L’ODI MANA A ISRAEL
L’escena va tenir lloc dilluns 16 d’octubre a la Knesset, el parlament israelià. L’ofensiva de les forces armades contra Gaza s’allargava des de feia nou dies. En aquest temps, els míssils israelians finançats pels contribuïdors israelians i per la Casa Blanca havien assassinat més de 900 infants residents a la Franja. Més de 100 al dia. En aquest context, la diputada palestina amb ciutadania israeliana Aida Touma-Sliman va agafar el torn de paraula. Aquesta periodista i activista nascuda a Natzaret va fer el que fa des de fa trenta anys: advocar per la pau. Touma-Sliman va lamentar la mort de civils israelians i palestins “tant al voltant de la Franja de Gaza com a dins l’enclavament”, i va demanar que quedessin fora “del cercle de la sang”. Al final, va concloure, “un infant és un infant”.
La diputada Meirav Ben-Ari la va interrompre amb un crit. “No hi ha simetria! No hi ha simetria!” Touma-Sliman va desviar-se breument del seu guió i li va respondre: “Entre infants, sí que n’hi ha.” Però quan el torn de paraula va arribar a Ben-Ari, aquesta va anar més enllà: “Una cosa ha de quedar clara: no hi ha simetria. La gent en aquest país estava gaudint d’un dia festiu [el 7 d’octubre] i de sobte van ser assassinats únicament pel fet de ser jueus. I els infants de Gaza –va rematar Ben-Ari– s’han posat ells mateixos en aquesta situació!”
Aquestes declaracions, que a Palestina hi ha qui les veu com a genocides, arriben per part d’una parlamentària que ni tan sols és membre dels partits declaradament supremacistes que tenen lloc al govern. Ben-Ari és part de Yesh Atid, el partit d’oposició considerat centrista i liderat per Yair Lapid. Però Ben-Ari, que va acabar el seu discurs al·legant que Israel és un país amant de la pau i de la vida, no abraça l’odi tota sola. El mateix president d’Israel, Isaac Herzog, havia aplanat el camí per a l’aparició d’actituds com la de Ben-Ari només tres dies abans. Herzog, a qui es considera un home moderat, responia a preguntes del periodista britanicosomali Rageh Omar, que li demanava com s’ho faria Israel per continuar amb l’ofensiva contra Gaza i alhora alleugerir l’impacte sobre 2 milions de civils, molts dels quals no tenen res a veure amb Hamas. “Tota la nació [de Gaza] és responsable del que ha passat”, deia Herzog en referència a l’assalt de combatents palestins contra territori israelià. “Això que els civils no hi estaven implicats [en l’atac de Hamas] és fals. Totalment fals. Els civils s’haurien pogut aixecar contra aquest diabòlic règim [de Hamas].”
Confondre expressament el conjunt de la societat civil palestina amb els combatents de Hamas, com fa Herzog, ho justifica tot des del punt de vista militar. Amira Haas, periodista israeliana i corresponsal als Territoris Ocupats pel diari Haaretz durant dècades, expressava la seva frustració pel rumb del seu país en declaracions a Democracy Now: “N’hi ha que som capaços d’estar devastats pel que va passar el 7 d’octubre, però que alhora sabem reconèixer que aquest conflicte no va començar el 7 d’octubre.” Però aquesta gent, diu Haas, “no arribem al gruix de la societat israeliana, que està borratxa amb la voluntat de venjança”.
Als ulls de Haas, que estaven plorosos mentre ho explicava, el terme venjança no és prou per explicar el que està passant. La periodista tem que Israel hagi conclòs un viatge cap a un estadi de brutalització que podria no tenir punt de retorn. I en aquest terreny la crescuda dreta israeliana s’imposa. “El govern israelià està desplegant aquests dies el programa polític d’un govern extremista, feixista, messiànic, religiós i colonial que està liderat per Bezalel Smotrich”, diu en referència a l’actual ministre de Finances, que resideix en una colònia il·legal a Cisjordània. “El 2017, Smotrich ja va dir que ell tenia un pla per als palestins”, rememora Haas: “Un pla que té tres opcions: podeu acceptar que mai tindreu un estat, que mai sereu lliures i que haureu de viure subjugats; podeu emigrar a partir d’allò que a Israel anomenen «la transferència voluntària», o, per acabar, si decidiu fer resistència, l’exèrcit israelià ja sabrà què fer amb vosaltres [matar-los]. I això és el que passa aquests dies, tant a Gaza com a Cisjordània.”
L’extremització d’Israel pot comprovar-se en molts dels programes que aquests dies fan seguiment de l’ofensiva contra Gaza, que inclouen missatges favorables al “setge total” que Israel manté des de fa gairebé dues setmanes, i que impedeix l’entrada d’aigua, d’aliments, de medicines i de combustible. Aquesta dretanització és també una amenaça per als israelians que són contraris a la violència i a l’ocupació contra els Territoris Palestins. La nova fornada de votants del Likud de Netanyahu, així com del mateix Smotrich o d’Itamar Ben-Gvir, els consideren traïdors i mals israelians. El mateix cap de la policia israeliana, Kobi Shabtai, ha declarat recentment que tindrà “tolerància zero” amb els qui es manifestin en territori israelià en contra de la guerra a Gaza. “Els qui vulguin identificar-se amb Gaza poden fer-ho”, deia Shabtai en una publicació de TikTok de la policia israeliana: “Els posaré en autobusos i els enviaré cap a la Franja tot seguit.”
Però a qui més afecta l’odi contra la població ocupada és a la mateixa població ocupada. Des de l’assalt de Hamas contra territori israelià, més de 65 palestins han estat assassinats a Cisjordània. La majoria, en mans dels soldats israelians que saben que mai ningú els farà retre comptes. D’altres, en mans de colons israelians que també se saben impunes. Als assassinats cal sumar-hi les invasions de municipis palestins per part de grups de colons, que prenen foc a vehicles o llancen pedres contra els habitatges. Sovint, en presència dels soldats israelians. “La violència venjativa contra els palestins de Cisjordània a càrrec dels colons no para d’augmentar”, deia aquesta setmana el grup de drets humans israelià Yesh Din. Breaking the Silence, grup d’exsoldats israelians que són contraris a l’ocupació després d’haver-la conegut des de dins, expliquen: “La voluntat [d’aquesta violència] és expulsar per la força les comunitats locals, aprofitant que tots els ulls estan posats sobre Gaza.”
L’abraçada que Joe Biden va fer a Netanyahu només aterrar a Terra Santa, quan la xifra de víctimes mortals a la Franja de Gaza superava les 3.000 persones, és una llum verda per a l’ofensiva terrestre. Israel, cal suposar, sabrà com entrar-hi, però potser, avui, no queda tan clar com en sortirà. Si és que en surt mai.
El ministre de Relacions Exteriors israelià, Eli Cohen, declarava l’altre dia a la premsa que “al final de la guerra, no només Hamas haurà desaparegut de Gaza, sinó que el territori de Gaza disminuirà”. L’afirmació de Cohen va en la línia del que auguren molts analistes, que creuen que Israel voldrà crear “una zona de seguretat” a la part nord de la Franja per evitar futures infiltracions com les del 7 d’octubre. David Petraeus, antic director de la CIA i general militar tant a l’Iraq com a l’Afganistan, hauria anticipat que una entrada terrestre a la Franja podria traduir-se en uns combats urbans que s’allargarien dins de Gaza durant anys.
Sigui una cosa o una altra, hi ha qui sospita quin podria ser el final d’aquesta història. Philippe Lazzarini, Comissari General d’UNRWA –una organització molt mesurada en les seves declaracions–, manifestava aquesta setmana: “Hi ha un milió de persones que han fugit de casa seva a la Franja; el riu de gent en direcció al sud és incessant. Això, em temo, s’assembla molt al 1948.” A Gaza fan seva la referència de Lazzarini cap a l’expulsió dels palestins durant la creació d’Israel. Aquests dies, molts d’ells afirmen a La República que, malgrat les advertències i els bombardejos, no pensen marxar de casa. “Ja ho vam fer el 1948, quan també ens deien que podríem tornar-hi al cap de poc. Però mai hem pogut fer-ho.”
Alguns dels actuals líders només ho deixen caure entre línies, però n’hi ha de retirats que no se n’amaguen. Danny Ayalon, antic número dos del ministeri de Relacions Exteriors d’Israel, obria la porta a la neteja ètnica en declaracions a Al-Jazeera: “Al desert del Sinaí, a Egipte, l’espai és interminable”, deia Ayalon. “La idea és que [la població de Gaza] es desplaci cap als espais oberts d’aquella zona i que la comunitat internacional els construeixi ciutats.”
La neteja ètnica a la Franja de Gaza no seria únicament una creació d’Israel. Ho adverteix el mitjà de comunicació egipci Mada Msr: “Fins ara, Egipte ha rebutjat un escenari de desplaçament massiu”, diu una investigació d’aquest portal independent en relació amb l’assentament de la població de Gaza al Sinaí. Però hi ha qui treballa per fer-ho possible: “No obstant això, les autoritats del país es troben sota pressió de governs occidentals, que els ofereixen incentius econòmics en un intent per arribar a un acord.” La neteja ètnica de Gaza podria estar planificada.