La vida després dels sismes
D’Osmaniye a Hatay, passant per Kahramanmaras, el panorama es repeteix. Fa mig any dels terratrèmols que el 6 de febrer van afectar Síria i Turquia i hi van deixar al voltant de 50.000 morts. Els que s’han quedat a les ciutats intenten reprendre la vida. Entre els cotxes que circulen pels carrers, també hi van grans camions plens de runa i formigó armat, on pots veure-hi barrejat encara algun tros d’esponja de sofà o de roba estampada. Si gires la cantonada, et trobes amb solars i solars buits com descampats de terra. I en alguns, munts de runa on les màquines encara treballen. En d’altres, no s’hi ha començat la neteja: sembla que faci una setmana del terratrèmol. La runa es diposita als camps del voltant de les ciutats, i tot està cobert d’un polsim que se’t posa als ulls i al coll.
La gent es passeja per les voreres, fixant-se en els esquelets d’edifici que es mantenen drets, i que amb les rèpliques poden causar despreniments. En la majoria d’aquestes cases ja no hi viu ningú, però en algunes el comerç de la planta baixa s’ha reobert. Altres botigues s’han traspassat als contenidors que substitueixen el que abans eren edificis d’obra. Malgrat que s’hauria d’estar en una fase de reactivació econòmica, atès que ja fa sis mesos que hi van haver els sismes, les necessitats continuen sent les bàsiques, explica Gözde Kazaz, cap de comunicació de Hayata Destek, organització local d’ajuda humanitària: “A partir de la cinquena setmana ja s’hauria de passar a aquesta segona fase econòmica, però no és el cas, i se segueix treballant per accedir a les necessitats primàries, com l’abastiment d’aigua domèstica i per beure.”
Un altre problema és el canvi d’estació, amb temperatures de més de 35 graus a la majoria dels llocs: “Fa molta calor, la gent no està bé a les tendes, i la roba que ens van donar quan hi va haver el terratrèmol ja no ens serveix. A l’estiu, les malalties també es propaguen més ràpidament, sobretot entre els nens i les dones, que són els més vulnerables”, afegeix. Per a les dones, la prioritat són els lots higiènics, que no s’atreveixen a demanar perquè molts dels encarregats d’anar a analitzar les necessitats de les famílies són homes.
Les diferències entre els que viuen als camps gestionats per AFAD, l’organisme governamental, i els que viuen en zones informals és rellevant. També ho són les desigualtats entre les àrees properes ideològicament al govern i les pròximes a l’oposició, segons es queixen diversos veïns. A Osmaniye, població natal del líder de l’MHP, partit ultranacionalista pròxim al govern actual, i ciutat no tan danyada, la majoria dels que s’han quedat sense casa viuen al camp de contenidors gestionat per AFAD. “Un mes després del terratrèmol, ja vam obrir el camp. La gent fa vida aquí, però tenim autobusos per portar els nens cada dia a l’escola i la gent surt diàriament per treballar”, explica el director del camp. A més, hi ha una guarderia, espais per fer cursos d’Alcorà, una estètica, un parc infantil i més contenidors amb serveis.
La ciutat d’Iskenderun, ubicada a la regió de Hatay, està més malmesa, i la gent, més enfadada: “La gestió del govern és vergonyosa. A mi l’ajuda no em va arribar fins després d’una setmana, i vaig ser jo qui vaig haver de treure quatre persones de sota la runa. El preu de la vida segueix pujant. Abans del terratrèmol, el lloguer dels pisos resistents als sismes era de 3.000 lires turques i ara està al voltant de 15.000”, argumenta el Yaman, un noi de 27 anys fill d’Iskenderun. Tot i la mala gestió i la crisi econòmica en què està immersa Turquia, en aquesta zona, l’AKP, el partit del president Recep Tayyip Erdogan, va tornar a guanyar les eleccions al maig.
“Aquest país té el que es mereix. Els edificis no s’han construït com tocaven i per això no han resistit al terratrèmol. No entenc com hi ha gent que pot seguir votant el mateix”, critica. La regió de Hatay es caracteritza per la barreja de comunitats religioses i ètniques que hi han conviscut històricament. A l’església catòlica siríaca que hi ha al centre de la ciutat l’encarregat també es queixa: “Nosaltres vam ajudar molt la gent quan hi va haver el terratrèmol, i espero que ara també ens ajudin a nosaltres a reconstruir el temple, perquè de moment no en sabem res”.
Antioquia, també a la regió de Hatay, és el nucli més afectat de tots. Segons fonts institucionals, fins al desembre es continuarà traient la runa de les cases col·lapsades, i després es començaran a tirar a terra els edificis danyats. Els històrics seran els que es deixaran per al final, atès que la gestió és del Ministeri de Cultura, i es reconstruiran de manera més manual, amb les mateixes pedres que van caure. És per això que a la part antiga d’Antioquia gairebé no s’ha tocat res. Davant dels edificis importants hi ha una tela amb una reproducció de com era abans, i el nom d’una ciutat de Turquia que no ha estat afectada, que és qui col·labora econòmicament amb el finançament. L’alcalde va anunciar que calculen que trigaran deu anys a reconstruir tota la ciutat.
En aquesta zona, l’escola no s’ha reobert, i molta gent encara no ha tornat a treballar. És on es veuen més persones vivint en tendes al voltant de la carretera. “La majoria de gent encara està en una fase de tristesa. Es pregunten: «Déu, per què ens ha tocat a nosaltres?»”, explica Mahmut Can, fill de Hatay i psicòleg. “Altres ja estan en la fase d’acceptació, i els aconsellem que facin coses per recuperar la seva vida diària, com ara llegir un llibre que els agradi o socialitzar amb els veïns”, afegeix.
La Fatma i l’Ali, juntament amb els seus set fills –tres nenes i quatre nens– viuen en una tenda a la vora d’un camí a Kahramanmaras, una altra de les ciutats afectades. A dins hi ha tres matalassos posats en forma d’u, una catifa, un ventilador, una palangana amb aigua i una tetera per fer te sirià, que els recorda casa seva. Des de l’associació local Genç Ufuk els visiten per saber què els falta: “La intenció del govern és reunir tota la gent als camps institucionals en un termini d’un mes”, explica un dels voluntaris. “Nosaltres no hi volem anar, als camps. Hi ha massa gent, i els nostres fills tenen por; preferim quedar-nos aquí, tot i que sabem que als camps hi ha serveis”, defensa la Fatma. El discurs antisirià està cada cop més estès a Turquia, i la frase “els sirians ens estan robant les ajudes per a les víctimes dels terratrèmols” es repeteix a tots els pobles. “Cada cop estem rebent menys ajuda. Abans de les eleccions del maig i de la festa del Ramadà ens portaven menjar, però ara ni això”, afegeix la Fatma.
A les zones rurals de Hatay, els veïns turcs tampoc volen anar als camps i estan descontents amb el reagrupament que proposa el govern. Molts han posat les tendes als jardins de casa, o al costat: “No hi ha una gestió transparent, i això dificulta la feina de les organitzacions. Per exemple, podem treballar molt per construir un tanc d’aigua en un centre informal i que la setmana següent el govern evacuï la gent de la zona”, detalla Gözde Kazaz. Els contenidors estan reservats per als habitants dels edificis més danyats, que són la prioritat; per tant, els que vivien en edificis poc malmesos, encara que no siguin habitables, els toca quedar-se a les tendes: “Com que fa tanta calor, hi ha gent que no pot aguantar a les tendes i que decideix entrar a les cases, tot i que sigui perillós per les rèpliques”, afegeix la treballadora de l’associació.
Les promeses institucionals –que tenien més força durant la campanya electoral del maig– asseguren que es construiran cases per a tota la gent als afores de la ciutat, en llocs on no hi hagi tant risc d’esfondrament, i que seran edificis més resistents. Els que viuen als contenidors i a les tendes encara no tenen la data assegurada, ni el preu. L’únic que saben és que el govern sufragarà el 40% del preu total, i que si no tenen els diners hauran d’acceptar un crèdit del govern a vint anys vista sense interessos.