Sortir del foc per caure a les brases

Un dels lli­bres més interes­sants que s’han publi­cat dar­re­ra­ment en l’àmbit de les ciències soci­als a l’Argen­tina es titula ¿Cómo hacen los pobres para sobre­vi­vir? En aquest lli­bre, escrit pel pro­fes­sor de la Uni­ver­si­tat d’Aus­tin (Texas) Javier Cor­ra­les i l’estu­di­ant de Soci­o­lo­gia a la Uni­ver­si­tat de Bue­nos Aires Sofía Serván, s’exposa amb una anàlisi etnogràfica de gran qua­li­tat com les per­so­nes vul­ne­ra­bles que viuen a les perifèries de les grans urbs argen­ti­nes s’ho fan, dia a dia, per men­jar, tre­ba­llar, estu­diar, tenir un sos­tre i aspi­rar a una certa segu­re­tat. Aquest lli­bre podria ser una anècdota si no fos perquè durant els dar­rers anys la pobresa s’ha incre­men­tat a l’Argen­tina de forma intensa, fins a arri­bar al 40,1%, segons l’Ins­ti­tut Naci­o­nal d’Estadística i Cen­sos de la República. Aquesta xifra –que és un escàndol en un país mega­ric en recur­sos natu­rals i en pro­ducció d’ali­ments– no ha fet més de créixer durant aquest any 2023, ja que la seva eco­no­mia està patint un espi­ral d’hiperin­flació que no fa res més que sumar nous pobres al país. Efec­ti­va­ment, el mes d’agost d’enguany la inflació acu­mu­lada des del gener era del 124%.

Algú s’ima­gina què suposa viure amb un 124% d’inflació anual? Aquesta dada macro­e­conòmica vol dir que aque­lles per­so­nes que viuen d’un salari just es gas­ten tot el que tenen el dia que cobren, perquè l’endemà els seus diners comen­cen a per­dre valor i, per tant, dei­xen de tenir cap incen­tiu per l’estalvi –que és l’ori­gen del progrés i la pre­visió–. I per a aquells que tenen un salari generós (la classe mit­jana, cada cop més minsa) els suposa que a més de com­prar pro­duc­tes de pri­mera neces­si­tat, també com­pren dòlars per poder tenir un estalvi sòlid. Però com­prar dòlars a l’Argen­tina no és fàcil: l’Estat només deixa com­prar al “mer­cat ofi­cial” 200 dòlars als mes a un preu apro­xi­mat de 350 pesos, i si es recorre al mer­cat negre (l’ano­me­nat dolar blue) el preu del dòlar és de 850 pesos. Òbvi­a­ment els qui com­pren dòlars no els dipo­si­ten als bancs, si no sota el coixí de casa. Així doncs, ni l’eco­no­mia fami­liar ni els bancs de l’Argen­tina tenen estal­vis, i la capa­ci­tat de l’Estat per fer inver­si­ons i pro­jec­tes és min­vant.

Avui l’Argen­tina és un món (econòmic, polític i social) amb un gran dèficit de con­fiança. De fet, la des­con­fiança que impera té pro­fun­des arrels en la història recent. Hi ha dos epi­so­dis que són mos­tra d’això. El pri­mer és l’espi­ral d’hiperin­flació que hi va haver durant els anys 1989 i 1990, que va arri­bar a un 3079%. El segon és el del cor­ra­lito de l’any 2001-2002, que va supo­sar la impos­si­bi­li­tat de reti­rar els dipòsits ban­ca­ris dels ciu­ta­dans més enllà de 250 dòlars/pesos, i l’esfon­dra­ment de la pari­tat (ales­ho­res exis­tent) entre el dòlar i el peso argentí i, per tant, la des­a­pa­rició del 40% dels estal­vis de la població.

La pri­mera crisi va supo­sar l’ensor­ra­ment del govern d’Alfonsín, la quasi des­a­pa­rició del Par­tit Radi­cal i l’arri­bada de Menem, un pero­nista neo­li­be­ral que va intro­duir la pari­tat dòlar/peso. La segona crisi va fer que l’Argen­tina tingués qua­tre pre­si­dents en pocs mesos, entre el desem­bre del 2001 i gener del 2002. Va ser Néstor Kirch­ner, un altre pero­nista (auto­a­no­me­nat d’esquer­res), qui va esta­bi­lit­zar la política, des del 2003 fins al dia d’avui, podríem dir.

En aques­tes dues dècades el pero­nisme (des del poder o des de l’opo­sició) ha por­tat l’empremta kirch­ne­rista –ja sigui per ell (que va morir el 2010), per la seva dona Cris­tina (pre­si­denta i vice­pre­si­denta) o pels seus fills– i, per bé o per mal, han donat una certa cohesió política al país. El kirch­ne­risme, amb una lògica de con­fron­tació, ha pola­rit­zat el país i li ha donat nervi. Fins fa poc la política argen­tina es regia per una lògica de pola­rit­zació que enfron­tava els pero­nis­tes i els anti­pe­ro­nis­tes. Aquesta bara­lla tra­ves­sava la soci­e­tat i les famílies, i tot­hom la conei­xia com la brecha. Això ha estat així fins fa pocs mesos.

La nova crisi econòmica, la inflació ram­pant i l’esgo­ta­ment par­ti­dari del pero­nisme i del kirch­ne­risme han fet aparèixer un per­so­natge que con­necta amb el males­tar d’un ample sec­tor de la població, ja siguin pobres, de classe mit­jana o rics. Es tracta de Javier Milei, un eco­no­mista neo­li­be­ral que s’ha fet famós pel seu paper his­triònic i exces­siu a les tertúlies tele­vi­si­ves de gran audiència. Milei, que es defi­neix com a neo­li­be­ral, reac­ci­o­nari, anti­es­tat i anti­polítics, diu que està a favor de la dola­rit­zació i del mer­cat sense límits. Però no només això, sinó que també es mos­tra nostàlgic dels règims auto­ri­ta­ris dels anys setanta i vui­tanta al Con Sud. Mal­grat tot això, segons les enques­tes, podria esde­ve­nir el pro­per pre­si­dent de la República argen­tina, ja que la intenció de vota a Javier Milei és, apro­xi­ma­da­ment, del 35% del vot, men­tre que els dos can­di­dats que el seguei­xen de més a prop són el pero­nista de cen­tre­dreta Ser­gio Massa (amb un 30%) i la libe­ral de dre­tes Patri­cia Bull­rich (26%).

El diu­menge 8 d’octu­bre va ser quan es va rea­lit­zar el segon i últim debat obli­ga­tori per als can­di­dats pre­si­den­ci­als. Tots els can­di­dats van expo­sar les seves idees prin­ci­pals en matèria de segu­re­tat; tre­ball, pro­ducció i desen­vo­lu­pa­ment humà; habi­tatge, i medi ambi­ent. En aquest debat, tots els can­di­dats van tenir cura de no come­tre errors, si bé Bull­rich va pren­dre més ris­cos –per inten­tar créixer i anar a segona volta–. Massa i Milei, con­ser­va­dors en el debat, es van cen­trar a fide­lit­zar els seus elec­tors. Tal com afir­men els con­sul­tors en comu­ni­cació política, els debats pre­si­den­ci­als poden fer per­dre una elecció, però difícil­ment poden asse­gu­rar el tri­omf. Que­den pocs dies per a la pri­mera volta, pre­vista per al 22 d’octu­bre, i els tres can­di­dats cap­da­van­ters estan immer­sos en una cursa molt com­pe­tida. La incer­tesa és molt alta, ja que la Cons­ti­tució esta­bleix una doble pos­si­bi­li­tat per tri­om­far en la pri­mera volta: un gua­nya si obté el 45% dels vots, però també si obté el 40% dels sufra­gis amb una diferència de més de 10 punts res­pecte al segon can­di­dat.

Aques­tes elec­ci­ons a l’Argen­tina seran cru­ci­als per defi­nir el rumb d’un país que es troba en una nova crisi social, econòmica i política, i en el qual aca­ben d’escla­tar nous escàndols de cor­rupció de per­so­nes vin­cu­la­des al govern i a l’ofi­ci­a­lisme. En aquest con­text, ara per ara, el can­di­dat més cor­ro­siu –Javier Milei– sem­bla que és qui té més pos­si­bi­li­tats de gua­nyar. Això no vol pas dir que les altres dues opci­ons siguin gaire bones: Ser­gio Massa ha estat el minis­tre d’Eco­no­mia sor­tint i, per tant, és un dels res­pon­sa­bles de la fallida econòmica del país, i Patri­cia Bull­rich només ofe­reix pro­pos­tes basa­des en la por i en la secu­ri­tit­zació de la soci­e­tat.

Qui lle­geixi aquest text sabrà que ja només queda una set­mana (o menys) per a les elec­ci­ons del 22 d’octu­bre i que ara mateix tots els can­di­dats estan fent pro­me­ses impos­si­bles. En aquest con­text, el més sor­pre­nent de tot és que sigui Milei qui cridi la con­signa ¡Que se vayan todos!, a la vegada que sosté una serra elèctrica com a metàfora de tot allò que vol car­re­gar-se. Fa poc més de vint anys aquesta frase era el lema dels milers de per­so­nes que van sor­tir als car­rers per dema­nar un país més soli­dari i social.