Tunísia: xenofòbia patrocinada per la UE

El mes de juliol pas­sat es van ini­ciar a Tunísia un con­junt d’ope­ra­ci­ons de per­se­cució i expulsió de migrants negres pro­vi­nents de països afri­cans, res­po­nent a ordres pre­si­den­ci­als emmar­ca­des en polítiques xenòfobes que beuen d’un naci­o­na­lisme exa­cer­bat que amaga una mala gestió gover­na­men­tal i una deriva auto­ritària patent.

En l’àmbit social, espe­ci­al­ment a Sfax, ciu­tat que acull la gran majo­ria de migrants afri­cans que bus­quen arri­bar a Europa a través de Tunísia, des del mes de març té lloc una per­se­cució con­ti­nua con­tra les per­so­nes estran­ge­res negres que deriva en enfron­ta­ments amb els naci­o­nals tuni­si­ans. Una suc­cessió de fets que van cul­mi­nar el 3 de juliol amb l’apu­nya­la­ment i poste­rior mort d’un ciu­tadà tunisià en una bara­lla amb per­so­nes negres. Un deto­nant que va donar peu a una mobi­lit­zació de grups de ciu­ta­dans amb crits de ven­jança con­tra la comu­ni­tat negra amb la com­pli­ci­tat de les auto­ri­tats locals i esta­tals.

Entre el 2 i el 5 de juliol, els cos­sos de segu­re­tat i les for­ces arma­des del país magrebí van dur a terme una sèrie d’inter­ven­ci­ons per­se­cutòries a resi­dents negres a la segona ciu­tat del país, Sfax, amb deten­ci­ons arbitràries inde­pen­dent­ment de les seves situ­a­ci­ons de regu­la­ri­tat o no. Al vol­tant de 1.200 per­so­nes estran­ge­res, entre les quals joves, famílies i infants, van ser expul­sa­des en grups de 200 cap a dues línies fron­te­re­res, l’exis­tent entre Tunísia i Líbia i el límit amb Algèria, en ple desert, sense aigua ni ali­ments, després de ser objecte de tor­tu­res i d’un ús exces­siu de la força, segons l’Obser­va­tori dels Drets Humans (HRW per les seves sigles en anglès).

Des d’aques­tes dates s’han tro­bat més de 25 cos­sos aban­do­nats al Sàhara: per­so­nes mor­tes després de cami­nar durant dies en un desert a més de 40 graus sense cap refugi ni cap font nutri­ci­o­nal.

Com s’explica aquesta rea­li­tat? A finals del mes de febrer d’aquest any, el pre­si­dent tunisià Kais Saied anun­ci­ava, després d’una reunió del seu Con­sell de Segu­re­tat, “mesu­res urgents” con­tra el que va qua­li­fi­car de “hor­des de migrants clan­des­tins,” pro­vi­nents de l’Àfrica negra, que segons ell estan a l’ori­gen “de violència, de crims i d’actes inac­cep­ta­bles”. El man­da­tari africà pro­me­tia abor­dar “la neces­si­tat de posar ràpida­ment fi” al que en la seva visió és una “empresa cri­mi­nal nas­cuda a prin­ci­pis d’aquest segle per can­viar la com­po­sició demogràfica de Tunísia”, amb l’objec­tiu de trans­for­mar-la en un país “només africà” i des­di­bui­xar el seu caràcter “àrab musulmà.” Segons el Fòrum Tunisià per als Drets Econòmics i Soci­als (FTDES), les dades són les següents: Tunísia, amb una població de més de 12 mili­ons d’habi­tants, acull al seu ter­ri­tori al vol­tant de 20.000 afri­cans pro­vi­nents de països del sud del Sàhara.

Tan­ma­teix, aquest dis­curs xenòfob ha anat calant. Va pre­ce­dir la reac­ti­vació d’una llei del 1968 que con­demna els pro­pi­e­ta­ris que llo­guen habi­tat­ges a migrants en situ­ació irre­gu­lar. Aquesta llei obliga tota per­sona pro­pietària que llo­gui un habi­tatge a un estran­ger “encara que sigui sense con­tra­pres­tació, a infor­mar a la comis­sa­ria o a la guàrdia naci­o­nal del seu lloc de residència en un ter­mini màxim de 48 hores,” i amenaça amb penes de presó de fins a un any qual­se­vol per­sona que “ajudi direc­ta­ment o indi­rec­ta­ment o que intenti faci­li­tar l’entrada, la sor­tida, la cir­cu­lació o l’estada irre­gu­lar d’un estran­ger a Tunísia”.

Aquesta última pre­cisió de la norma va ser l’excusa per a l’inici d’una onada d’expul­si­ons de famílies negres dels habi­tat­ges que tenien llo­gats. El dis­curs del pre­si­dent asse­nya­lant la població pro­vi­nent de països del sud del Sàhara va fer emer­gir una onada xenòfoba con­tra els negres resi­dents al país, sense excep­tuar els naci­o­nals tuni­si­ans negres. Aco­mi­a­dats de les seves fei­nes, expul­sats de casa seva i aban­do­nats a la seva sort, es van con­ver­tir en l’objec­tiu dels grups de ciu­ta­dans reac­ci­o­na­ris orga­nit­zats als car­rers amb con­sig­nes com “mateu els negres” ins­cri­tes en algu­nes parets de la capi­tal. Batu­des poli­ci­als i ciu­ta­da­nes es van suc­ceir a les grans ciu­tats del país, Tunis i Sfax, obli­gant les per­so­nes migrants negres a bus­car un refugi amb l’objec­tiu d’evi­tar la detenció i la violència de la poli­cia, així com les pallis­ses dels grups de ciu­ta­dans orga­nit­zats. Bona part dels estran­gers negres per­se­guits van aca­bar davant de les seves res­pec­ti­ves ambai­xa­des, bus­cant refugi o ajuda per tal de tor­nar als seus països d’ori­gen. Els governs de Gui­nea, la Costa d’Ivori i Mali van orga­nit­zar vols al llarg de les tres set­ma­nes següents per repa­triar la seva diàspora.

Què amaga aquesta deriva xenòfoba? Kais Saied és pre­si­dent del país des de les elec­ci­ons del 2019, i el seu man­dat ha estat carac­te­rit­zat per sobre­salts con­ti­nus i per la ine­ficàcia i la deriva auto­ritària. El seu cap de govern actual és el cinquè que nomena en menys de qua­tre anys. El juliol del 2021 en un con­text de tensió crei­xent amb mani­fes­ta­ci­ons contínues als car­rers dema­nant més democràcia i més polítiques soci­als enmig de la covid, va des­ti­tuir tots els mem­bres del seu govern i va sus­pen­dre el Par­la­ment, on la seva for­mació era mino­ritària, afir­mant que gover­na­ria a cop de decrets. Vuit mesos després, el març del 2022, sense haver aixe­cat la sus­pensió, va dis­sol­dre el Par­la­ment abans de pro­po­sar una nova cons­ti­tució que reforçava el poder exe­cu­tiu i ele­vava l’islam a la cate­go­ria de font de dret. El referèndum del juliol del mateix any, amb una par­ti­ci­pació de poc més del 30%, amb boi­cot dels par­tits a l’opo­sició, va vali­dar el nou text cons­ti­tu­ci­o­nal amb més del 94% dels vots.

La deriva auto­ritària de Saied ha estat cen­trada a callar les veus dis­si­dents i a asse­gu­rar la seva pròpia super­vivència. Les seves polítiques xenòfobes s’emmar­quen en aquest con­text, amb la fina­li­tat de camu­flar la seva inca­pa­ci­tat de con­cre­tar les seves pro­me­ses de millo­res soci­als i d’asse­nya­lar un ene­mic comú: la població estran­gera negra, a la qual situa en l’ori­gen dels mals i a la qual con­ver­teix en una diana tant per a les auto­ri­tats com per a la soci­e­tat civil.

Quin és el paper de la Unió Euro­pea (UE) en aquest con­text? En les matei­xes dates en què els mit­jans inter­na­ci­o­nals i les ONG de més renom denun­ci­a­ven la situ­ació de mal­trac­ta­ment dels migrants negres al desert del Sàhara, la pre­si­denta de la Comissió Euro­pea, Ursula Von der Leyen, sig­nava un acord migra­tori amb Tunísia (16 de juliol). Acom­pa­nyada de la pri­mera minis­tra ita­li­ana d’extrema dreta, Gior­gia Meloni, i del seu homòleg als Països Bai­xos, Mark Rute, Von der Leyen es feli­ci­tava per un acord segons el qual la UE es va com­pro­me­tre a dipo­si­tar 105 mili­ons d’euros a l’Estat tunisià a canvi d’un major con­trol de la immi­gració irre­gu­lar amb destí a Europa. D’acord amb el Memoràndum d’Entesa sig­nat, aquest con­trol està basat en qua­tre acci­ons con­cre­tes: difi­cul­tar l’arri­bada d’immi­grants als països comu­ni­ta­ris, incre­men­tar les ope­ra­ci­ons de recerca i res­cat i de lluita “con­tra el tràfic de migrants,” aug­men­tar les devo­lu­ci­ons de migrants amb pas­sa­port tunisià en situ­ació irre­gu­lar a la UE i faci­li­tar l’expulsió de migrants pro­vi­nents d’altres països afri­cans des de Tunis a aquests ter­cers països.

Per la seva natu­ra­lesa jurídica, un Memo­ran­dum d’Entesa només és vin­cu­lant si se signa a canvi d’una con­tra­pres­tació monetària, i en aquest cas estem en aquest supòsit. A part dels més de 100 mili­ons d’euros esmen­tats, d’acord amb l’agència de notícies ita­li­ana ANSA, la UE es va com­pro­me­tre a lliu­rar 150 mili­ons sense con­di­ci­ons en con­cepte “d’ajuda imme­di­ata al pres­su­post esta­tal”, i a reforçar l’equi­pa­ment de la guàrdia de cos­tes del país magrebí amb nou embar­ca­ci­ons noves i dis­set de millo­ra­des.

Les polítiques d’exter­na­lit­zació de fron­te­res per part de la UE cen­tra­des a con­fiar la gestió de les polítiques migratòries i d’asil a ter­cers països mit­jançant acords de caire econòmic s’han mul­ti­pli­cat en l’última dècada. Per tro­bar una de les prin­ci­pals cau­ses de la neces­si­tat de con­tenció de l’arri­bada de migrants a la UE a través dels països magre­bins, ens hem de remun­tar als esde­ve­ni­ments de la pri­ma­vera àrab que es van ini­ciar a Tunísia con­tra el dic­ta­dor Ben Ali, i que van tenir un dels seus punts àlgids a Líbia, amb la inter­venció de l’OTAN (2011), auto­rit­zada pel Con­sell de Segu­re­tat de les Naci­ons Uni­des (ONU) –amb l’abs­tenció de sis dels setze mem­bres, inclo­ent dos dels mem­bres per­ma­nents com la Xina i Rússia–, cul­mi­nant amb el der­ro­ca­ment del govern libi, l’assas­si­nat del man­da­tari Gadafi i la cai­guda del país a mans dels rebels sense capa­ci­tat de con­trol de les fron­te­res. Des de lla­vors, i amb l’acce­le­ració dels esde­ve­ni­ments a Síria, amb milers de refu­gi­ats a les fron­te­res euro­pees, la UE ha anat mul­ti­pli­cant aquesta mena d’acords amb països com Tur­quia, el Mar­roc, Mau­ritània, Tunísia o Líbia, on hi ha regis­tres de joves migrants negres venuts com a esclaus des de l’any 2017.

L’encàrrec de rete­nir migrants i refu­gi­ats vin­guts dels països del sud del Sàhara, per tant, per­so­nes negres, ha evi­den­ciat en els últims anys dis­cri­mi­na­ci­ons latents en les soci­e­tats ara­bo­ma­gre­bi­nes i ha revi­fat debats sobre el pas­sat escla­vista i les pràcti­ques anti­ne­gres en aquests ter­ri­to­ris. Davant les acu­sa­ci­ons que el tit­lla­ven de racista seguint el seu dis­curs xenòfob con­tra els estran­gers negres a Tunísia, el pre­si­dent Saied es va defen­sar en una tro­bada amb el pre­si­dent de Gui­nea Bis­sau argu­men­tant entre titu­be­jos: “De què par­len? Diva­guen. Per començar, tinc diver­sos mem­bres de la meva família casats amb afri­cans; els meus amics a la facul­tat de dret de Tunis eren afri­cans.” Més enllà de la feblesa de la seva al·legació, el líder tunisià no només assi­mi­lava així la con­dició d’africà a la de ser negre, sinó que anava més enllà en excloure Tunísia d’aquesta cate­go­ria.