Carlos Figueroa Ibarra, sociòleg d’origen guatemalenc i professor de la Universitat de Puebla, és part de l’exili generat per la repressió desfermada pel general Castillo Armas després de perpetrar un cop d’estat contra el president electe del país Joacobo Arbenz l’any 1954. El seu pare, psicòleg i militant d’esquerres, va ser assassinat juntament amb la seva mare pels militars guatemalencs i ell, amb la resta de la família, es van refugiar a Mèxic, on ha fet la seva vida i carrera professional, encara que sempre ha estat pendent del que passa al seu país d’origen. Carlos Figueroa ha militat per la justícia i els drets humans tant al seu país d’origen com al d’adopció, però bona part de la seva obra escrita s’ha centrat a denunciar el que va succeir a Guatemala sota la llarga dictadura militar (1954-1985). Els seus llibres titulats El recurso del miedo: ensayo sobre el estado y el terror en Guatemala i Los que siempre estarán en ninguna parte: la desaparición forzada en Guatemala són de lectura obligada per a tots aquells que vulguin saber quin és el llegat de tres dècades de terror. Un terror que dos dels escriptors més emblemàtics de l’Amèrica Llatina –en posicions totalment oposades– han mostrat de forma totalment crua. Ens referim a Eduardo Galeano, qui l’any 1967 va escriure Guatemala. Ensayo general de la violència política en América Latina i a Mario Vargas Llosa, que en una de les seves darreres novel·les –titulada Tiempos recios– ens mostra com els Estats Units i les elits del país van organitzar un cop d’estat per finalitzar l’únic període democràtic progressista que ha viscut Guatemala a la seva història i que es coneix com la “primavera democràtica”. Aquesta “primavera”, ocorreguda durant la dècada que va del 1945 al 1954, va ser liderada per dues persones: el president enderrocat Joacobo Arbenz i el seu antecessor, Juan José Arévalo, pare de l’actual vencedor de les eleccions del 20 d’agost d’enguany. És per això que Carlos Figueroa Ibarra, poc després d’aquesta contesa electoral, va dir que “el triomf de Bernardo Arévalo i del seu partit Movimiento Semilla és l’esdeveniment progressista més rellevant des de la contrarevolució del 1954 i que el 20 d’agost del 2023 quedarà com un dia històric per a Guatemala”.

Certament, la fórmula presidencial formada per Bernardo Arevalo i Karin Herrera va obtenir el 58% dels sufragis en contra de la candidata que representava la dreta, Sandra Torres, que es presentava per tercera vegada consecutiva i que havia estat “primera dama” en el mandat del seu exmarit Álvaro Colom en el període 2008-2012. A diferència de la primera volta, en què el vot nul i en blanc van representar més del 17%, ara només va ser del 5,7%. La participació va ser del 44%, dos punts més que en la convocatòria de fa quatre anys. I si bé ningú esperava una confrontació com aquesta, ni que el candidat de l’esquerra pogués guanyar, la sorpresa s’ha fet realitat. Això ha succeït, en gran mesura, perquè un cop els candidats del Movimiento Semilla (que ningú esperava que quedessin segons en la primera volta) van poder competir per la presidència, el duel per la màxima magistratura no només va ser una confrontació entre la dreta i l’esquerra, sinó que va anar més enllà.

Les eleccions del 20 d’agost a Guatemala s’han entès per a la major part de la societat com un plebiscit entre aquells que representen el poder de tota la vida, que és corrupte, reaccionari i autoritari, i els que volen una política més respectuosa, transparent, digna i justa. Per això hi ha qui exposa que la segona volta ha estat un duel entre la maquinària electoral del govern i un partit (Unidad Nacional de la Esperanza, UNE) que des de fa anys s’ha anat escorant cap a la dreta, i una onada d’il·lusió que, des de feia dècades, ningú havia vist al país. Possiblement l’únic episodi recent que va despertar una efervescència i esperança semblant va ser la signatura dels acords de Pau de Guatemala, l’any 1996. Uns acords que van posar fi a un conflicte intern armat que va dessagnar el país durant trenta-sis anys i en què van morir més de 200.000 guatemalencs, la majoria població civil i indígena.

Així es pot dir que els perdedors de les eleccions són, a més de la candidata Sandra Torres, els actuals governants, les xarxes dels negocis il·legals, les formacions de la dreta i l’extrema dreta i els líders de les esglésies evangèliques, que mantenen una agenda moral conservadora. Aquesta coalició, que s’ha conegut a Guatemala com el “pacte de corruptes”, ha perdut la partida. D’altra banda, podem dir que els qui han vençut aquest assalt són, a més d’Arévalo i el Movimiento Semilla, la constel·lació de formacions i organitzacions civils de l’esquerra (sempre atomitzats), i tots aquells que van donar suport al seu moment a les comissions per fer justícia al país, en concret als qui van participar –d’una manera o altra– en la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala (la CICIG) i que van ser expulsats o a l’exili. En el fons, con diu Carlos Figueroa Ibarra, en aquesta victòria es condensa l’emotivitat d’una multitud de greuges acumulats des de l’enderrocament d’Arbenz l’any 1954, ja sigui la frustració i la ràbia que va generar el cop d’estat, la cacera que va patir –sota l’excusa de l’anticomunisme– qualsevol tipus d’oposició, les massacres a les comunitats maies o la impunitat i la corrupció dels governants. És a dir, llargues dècades de misèria i desigualtats, execucions extrajudicials, desaparicions forçades i, darrerament, escarni des del poder. Per tot això aquesta victòria electoral s’ha viscut com molt més que això, s’ha viscut com l’inici d’una nova etapa.

De tota manera, possiblement és exagerat parlar d’una nova etapa, sobretot perquè el nou president haurà de fer front a un entorn extremadament hostil. Des d’un sistema judicial corrupte cooptat pels governs precedents, fins a unes forces armades poderoses que controlen bancs i negocis, un govern local advers, una administració penetrada pel narcotràfic i un poder legislatiu en què la dreta té una majoria més que absoluta. De l’administració local només es pot dir que el Movimiento Semilla només controla dues de les 340 alcaldies que hi ha al país. I pel que fa al poder legislatiu, la formació del president només té 23 diputats dels 160 escons existents, i un potencial de coalició (ajuntant formacions d’esquerra i de centre) de 66 diputats al davant dels 94 que controlen les forces del sistema, els anomenats “pacte de corruptes”. Així les coses, malgrat l’entusiasme que avui hi ha a Guatemala, la vida política serà molt complicada per al tàndem presidencial de Bernardo Arévalo i Karin Herrera, entre altres coses perquè fins que prenguin la possessió del càrrec, el 14 de gener del 2024, la mateixa Comissió Interamericana de Drets Humans de l’Organització dels Estats Americans ha dit que seria bo que els dos candidats electes disposessin d’un cos de seguretat que els donés protecció, ja que des de fa dies són víctimes d’amenaces i intimidacions. De fet, fa pocs dies ha sortit a la llum que agents de l’Estat de Guatemala havien començat a organitzar un complot –anomenat “plan Colosio”– per matar-lo.