El dijous 28 de setembre va ser un dia important per a Còrsega. No es commemorava el naixement ni la mort del seu fill més conegut, Napoleó. Tampoc hi va haver cap atemptat d’alguna organització armada independentista, ni tampoc va caure un clan mafiós dedicat al narcotràfic. Va ser més important que tot això: el president de la República Francesa va anar al Parlament de l’illa i va oferir solemnement iniciar els tràmits perquè Còrsega tingui una mica d’autonomia per decidir sobre alguns assumptes que l’afecten com a illa. No tindria gaire autonomia comparada amb les autonomies espanyoles, però molta més de la que ha tingut en els últims vuitanta anys. D’on ve tot plegat? Què significa la visita de Macron? Què en podem esperar, del futur? I més important encara: quan un governant té un conflicte amb algú, especialment amb una nació dins del seu estat, què ha de fer, negociar-hi o aixafar-los?

Còrsega és una illa que pertany a França des del 1768, però geogràficament es troba més a prop d’Itàlia que no pas de l’hexàgon. Comparada amb la resta de França és pobra i hi viu molt poca gent, al voltant de 300.000 persones. Durant el segle XX hi va haver molts partits i moviments nacionalistes i independentistes corsos, i alguns d’ells atemptaven contra interessos francesos. I també es barallaven entre ells, perquè com ja escrivien els clàssics romans i ens recorden els llibres d’Astèrix, els corsos solen viure molts anys, però encara duren més els odis ancestrals entre ells.

Tot i que l’independentisme i el nacionalisme corsos sempre han existit, fins fa poc eren minoritaris, i els presidents francesos sempre havien menyspreat les seves reclamacions. Per a ells, Còrsega era una part com qualsevol altra de França, i no havia de tenir cap tractament diferenciat. Fa cinc anys, Macron va visitar Còrsega i va fer un discurs amb què tancava la porta a cedir cap mena d’autonomia, i perquè quedés clar a tothom, acabava el seu discurs amb un “Vive la République! Vive la France!” Tradicionalment França ha estat un estat unitari, centralista, jacobí, on tot es decideix des de París i a províncies no tenen ni veu ni vot per decidir els seus assumptes. Encara més, el govern francès, davant la petició de més autonomia o d’independència, sempre ha respost amb l’enfrontament i la força. I si no que ho preguntin als algerians, els vietnamites o els polinesis. Però sembla que ara Macron ho vol canviar, i aquesta vegada va acabar el seu discurs amb un canvi subtil però significatiu: “Vive la Corse! Vive la Republique et vive la France!”

Per què hi ha hagut aquest canvi? Les respostes s’han de cercar al carrer i a les institucions. Si durant moltes dècades de la segona part del segle XX els atemptats de grups armats corsos eren el pa de cada dia, a l’inici del segle XXI la majoria es van dissoldre i els ànims es van temperar. Fins que el 2022 va ser assassinat el pres més icònic de l’independentisme cors: el pastor de cabres Yvan Colonna, acusat i condemnat per haver assassinat el prefecte francès (el càrrec més important de l’estat a l’illa) Claude Érignac el 1998. Colonna s’havia refugiat a l’interior de l’illa durant cinc anys mentre era l’home més buscat de França, i finalment el van capturar i condemnar en diversos judicis repetits i poc clars. Després del seu assassinat hi va haver dies de protestes, manifestacions i còctels molotov contra casernes de la gendarmeria francesa a l’illa fins que Macron va anunciar que obriria negociacions per a una autonomia.

D’altra banda, els partits nacionalistes i independentistes, sempre barallats, han aconseguit construir partits sòlids i guanyar totes les eleccions (regionals, departamentals i parlamentàries) a l’illa des de fa anys.

Tot plegat, l’incendi al carrer i la força dels nacionalistes a les institucions, han fet girar la tradicional política francesa envers l’illa. I temptejar si aquesta prova a Còrsega es pot aplicar a altres indrets.

Això no vol dir que Còrsega ja tingui autonomia, ni res que s’hi assembli. Més aviat es troba a l’inici d’un procés que durarà anys i que segurament no acabarà bé per als corsos, però el gran canvi és que el president de la República Francesa no tanca la porta de cop ni de males maneres, sinó que Macron va dir coses que cap dels seus predecessors havia dit mai.

Per exemple, va dir que calia canviar la constitució francesa per introduir un article que parlés de “l’especificitat” de Còrsega. I a partir d’aquí que es pogués acordar un traspàs de competències entre París i Ajaccio perquè en algunes coses el Parlament cors tingués autonomia i pogués legislar. Però també va dir: “Aquesta autonomia ha de ser el mitjà per construir junts el futur. Sense replegament de l’estat. No serà una autonomia contra l’estat, ni una autonomia sense l’estat, sinó una autonomia per a Còrsega i dins de la República.”

Pel que fa a la llengua corsa va dir que volia “que s’ensenyés millor i que estigués al cor de cada cors”, però no va dir res de fer-la oficial. Tot plegat va quedar curt a criteri de la majoria del Parlament, formada per nacionalistes que voldrien més autonomia, que el cors fos oficial i moltes altres coses. Però també reconeixen que Macron obre una porta que sempre havia estat tancada.

Això no és el final de res, sinó l’inici d’un procés polític llarg i amb final incert. Ara l’assemblea de Còrsega té sis mesos per aprovar un projecte, després s’haurà de negociar amb el govern francès i si tot va bé ser aprovat per majoria qualificada a l’Assemblea Nacional, on el partit de Macron no té ni majoria absoluta. Si féssim un paral·lelisme, que no es pot fer, Còrsega es trobaria com Catalunya el 2003, a l’inici de redactar un estatut que haurà d’aprovar el Parlament català i després l’espanyol. No es poden fer aquestes comparacions perquè Còrsega és molt diferent de Catalunya, començant per la ubicació geogràfica i per la gent que hi viu i seguint per l’autonomia de què disposa. Ara per ara, Còrsega no té cap autonomia i ni en els millors somnis dels nacionalistes podria arribar a tenir un nivell d’autonomia semblant a una comunitat autònoma espanyola. Però els catalans ja sabem que tot això se sap com comença però no com acaba.

El més rellevant de tot plegat és que per primera vegada davant de demandes d’autogovern el president de la República francesa i el govern francès no responen amb un “ni parlar-ne”, sinó que intenten assajar un “parlem-ne”. Segurament això té a veure amb la força del nacionalisme cors a les institucions, que mai havia guanyat les eleccions i ara ho fa per grans majories i de manera continuada. I en part també té a veure amb les manifestacions i els aldarulls. Per exemple, en els dies posteriors a l’assassinat d’Yvan Colonna el govern francès va enviar un vaixell amb policies de reforç... que no va poder atracar a l’illa perquè els estibadors no el van deixar.

Però hi ha un altre factor gens menyspreable: Macron no es pot tornar a presentar a les eleccions i, com a qualsevol polític amb un gran concepte de si mateix, i els presidents francesos el solen tenir, li agradaria que els historiadors poguessin dir que ha aconseguit grans coses durant el seu mandat. I com que a Macron no n’hi sobren, si pogués calmar i pacificar Còrsega seria un gran què.

Les Nacions Unides reconeixen 193 estats independents, però al món hi ha moltes nacions, entre 200 i 3.000 segons es comptin, que desitjarien esdevenir un estat o com a mínim tenir autonomia. De fet, gairebé tots els estats en el món –potser tret del Vaticà, Andorra i algun altre– tenen regions que volen autonomia o independitzar-se. Alguns estats intenten aixafar-los i d’altres hi negocien. Sembla que Macron vol canviar el que sempre ha fet França. A la Bretanya i a la Polinèsia estan molt atents a com avança aquest procés a Còrsega. I a d’altres indrets, també.