Sortir del foc per caure a les brases
Un dels llibres més interessants que s’han publicat darrerament en l’àmbit de les ciències socials a l’Argentina es titula ¿Cómo hacen los pobres para sobrevivir? En aquest llibre, escrit pel professor de la Universitat d’Austin (Texas) Javier Corrales i l’estudiant de Sociologia a la Universitat de Buenos Aires Sofía Serván, s’exposa amb una anàlisi etnogràfica de gran qualitat com les persones vulnerables que viuen a les perifèries de les grans urbs argentines s’ho fan, dia a dia, per menjar, treballar, estudiar, tenir un sostre i aspirar a una certa seguretat. Aquest llibre podria ser una anècdota si no fos perquè durant els darrers anys la pobresa s’ha incrementat a l’Argentina de forma intensa, fins a arribar al 40,1%, segons l’Institut Nacional d’Estadística i Censos de la República. Aquesta xifra –que és un escàndol en un país megaric en recursos naturals i en producció d’aliments– no ha fet més de créixer durant aquest any 2023, ja que la seva economia està patint un espiral d’hiperinflació que no fa res més que sumar nous pobres al país. Efectivament, el mes d’agost d’enguany la inflació acumulada des del gener era del 124%.
Algú s’imagina què suposa viure amb un 124% d’inflació anual? Aquesta dada macroeconòmica vol dir que aquelles persones que viuen d’un salari just es gasten tot el que tenen el dia que cobren, perquè l’endemà els seus diners comencen a perdre valor i, per tant, deixen de tenir cap incentiu per l’estalvi –que és l’origen del progrés i la previsió–. I per a aquells que tenen un salari generós (la classe mitjana, cada cop més minsa) els suposa que a més de comprar productes de primera necessitat, també compren dòlars per poder tenir un estalvi sòlid. Però comprar dòlars a l’Argentina no és fàcil: l’Estat només deixa comprar al “mercat oficial” 200 dòlars als mes a un preu aproximat de 350 pesos, i si es recorre al mercat negre (l’anomenat dolar blue) el preu del dòlar és de 850 pesos. Òbviament els qui compren dòlars no els dipositen als bancs, si no sota el coixí de casa. Així doncs, ni l’economia familiar ni els bancs de l’Argentina tenen estalvis, i la capacitat de l’Estat per fer inversions i projectes és minvant.
Avui l’Argentina és un món (econòmic, polític i social) amb un gran dèficit de confiança. De fet, la desconfiança que impera té profundes arrels en la història recent. Hi ha dos episodis que són mostra d’això. El primer és l’espiral d’hiperinflació que hi va haver durant els anys 1989 i 1990, que va arribar a un 3079%. El segon és el del corralito de l’any 2001-2002, que va suposar la impossibilitat de retirar els dipòsits bancaris dels ciutadans més enllà de 250 dòlars/pesos, i l’esfondrament de la paritat (aleshores existent) entre el dòlar i el peso argentí i, per tant, la desaparició del 40% dels estalvis de la població.
La primera crisi va suposar l’ensorrament del govern d’Alfonsín, la quasi desaparició del Partit Radical i l’arribada de Menem, un peronista neoliberal que va introduir la paritat dòlar/peso. La segona crisi va fer que l’Argentina tingués quatre presidents en pocs mesos, entre el desembre del 2001 i gener del 2002. Va ser Néstor Kirchner, un altre peronista (autoanomenat d’esquerres), qui va estabilitzar la política, des del 2003 fins al dia d’avui, podríem dir.
En aquestes dues dècades el peronisme (des del poder o des de l’oposició) ha portat l’empremta kirchnerista –ja sigui per ell (que va morir el 2010), per la seva dona Cristina (presidenta i vicepresidenta) o pels seus fills– i, per bé o per mal, han donat una certa cohesió política al país. El kirchnerisme, amb una lògica de confrontació, ha polaritzat el país i li ha donat nervi. Fins fa poc la política argentina es regia per una lògica de polarització que enfrontava els peronistes i els antiperonistes. Aquesta baralla travessava la societat i les famílies, i tothom la coneixia com la brecha. Això ha estat així fins fa pocs mesos.
La nova crisi econòmica, la inflació rampant i l’esgotament partidari del peronisme i del kirchnerisme han fet aparèixer un personatge que connecta amb el malestar d’un ample sector de la població, ja siguin pobres, de classe mitjana o rics. Es tracta de Javier Milei, un economista neoliberal que s’ha fet famós pel seu paper histriònic i excessiu a les tertúlies televisives de gran audiència. Milei, que es defineix com a neoliberal, reaccionari, antiestat i antipolítics, diu que està a favor de la dolarització i del mercat sense límits. Però no només això, sinó que també es mostra nostàlgic dels règims autoritaris dels anys setanta i vuitanta al Con Sud. Malgrat tot això, segons les enquestes, podria esdevenir el proper president de la República argentina, ja que la intenció de vota a Javier Milei és, aproximadament, del 35% del vot, mentre que els dos candidats que el segueixen de més a prop són el peronista de centredreta Sergio Massa (amb un 30%) i la liberal de dretes Patricia Bullrich (26%).
El diumenge 8 d’octubre va ser quan es va realitzar el segon i últim debat obligatori per als candidats presidencials. Tots els candidats van exposar les seves idees principals en matèria de seguretat; treball, producció i desenvolupament humà; habitatge, i medi ambient. En aquest debat, tots els candidats van tenir cura de no cometre errors, si bé Bullrich va prendre més riscos –per intentar créixer i anar a segona volta–. Massa i Milei, conservadors en el debat, es van centrar a fidelitzar els seus electors. Tal com afirmen els consultors en comunicació política, els debats presidencials poden fer perdre una elecció, però difícilment poden assegurar el triomf. Queden pocs dies per a la primera volta, prevista per al 22 d’octubre, i els tres candidats capdavanters estan immersos en una cursa molt competida. La incertesa és molt alta, ja que la Constitució estableix una doble possibilitat per triomfar en la primera volta: un guanya si obté el 45% dels vots, però també si obté el 40% dels sufragis amb una diferència de més de 10 punts respecte al segon candidat.
Aquestes eleccions a l’Argentina seran crucials per definir el rumb d’un país que es troba en una nova crisi social, econòmica i política, i en el qual acaben d’esclatar nous escàndols de corrupció de persones vinculades al govern i a l’oficialisme. En aquest context, ara per ara, el candidat més corrosiu –Javier Milei– sembla que és qui té més possibilitats de guanyar. Això no vol pas dir que les altres dues opcions siguin gaire bones: Sergio Massa ha estat el ministre d’Economia sortint i, per tant, és un dels responsables de la fallida econòmica del país, i Patricia Bullrich només ofereix propostes basades en la por i en la securitització de la societat.
Qui llegeixi aquest text sabrà que ja només queda una setmana (o menys) per a les eleccions del 22 d’octubre i que ara mateix tots els candidats estan fent promeses impossibles. En aquest context, el més sorprenent de tot és que sigui Milei qui cridi la consigna ¡Que se vayan todos!, a la vegada que sosté una serra elèctrica com a metàfora de tot allò que vol carregar-se. Fa poc més de vint anys aquesta frase era el lema dels milers de persones que van sortir als carrers per demanar un país més solidari i social.