana, el 24 de juliol, i Turquia no el ratifica fins un mes després. La importància del tractat recau en l’atmosfera descrita a la il·lustració, considerant-lo així l’eina d’estabilitat del moment.

Eminalp Malkoç, coordinador d’un dels llibres sobre els cent anys del tractat, explica que “a part de ser una victòria per a Turquia és un acord entre les diferents parts i tothom sent que ha perdut, no veuen el tractat com un èxit”. Tots els països que hi participen han d’acabar cedint després de més de vuit mesos de negociació. La proposta que es va fer dos anys abans, el 1920, era el tractat de Sèvres, al qual Turquia, que en aquell moment era encara l’imperi Otomà, s’hi va oposar, i va ser l’únic país que s’hi va manifestar contrari: “Mentre que el tractat de Sèvres destruïa un país el de Lausana en posava un de nou al món”, defensa Malkoç.

El de Sèvres dividia la zona actual de Turquia en porcions sota la dominació de les potències europees: l’oest passava a ser de Grècia, la zona de l’oest d’Istanbul i d’Esmirna; el sud-oest a Itàlia, on actualment hi ha Antalya; el sud-est per a França, l’actual part de Mersin, Adana, Osmanyie i Kahranmanmaras; i l’est es dividia entre el nou estat del Kurdistan i el de l’Armenistan, tots dos amb el suport de Gran Bretanya, que celebrava la construcció d’aquestes dues noves nacions, perquè bloquejaven l’accés de Rússia a la zona del Mediterrani. L’antic imperi Otomà es quedava amb un triangle al mig de l’Anatòlia, la zona de Bursa a Sivas.

És en aquest context que els turcs s’organitzen per poder evolucionar i crear el seu propi país: a la pràctica, amb l’oposició al tractat de Sèvres i l’acceptació del tractat de Lausana, i a través de la guerra d’independència turca, aconsegueixen transformar el que havia estat un imperi en una nova nació, la República de Turquia. La República va ser impulsada pel moviment nacional turc, liderat per Mustafà Kemal, que posteriorment rebria el sobrenom d’Atatürk. La base era la de la identitat turca, que es va utilitzar com l’eina d’unió entre els ciutadans i va fomentar la creació d’un estat homogeni, que havia de permetre que fos un estat fort. Seguint aquesta lògica, i encara que un dels pilars fos el secularisme, les minories no musulmanes que històricament havien format part de l’imperi Otomà es veien com una amenaça per a l’estabilitat de la nova nació.

En el tractat de Lausana, doncs, s’estableixen els drets de les minories –tot i que només de les majoritàries– i es divideix la població entre els no musulmans i els musulmans. Les minories que es tenen en compte són la grega, l’armènia i la jueva; per més que a l’imperi n’hi convivien moltes més, com els siríacs, cristians de l’est de Turquia, que eren menys i no tenien tant suport ni despertaven tant l’interès de les potències europees. Els drets de les minories majoritàries també van ser objecte de debat en què va participar el papa i països com França, fet que va generar un rebuig més gran als nacionalistes turcs que consideraven que els europeus no s’havien de posar enmig de problemes interns de la nova Turquia.

L’educació va ser un dels pilars fonamentals del nou estat –i encara ho continua sent– a través de la promoció de la visió nacionalista als llibres escolars. Amb la formació de la nova nació, la gestió de les escoles de les minories va passar a estar centralitzada pel Ministeri: el director havia de ser turc i les classes en turc havien d’estar impartides per ciutadans que no formessin part de les minories. S’establia també que les autoritats religioses no tindrien cap funció administrativa. Tot i que les comunitats podien mantenir les esglésies i cementiris, no es permetia la construcció de nous temples. També tenien el dret de conservar altres espais propis com els hospitals i es respectava el nom i cognom no turc. A més, s’establia un representant de la Societat de les Nacions que garantís l’aplicació dels drets de les minories i s’assegurés que les comunitats podien celebrar les festes i tradicions. No obstant això, encara que alguns drets els hi fossin atorgats la representació de les comunitats va anar minvant i van perdre la importància que tenien dins de la societat.

Històricament, en alguns indrets del país els grecs, armenis i jueus no representaven una minoria, sinó una majoria, com en el cas dels grecs a Istanbul –que per alguns continua sent Constantinoble–, així aquesta minorització s’ha provocat al llarg de processos històrics. En el cas dels grecs es va passar del voltant de 500.000 al 1922 a unes 500 famílies en l’actualitat. Abans del tractat ja s’havia firmat un pacte bilateral entre Grècia i Turquia, que establia un intercanvi de població per aconseguir uns nous estats més homogenis: els grecs de Turquia serien enviats a Grècia i els turcs de Grècia a Turquia.

S’hi van observar algunes excepcions que es va tardar més de set anys a decidir-les: els grecs que estaven a Istanbul des d’abans del 1918 i els que estaven a les illes d’Imbros i Tenedos –ara Gökçeada i Bozcaada– no havien de marxar, i els turcs que estaven a la Tràcia Occidental tampoc. El motiu de les excepcions era la massa demogràfica que hi havia en aquests llocs, així com la pressió del patriarcat i interessos financers, ja que les minories en molts casos formaven la classe comerciant i intel·lectual. El balanç final va ser de més d’un milió i mig de grecs desplaçats cap a Grècia i de 670.000 turcs cap a Turquia.

Alexandre Tzonis va ser un d’aquests refugiats que es va haver de desplaçar de Turquia a Grècia. Des dels 13 anys va documentar fotogràficament les barraques que les famílies refugiades com la seva s’autoconstruïen, les Paranges, amb la càmera d’abans de la guerra del seu pare. Les condicions d’aquestes construccions van portar a la mobilització dels qui hi vivien, amb una presència rellevant de dones, i van ser bastions de resistència contra el nazisme durant la Segona Guerra Mundial. Altres refugiats, també a Grècia, concretament a Atenes, es van establir al barri de Prosfygika amb construccions de pocs recursos, edificis que ara estan ocupats i acullen els sensesostre o refugiats polítics que arriben des de Turquia.

La comunitat armènia també va ser víctima anys abans del tractat de Lausana amb massacres, el genocidi armeni per part de la comunitat internacional, encara objecte de debat en l’actualitat de Turquia. Es calcula que la població armènia va passar de ser el 7% de la total el 1914 a ser el 0,5% el 1927. Hrant Dink, periodista armeni fundador del diari Agos, la primera publicació bilingüe en armeni i turc, que va ser assassinat el 2007, defensava que a Turquia les minories es veuen des de la visió de la seguretat nacional: “S’entenen com una amenaça i això es veu des que ets petit, per exemple, quan em van ensenyar l’alfabet, totes les paraules que sortien eren turques, com a mostra no hi havia un nen amb un nom grec que llancés una pilota a un nen amb un nom armeni.”

El naixement traumàtic de Turquia en un context marcat per les guerres, el nacionalisme i la intervenció de les grans potències europees va fomentar aquesta percepció de la seguretat nacional. Des de llavors, alguns d’aquests drets establerts al tractat de Lausana han estat objecte de vulneracions: alguns exemples són l’impost de fortuna per als no musulmans el 1942, la confiscació de cases i propietats de fundacions no musulmanes o el pogrom del 6 i 7 de setembre del 1955 contra les minories, sobretot contra la grega.