GUATEMALA: UNA AGRADABLE SORPRESA I MOLT DE PERILL

Car­los Figue­roa Ibarra, sociòleg d’ori­gen gua­te­ma­lenc i pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat de Pue­bla, és part de l’exili gene­rat per la repressió des­fer­mada pel gene­ral Cas­ti­llo Armas després de per­pe­trar un cop d’estat con­tra el pre­si­dent electe del país Joa­cobo Arbenz l’any 1954. El seu pare, psicòleg i mili­tant d’esquer­res, va ser assas­si­nat jun­ta­ment amb la seva mare pels mili­tars gua­te­ma­lencs i ell, amb la resta de la família, es van refu­giar a Mèxic, on ha fet la seva vida i car­rera pro­fes­si­o­nal, encara que sem­pre ha estat pen­dent del que passa al seu país d’ori­gen. Car­los Figue­roa ha mili­tat per la justícia i els drets humans tant al seu país d’ori­gen com al d’adopció, però bona part de la seva obra escrita s’ha cen­trat a denun­ciar el que va suc­ceir a Gua­te­mala sota la llarga dic­ta­dura mili­tar (1954-1985). Els seus lli­bres titu­lats El recurso del miedo: ensayo sobre el estado y el ter­ror en Gua­te­mala i Los que siem­pre estarán en nin­guna parte: la des­a­pa­rición for­zada en Gua­te­mala són de lec­tura obli­gada per a tots aquells que vul­guin saber quin és el lle­gat de tres dècades de ter­ror. Un ter­ror que dos dels escrip­tors més emblemàtics de l’Amèrica Lla­tina –en posi­ci­ons total­ment opo­sa­des– han mos­trat de forma total­ment crua. Ens refe­rim a Edu­ardo Gale­ano, qui l’any 1967 va escriure Gua­te­mala. Ensayo gene­ral de la violència política en América Latina i a Mario Var­gas Llosa, que en una de les seves dar­re­res novel·les –titu­lada Tiem­pos recios– ens mos­tra com els Estats Units i les elits del país van orga­nit­zar un cop d’estat per fina­lit­zar l’únic període democràtic pro­gres­sista que ha vis­cut Gua­te­mala a la seva història i que es coneix com la “pri­ma­vera democràtica”. Aquesta “pri­ma­vera”, ocor­re­guda durant la dècada que va del 1945 al 1954, va ser lide­rada per dues per­so­nes: el pre­si­dent ender­ro­cat Joa­cobo Arbenz i el seu ante­ces­sor, Juan José Arévalo, pare de l’actual ven­ce­dor de les elec­ci­ons del 20 d’agost d’enguany. És per això que Car­los Figue­roa Ibarra, poc després d’aquesta con­tesa elec­to­ral, va dir que “el tri­omf de Ber­nardo Arévalo i del seu par­tit Movi­mi­ento Semi­lla és l’esde­ve­ni­ment pro­gres­sista més relle­vant des de la con­tra­re­vo­lució del 1954 i que el 20 d’agost del 2023 que­darà com un dia històric per a Gua­te­mala”.

Cer­ta­ment, la fórmula pre­si­den­cial for­mada per Ber­nardo Are­valo i Karin Her­rera va obte­nir el 58% dels sufra­gis en con­tra de la can­di­data que repre­sen­tava la dreta, San­dra Tor­res, que es pre­sen­tava per ter­cera vegada con­se­cu­tiva i que havia estat “pri­mera dama” en el man­dat del seu exma­rit Álvaro Colom en el període 2008-2012. A diferència de la pri­mera volta, en què el vot nul i en blanc van repre­sen­tar més del 17%, ara només va ser del 5,7%. La par­ti­ci­pació va ser del 44%, dos punts més que en la con­vo­catòria de fa qua­tre anys. I si bé ningú espe­rava una con­fron­tació com aquesta, ni que el can­di­dat de l’esquerra pogués gua­nyar, la sor­presa s’ha fet rea­li­tat. Això ha succeït, en gran mesura, perquè un cop els can­di­dats del Movi­mi­ento Semi­lla (que ningú espe­rava que que­des­sin segons en la pri­mera volta) van poder com­pe­tir per la pre­sidència, el duel per la màxima magis­tra­tura no només va ser una con­fron­tació entre la dreta i l’esquerra, sinó que va anar més enllà.

Les elec­ci­ons del 20 d’agost a Gua­te­mala s’han entès per a la major part de la soci­e­tat com un ple­bis­cit entre aquells que repre­sen­ten el poder de tota la vida, que és cor­rupte, reac­ci­o­nari i auto­ri­tari, i els que volen una política més res­pec­tu­osa, trans­pa­rent, digna i justa. Per això hi ha qui exposa que la segona volta ha estat un duel entre la maquinària elec­to­ral del govern i un par­tit (Uni­dad Naci­o­nal de la Espe­ranza, UNE) que des de fa anys s’ha anat esco­rant cap a la dreta, i una onada d’il·lusió que, des de feia dècades, ningú havia vist al país. Pos­si­ble­ment l’únic epi­sodi recent que va des­per­tar una efer­vescència i espe­rança sem­blant va ser la sig­na­tura dels acords de Pau de Gua­te­mala, l’any 1996. Uns acords que van posar fi a un con­flicte intern armat que va des­sag­nar el país durant trenta-sis anys i en què van morir més de 200.000 gua­te­ma­lencs, la majo­ria població civil i indígena.

Així es pot dir que els per­de­dors de les elec­ci­ons són, a més de la can­di­data San­dra Tor­res, els actu­als gover­nants, les xar­xes dels nego­cis il·legals, les for­ma­ci­ons de la dreta i l’extrema dreta i els líders de les esglésies evangèliques, que man­te­nen una agenda moral con­ser­va­dora. Aquesta coa­lició, que s’ha cone­gut a Gua­te­mala com el “pacte de cor­rup­tes”, ha per­dut la par­tida. D’altra banda, podem dir que els qui han vençut aquest assalt són, a més d’Arévalo i el Movi­mi­ento Semi­lla, la cons­tel·lació de for­ma­ci­ons i orga­nit­za­ci­ons civils de l’esquerra (sem­pre ato­mit­zats), i tots aquells que van donar suport al seu moment a les comis­si­ons per fer justícia al país, en con­cret als qui van par­ti­ci­par –d’una manera o altra– en la Comissió Inter­na­ci­o­nal con­tra la Impu­ni­tat a Gua­te­mala (la CICIG) i que van ser expul­sats o a l’exili. En el fons, con diu Car­los Figue­roa Ibarra, en aquesta victòria es con­densa l’emo­ti­vi­tat d’una mul­ti­tud de greu­ges acu­mu­lats des de l’ender­ro­ca­ment d’Arbenz l’any 1954, ja sigui la frus­tració i la ràbia que va gene­rar el cop d’estat, la cacera que va patir –sota l’excusa de l’anti­co­mu­nisme– qual­se­vol tipus d’opo­sició, les mas­sa­cres a les comu­ni­tats maies o la impu­ni­tat i la cor­rupció dels gover­nants. És a dir, llar­gues dècades de misèria i desi­gual­tats, exe­cu­ci­ons extra­ju­di­ci­als, des­a­pa­ri­ci­ons forçades i, dar­re­ra­ment, escarni des del poder. Per tot això aquesta victòria elec­to­ral s’ha vis­cut com molt més que això, s’ha vis­cut com l’inici d’una nova etapa.

De tota manera, pos­si­ble­ment és exa­ge­rat par­lar d’una nova etapa, sobre­tot perquè el nou pre­si­dent haurà de fer front a un entorn extre­ma­da­ment hos­til. Des d’un sis­tema judi­cial cor­rupte coop­tat pels governs pre­ce­dents, fins a unes for­ces arma­des pode­ro­ses que con­tro­len bancs i nego­cis, un govern local advers, una admi­nis­tració pene­trada pel nar­cotràfic i un poder legis­la­tiu en què la dreta té una majo­ria més que abso­luta. De l’admi­nis­tració local només es pot dir que el Movi­mi­ento Semi­lla només con­trola dues de les 340 alcal­dies que hi ha al país. I pel que fa al poder legis­la­tiu, la for­mació del pre­si­dent només té 23 dipu­tats dels 160 escons exis­tents, i un poten­cial de coa­lició (ajun­tant for­ma­ci­ons d’esquerra i de cen­tre) de 66 dipu­tats al davant dels 94 que con­tro­len les for­ces del sis­tema, els ano­me­nats “pacte de cor­rup­tes”. Així les coses, mal­grat l’entu­si­asme que avui hi ha a Gua­te­mala, la vida política serà molt com­pli­cada per al tàndem pre­si­den­cial de Ber­nardo Arévalo i Karin Her­rera, entre altres coses perquè fins que pren­guin la pos­sessió del càrrec, el 14 de gener del 2024, la mateixa Comissió Intera­me­ri­cana de Drets Humans de l’Orga­nit­zació dels Estats Ame­ri­cans ha dit que seria bo que els dos can­di­dats elec­tes dis­po­ses­sin d’un cos de segu­re­tat que els donés pro­tecció, ja que des de fa dies són vícti­mes d’ame­na­ces i inti­mi­da­ci­ons. De fet, fa pocs dies ha sor­tit a la llum que agents de l’Estat de Gua­te­mala havien començat a orga­nit­zar un com­plot –ano­me­nat “plan Colo­sio”– per matar-lo.