Una Xina en crisi és més perillosa
Si alguna cosa hem après de l’atac de Rússia a Ucraïna és que quan una gran potència no democràtica entra en decadència, es converteix en un perill per a l’estabilitat i la pau mundials. La Xina n’és un bon exemple.
Per començar: és cert que el dragó asiàtic està entrant en una crisi econòmica i que ha passat el seu pic de creixement? Fins fa ben poc, eren comunes les veus que afirmaven que la Xina aviat sobrepassaria els Estats Units com a poder econòmic a causa de la crescuda exponencial de l’economia xinesa des de l’inici d’aquest segle, que va donar lloc a unes prediccions que semblaven inapel·lables. De fet, el model de desenvolupament econòmic xinès ha estat la principal marca i punt d’atracció que la Xina ha fet servir durant l’última dècada per promoure el seu estil de governança i construir una reputació d’àmbit mundial que aconseguís que molts països del sud global, i especialment del sud-est asiàtic, s’hi apropessin, fins al punt que moltes de les seves economies s’han tornat dependents de les exportacions a la Xina.
Actualment, el sector de la construcció, que aportava més del 20% del PIB xinès durant els últims anys, està trontollant; els desenvolupadors de pisos no poden retornar els deutes als bancs, que sumen el 16% del PIB nacional; la població activa de la Xina es preveu que caigui en picat, en més de 100 milions de treballadors fins al 2050, i el país està entrant en un període de deflació en què els preus baixen i la demanda interior disminueix alhora que la confiança en els mercats empitjora i la gent prefereix estalviar. El govern treballa ara contrarellotge per evitar aquesta espiral de deflació que generi una crisi econòmica. Ha publicat un pla per promoure la inversió privada i ha anunciat que el govern abaixaria les barreres d’entrada al mercat xinès i que reforçaria la protecció de la propietat intel·lectual per tal d’atraure inversors internacionals. També ha creat un pla per estimular el consum de les famílies, i un altre per augmentar la mobilitat laboral, per fer més fàcil emigrar del camp a la ciutat, i perquè els empresaris estrangers tinguin més facilitat per aconseguir visats, cosa que fins ara era remarcablement difícil.
No obstant això, la raó d’aquesta crisi rau en els fonaments del mateix model econòmic de capitalisme d’estat promogut per Xi Jinping, que és una barreja entre control del Partit Comunista sobre el mercat i propietat dels recursos i les activitats econòmiques per part d’emprenedors privats, basat principalment en les exportacions, la manufactura i els salaris baixos. Per ser competitiu, és altament proteccionista vers les importacions estrangeres i està dominat per les empreses estatals. És un sistema econòmic dirigit per l’Estat amb elements capitalistes, que genera elevats desequilibris econòmics i socials.
Tot i així, quines raons fan més perillosa una superpotència econòmica com la Xina si està en crisi? La raó principal és que dins d’aquest sistema econòmic i polític que promou el Partit Comunista xinès i, especialment sota el lideratge de Xi Jinping, l’estabilitat social és una de les seves premisses més importants i un dels principals objectius polítics. Aquesta estabilitat social està basada en el fet que la Xina tingui un creixement material observable per part dels seus ciutadans, que estan disposats a acceptar els límits imposats en els seus drets i llibertats en pro del benefici col·lectiu mentre vegin que aquest compromís els aporta millores en el seu benestar personal i material. En un període de temps molt curt, dins l’espai de tres generacions les quals, en molts casos, encara conviuen en una mateixa unitat familiar, les condicions de vida han canviat d’una manera espectacular, i han passat de ser un país eminentment rural i empobrit a equiparar-se a l’estil de vida dels països més desenvolupats, especialment en metròpolis com Pequín i Xangai.
No obstant això, quan observem els indicadors econòmics de la població xinesa, veiem que el seu PIB per capita està a anys llum del dels països de la Unió Europea o els Estats Units, que una gran part de la seva població encara viu en situació de pobresa, que depèn enormement de la migració interna però que aquests migrants treballen en condicions nefastes –lluny de les seves famílies i fins i tot deixant fills enrere, en jornades inacabables i males condicions laborals– i que hi ha tota una generació de joves que no només es troben en una situació pitjor que la dels seus pares, sinó que no tenen oportunitats. L’atur juvenil urbà a la Xina és del 21%, mentre que els preus dels pisos i de les hipoteques han pujat tant que són completament inassequibles per a la majoria de joves. Tot i això, els valors socials xinesos segueixen ancorats en el passat, quan un noi havia de tenir un pis en propietat per oferir a la seva parella perquè aquesta acceptés casar-s’hi. Això encara ha empitjorat com a conseqüència de tants anys amb la política del fill únic, que ha generat un desequilibri demogràfic substancial entre la quantitat de noies i nois nascuts durant aquells anys, ja que moltes nenes eren abandonades en néixer, assassinades o donades en adopció.
A més, les dones xineses cada cop estan més emancipades. Són la generació de dones més educades de la història de la Xina i moltes han estat hereves dels negocis familiars, ja que en molts casos eren filles úniques, per la qual cosa no tenen cap necessitat econòmica de buscar parella. Al contrari, moltes consideren que tenir fills significa abandonar la seva independència i passar a obeir les normes socials confucianes, que dieuen que el lloc de la dona és a l’espai domèstic, i que retraten una societat eminentment patriarcal en pro de l’estabilitat social. Incapaces de canviar les normes de gènere a la Xina, la seva solució és no casar-se i, especialment, no tenir fills, cosa que està empitjorant greument la situació demogràfica del país, que ja es troba en decreixement. Això encara dificulta més la situació de crisi econòmica, ja que posa en perill la productivitat d’un país que encara no ha escapat de la “trampa de la renda mitjana” (middle income trap), que descriu l’estat de desenvolupament econòmic d’un país que es queda estancat en un nivell mitjà de desenvolupament i del qual molts països del sud-est asiàtic han estat víctimes, però al qual la Xina semblava immune.
Fet i fet, què representa una Xina en crisi econòmica per a Catalunya i per a Europa en general? Com s’ha dit al principi, una Xina que no compta amb l’al·licient de la prosperitat econòmica, que és la font de legitimació principal del poder absolut del Partit Comunista, ha de buscar altres fonts d’enaltiment nacional per garantir l’estabilitat social, especialment en un entorn de descontentament social en què els joves no tenen feina, no es poden comprar un pis, els és difícil trobar parella i han d’acabar emigrant a la costa i treballant en unes condicions laborals insidioses. Una font alternativa d’unió nacional és el patriotisme i, segons el Partit Comunista, perquè la Xina aconsegueixi el segon objectiu del centenari de la revolució de Mao cal que hagi assolit la unió de tot el seu territori, és a dir, el retorn de Taiwan sota el control de Pequín. Per tant, una guerra a l’estret de Taiwan es fa molt més possible, amb tot el que això comportaria per a les línies d’aprovisionament globals –com la guerra a Ucraïna bé ha demostrat–, especialment crítica pel que fa a semiconductors i altres productes com minerals, dels quals Europa depèn en gran mesura de Taiwan i la Xina. De nou, a causa de les sancions que una agressió de tal mesura comportaria per a la Xina, Europa es tornaria a trobar sota un període d’inflació com el viscut el 2022 i del qual encara s’arrosseguen les conseqüències.
Finalment, ens trobaríem en un entorn global fonamentalment més insegur, ja que l’actitud de la Xina probablement seria més aïllacionista i poc col·laboradora, amb la mirada cap endins i poc disposada a agafar compromisos i responsabilitats per lluitar contra els reptes globals. Per tot plegat, amb una Xina inestable i en crisi, el món és un món conspícuament més perillós, i caldrà veure com evitar-ho.