Arreu s’ha fet ressò del 50è aniversari del cop d’estat que va organitzar l’oligarquia xilena, les forces armades i el govern dels Estats Units contra el govern de Salvador Allende i la seva via democràtica al socialisme. Tots els diaris de l’Amèrica Llatina i bona part dels europeus han publicat reportatges, entrevistes i reflexions sobre el bombardeig del palau de La Moneda i la residència familiar de Salvador Allende, la repressió desfermada pel règim d’Augusto Pinochet, les polítiques ultraortodoxes impulsades pels Chicago Boys al país i l’èxode de refugiats xilens cap a països d’acollida, sobretot cap a l’Argentina (en un primer moment), Mèxic i Suècia.

D’aquest tràgic episodi, els catalans en tenim un record molt significatiu. No només perquè la tragèdia es va perpetrar un 11 de setembre, sinó perquè l’experiència política de la Unitat Popular xilena va colpir un ample sector de l’esquerra que veia la “via xilena” com un exemple a seguir, i també perquè hi va haver alguns catalans implicats en l’experiència de transformació del país. És icònic el cas de Joan Alsina, religiós i fill de Castelló d’Empúries, que es va comprometre com a capellà obrer a Santiago de Xile i que va ser capturat per militars a l’hospital on treballava, traslladat a l’Internado Nacional Barros Arana i afusellat al Puente Bulnes una setmana després del cop d’estat, malgrat que molts amics li van aconsellar que fugís i anés a cercar refugi a alguna ambaixada amiga. Ell, malgrat que sabia que els militars el buscaven i ignorant les advertències, va dir: “Hi ha moments a la vida en què un s’ho ha de jugar tot i ha d’estar present per si el necessiten.” Això és el que exposa el llibre d’Ignasi Pujadas Xile al cor, publicat l’any 1976 i de lectura obligatòria. Però més enllà del testimoni emblemàtic de Joan Alsina, també cal dir que, arran del cop d’estat de Pinochet, un grup de religiosos i activistes com Pep Ribera –que havien estat fent treball pastoral i social al país– van tornar a Barcelona per fundar espais de reflexió sobre les relacions nord-sud, creant el que posteriorment seria el CIDOB, que avui és un dels think-tanks de reflexió sobre les relacions internacionals més important del país i dels millors d’Europa. També va ser significativa l’arribada de refugiats xilens que, juntament, amb la d’altres provinents del Con Sud (que vindrien pocs anys després) crearien espais de solidaritat des d’on lluitar pels drets humans i fer conèixer a casa nostra la realitat dels seus països.

Alguns es deuen preguntar per què cal parlar d’això? És significatiu que fem memòria –mig segle després– d’un dramàtic i distant esdeveniment com el xilè? La resposta és senzilla: cal parlar-ne perquè sense memòria no hi ha possibilitat de reparar (encara que sigui simbòlicament) les injustícies que es van cometre i perquè sense memòria és possible que es reprodueixin les fal·làcies i patrons dels botxins. Com he dit, a Catalunya i en molts altres països, l’ocorregut el dia 11 de setembre del 1973 va colpir totes les persones sensibles i compromeses amb una societat més justa. Podem trobar milers de testimonis –primer– de la consternació que va produir i –després– de l’allau de solidaritat que es va impulsar. A dir veritat, l’imaginari de l’esquerra internacionalista no es pot entendre sense la infinitat de llibres, poemes, cançons i pel·lícules que parlen de la violenta fi del mandat de Salvador Allende. Les obres d’Isabel Allende, Ariel Dorfman, Quilapayun, Mecedes Sosa, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Gabriel García Márquez en són mostra i referència. Pel·lícules com Missing, de Costa-Gavras i La batalla de Chile, de Patricio Guzmán, són imprescindibles. De fet, formen part de la meva primerenca educació politicosentimental.

I si bé molts som conscients del que va passar i tenim molt clar quines van ser les víctimes i quins els victimaris, és precís fer èmfasi en els perills de la desmemòria. Cal dir clarament que durant el règim de Pinochet hi va haver, oficialment, 3.227 executats pels cossos armats i més de 30.000 detinguts i torturats, a la vegada que es va generar un èxode de 200.000 persones. Un exemple d’aquesta voràgine de terror és l’experiència del pare d’un bon amic amb qui sovint col·laboro fent docència i recerca. Es tracta de Tito Tricot, que avui té 68 anys i que en tenia 18 quan es va produir el cop d’estat i era militant del partit comunista i estudiant de dret a la Universitat de Xile, a Santiago. L’endemà del cop d’estat, sense cap més càrrec que la seva militància, va ser detingut al camp de futbol de la ciutat i d’allí transportat a diversos penals, on va ser retingut i torturat. En va sortir tres mesos després, però tornaria a la presó quatre anys més per la seva lluita clandestina contra la dictadura. L’any 1985, el règim els alliberaria amb la condició que sortissin del país i viuria quatre anys a la República Irlanda, on acabaria els estudis i hi naixerien els seus fills, un d’ells el meu amic. Tornaria a finals dels vuitanta a Xile, però sempre estaria vigilat per la policia política (DINA) fins a l’any 1990, un any després de la inesperada derrota de Pinochet en un plebiscit que ell mateix havia organitzat per romandre sis anys més al poder.

Exposo aquest testimoni –que és un dels moltíssims possibles– per una simple raó: per la importància que tenen aquest tipus de trajectòries vitals per reconstruir, com un trencadís, la història de Xile. Una història que molts ciutadans, alguns de ben joves, no saben i, encara pitjor, no volen conèixer quan se’ls exposa. De fet, fins fa ben poc, la figura de Salvador Allende era més apreciada, respectada i coneguda fora Xile que al seu país. Durant tot el règim de Pinochet i després de la transició, els mitjans de comunicació del país, sempre afins al poder i als poderosos, van descriure Allende com una persona feble i confosa, i el seu govern, com una experiència caòtica, conflictiva i traumàtica. No va ser fins a l’arribada de la presidenta Michelle Bachelet, ella mateixa emparentada amb Allende i filla de l’exili, que es va començar a redimir la seva figura, la seva obra i el seu llegat. De tota manera, més de tres dècades de desinformació i la presència de forces polítiques pinochetistes a les institucions han donat el seu fruit.

Tant és així que, en les darreres eleccions presidencials, el candidat d’extrema dreta José Antonio Kast va passar a la segona volta competint amb l’actual mandatari Gabriel Boric. I per a més inri, en la darrera elecció per a la composició de la Comissió Constitucional que ha de redactar la nova carta magna el seu partit, el Partit Republicà, ha quedat en primera posició. Per això mai com ara, que arreu reapareixen veus que relativitzen dictadures i crims, cal dir fort i clar que és necessari fer memòria i dir les coses pel seu nom. I també cal retre homenatge a les persones valentes que mai van defugir del seu compromís per la justícia, tal com succeeix al Puente Bulnes, on cada dia hi ha un ram de flors fresques al lloc on van afusellar a Joan Alsina.