Macron obre la porta a parlar amb Còrsega

El dijous 28 de setem­bre va ser un dia impor­tant per a Còrsega. No es com­me­mo­rava el nai­xe­ment ni la mort del seu fill més cone­gut, Napoleó. Tam­poc hi va haver cap atemp­tat d’alguna orga­nit­zació armada inde­pen­den­tista, ni tam­poc va caure un clan mafiós dedi­cat al nar­cotràfic. Va ser més impor­tant que tot això: el pre­si­dent de la República Fran­cesa va anar al Par­la­ment de l’illa i va ofe­rir solem­ne­ment ini­ciar els tràmits perquè Còrsega tin­gui una mica d’auto­no­mia per deci­dir sobre alguns assump­tes que l’afec­ten com a illa. No tin­dria gaire auto­no­mia com­pa­rada amb les auto­no­mies espa­nyo­les, però molta més de la que ha tin­gut en els últims vui­tanta anys. D’on ve tot ple­gat? Què sig­ni­fica la visita de Macron? Què en podem espe­rar, del futur? I més impor­tant encara: quan un gover­nant té un con­flicte amb algú, espe­ci­al­ment amb una nació dins del seu estat, què ha de fer, nego­ciar-hi o aixa­far-los?

Còrsega és una illa que per­tany a França des del 1768, però geogràfica­ment es troba més a prop d’Itàlia que no pas de l’hexàgon. Com­pa­rada amb la resta de França és pobra i hi viu molt poca gent, al vol­tant de 300.000 per­so­nes. Durant el segle XX hi va haver molts par­tits i movi­ments naci­o­na­lis­tes i inde­pen­den­tis­tes cor­sos, i alguns d’ells atemp­ta­ven con­tra interes­sos fran­ce­sos. I també es bara­lla­ven entre ells, perquè com ja escri­vien els clàssics romans i ens recor­den els lli­bres d’Astèrix, els cor­sos solen viure molts anys, però encara duren més els odis ances­trals entre ells.

Tot i que l’inde­pen­den­tisme i el naci­o­na­lisme cor­sos sem­pre han exis­tit, fins fa poc eren mino­ri­ta­ris, i els pre­si­dents fran­ce­sos sem­pre havien menys­preat les seves recla­ma­ci­ons. Per a ells, Còrsega era una part com qual­se­vol altra de França, i no havia de tenir cap trac­ta­ment dife­ren­ciat. Fa cinc anys, Macron va visi­tar Còrsega i va fer un dis­curs amb què tan­cava la porta a cedir cap mena d’auto­no­mia, i perquè quedés clar a tot­hom, aca­bava el seu dis­curs amb un “Vive la Républi­que! Vive la France!” Tra­di­ci­o­nal­ment França ha estat un estat uni­tari, cen­tra­lista, jacobí, on tot es deci­deix des de París i a províncies no tenen ni veu ni vot per deci­dir els seus assump­tes. Encara més, el govern francès, davant la petició de més auto­no­mia o d’inde­pendència, sem­pre ha res­post amb l’enfron­ta­ment i la força. I si no que ho pre­gun­tin als alge­ri­ans, els viet­na­mi­tes o els poli­ne­sis. Però sem­bla que ara Macron ho vol can­viar, i aquesta vegada va aca­bar el seu dis­curs amb un canvi sub­til però sig­ni­fi­ca­tiu: “Vive la Corse! Vive la Repu­bli­que et vive la France!”

Per què hi ha hagut aquest canvi? Les res­pos­tes s’han de cer­car al car­rer i a les ins­ti­tu­ci­ons. Si durant mol­tes dècades de la segona part del segle XX els atemp­tats de grups armats cor­sos eren el pa de cada dia, a l’inici del segle XXI la majo­ria es van dis­sol­dre i els ànims es van tem­pe­rar. Fins que el 2022 va ser assas­si­nat el pres més icònic de l’inde­pen­den­tisme cors: el pas­tor de cabres Yvan Colonna, acu­sat i con­dem­nat per haver assas­si­nat el pre­fecte francès (el càrrec més impor­tant de l’estat a l’illa) Claude Érig­nac el 1998. Colonna s’havia refu­giat a l’inte­rior de l’illa durant cinc anys men­tre era l’home més bus­cat de França, i final­ment el van cap­tu­rar i con­dem­nar en diver­sos judi­cis repe­tits i poc clars. Després del seu assas­si­nat hi va haver dies de pro­tes­tes, mani­fes­ta­ci­ons i còctels molo­tov con­tra caser­nes de la gen­dar­me­ria fran­cesa a l’illa fins que Macron va anun­ciar que obri­ria nego­ci­a­ci­ons per a una auto­no­mia.

D’altra banda, els par­tits naci­o­na­lis­tes i inde­pen­den­tis­tes, sem­pre bara­llats, han acon­se­guit cons­truir par­tits sòlids i gua­nyar totes les elec­ci­ons (regi­o­nals, depar­ta­men­tals i par­la­mentàries) a l’illa des de fa anys.

Tot ple­gat, l’incendi al car­rer i la força dels naci­o­na­lis­tes a les ins­ti­tu­ci­ons, han fet girar la tra­di­ci­o­nal política fran­cesa envers l’illa. I temp­te­jar si aquesta prova a Còrsega es pot apli­car a altres indrets.

Això no vol dir que Còrsega ja tin­gui auto­no­mia, ni res que s’hi assem­bli. Més aviat es troba a l’inici d’un procés que durarà anys i que segu­ra­ment no aca­barà bé per als cor­sos, però el gran canvi és que el pre­si­dent de la República Fran­cesa no tanca la porta de cop ni de males mane­res, sinó que Macron va dir coses que cap dels seus pre­de­ces­sors havia dit mai.

Per exem­ple, va dir que calia can­viar la cons­ti­tució fran­cesa per intro­duir un arti­cle que parlés de “l’espe­ci­fi­ci­tat” de Còrsega. I a par­tir d’aquí que es pogués acor­dar un traspàs de com­petències entre París i Ajac­cio perquè en algu­nes coses el Par­la­ment cors tingués auto­no­mia i pogués legis­lar. Però també va dir: “Aquesta auto­no­mia ha de ser el mitjà per cons­truir junts el futur. Sense reple­ga­ment de l’estat. No serà una auto­no­mia con­tra l’estat, ni una auto­no­mia sense l’estat, sinó una auto­no­mia per a Còrsega i dins de la República.”

Pel que fa a la llen­gua corsa va dir que volia “que s’ensenyés millor i que estigués al cor de cada cors”, però no va dir res de fer-la ofi­cial. Tot ple­gat va que­dar curt a cri­teri de la majo­ria del Par­la­ment, for­mada per naci­o­na­lis­tes que vol­drien més auto­no­mia, que el cors fos ofi­cial i mol­tes altres coses. Però també reco­nei­xen que Macron obre una porta que sem­pre havia estat tan­cada.

Això no és el final de res, sinó l’inici d’un procés polític llarg i amb final incert. Ara l’assem­blea de Còrsega té sis mesos per apro­var un pro­jecte, després s’haurà de nego­ciar amb el govern francès i si tot va bé ser apro­vat per majo­ria qua­li­fi­cada a l’Assem­blea Naci­o­nal, on el par­tit de Macron no té ni majo­ria abso­luta. Si féssim un paral·lelisme, que no es pot fer, Còrsega es tro­ba­ria com Cata­lu­nya el 2003, a l’inici de redac­tar un esta­tut que haurà d’apro­var el Par­la­ment català i després l’espa­nyol. No es poden fer aques­tes com­pa­ra­ci­ons perquè Còrsega és molt dife­rent de Cata­lu­nya, començant per la ubi­cació geogràfica i per la gent que hi viu i seguint per l’auto­no­mia de què dis­posa. Ara per ara, Còrsega no té cap auto­no­mia i ni en els millors som­nis dels naci­o­na­lis­tes podria arri­bar a tenir un nivell d’auto­no­mia sem­blant a una comu­ni­tat autònoma espa­nyola. Però els cata­lans ja sabem que tot això se sap com comença però no com acaba.

El més relle­vant de tot ple­gat és que per pri­mera vegada davant de deman­des d’auto­go­vern el pre­si­dent de la República fran­cesa i el govern francès no res­po­nen amb un “ni par­lar-ne”, sinó que inten­ten assa­jar un “par­lem-ne”. Segu­ra­ment això té a veure amb la força del naci­o­na­lisme cors a les ins­ti­tu­ci­ons, que mai havia gua­nyat les elec­ci­ons i ara ho fa per grans majo­ries i de manera con­ti­nu­ada. I en part també té a veure amb les mani­fes­ta­ci­ons i els alda­rulls. Per exem­ple, en els dies poste­ri­ors a l’assas­si­nat d’Yvan Colonna el govern francès va enviar un vai­xell amb poli­cies de reforç... que no va poder atra­car a l’illa perquè els esti­ba­dors no el van dei­xar.

Però hi ha un altre fac­tor gens menys­pre­a­ble: Macron no es pot tor­nar a pre­sen­tar a les elec­ci­ons i, com a qual­se­vol polític amb un gran con­cepte de si mateix, i els pre­si­dents fran­ce­sos el solen tenir, li agra­da­ria que els his­to­ri­a­dors pogues­sin dir que ha acon­se­guit grans coses durant el seu man­dat. I com que a Macron no n’hi sobren, si pogués cal­mar i paci­fi­car Còrsega seria un gran què.

Les Naci­ons Uni­des reco­nei­xen 193 estats inde­pen­dents, però al món hi ha mol­tes naci­ons, entre 200 i 3.000 segons es comp­tin, que desit­ja­rien esde­ve­nir un estat o com a mínim tenir auto­no­mia. De fet, gai­rebé tots els estats en el món –pot­ser tret del Vaticà, Andorra i algun altre– tenen regi­ons que volen auto­no­mia o inde­pen­dit­zar-se. Alguns estats inten­ten aixa­far-los i d’altres hi nego­cien. Sem­bla que Macron vol can­viar el que sem­pre ha fet França. A la Bre­ta­nya i a la Polinèsia estan molt atents a com avança aquest procés a Còrsega. I a d’altres indrets, també.