L’ODI MANA A ISRAEL

L’escena va tenir lloc dilluns 16 d’octu­bre a la Knes­set, el par­la­ment isra­elià. L’ofen­siva de les for­ces arma­des con­tra Gaza s’allar­gava des de feia nou dies. En aquest temps, els míssils isra­e­li­ans finançats pels con­tribuïdors isra­e­li­ans i per la Casa Blanca havien assas­si­nat més de 900 infants resi­dents a la Franja. Més de 100 al dia. En aquest con­text, la dipu­tada pales­tina amb ciu­ta­da­nia isra­e­li­ana Aida Touma-Sli­man va aga­far el torn de paraula. Aquesta peri­o­dista i acti­vista nas­cuda a Nat­za­ret va fer el que fa des de fa trenta anys: advo­car per la pau. Touma-Sli­man va lamen­tar la mort de civils isra­e­li­ans i pales­tins “tant al vol­tant de la Franja de Gaza com a dins l’encla­va­ment”, i va dema­nar que que­des­sin fora “del cer­cle de la sang”. Al final, va con­cloure, “un infant és un infant”.

La dipu­tada Mei­rav Ben-Ari la va inter­rom­pre amb un crit. “No hi ha sime­tria! No hi ha sime­tria!” Touma-Sli­man va des­viar-se breu­ment del seu guió i li va res­pon­dre: “Entre infants, sí que n’hi ha.” Però quan el torn de paraula va arri­bar a Ben-Ari, aquesta va anar més enllà: “Una cosa ha de que­dar clara: no hi ha sime­tria. La gent en aquest país estava gau­dint d’un dia fes­tiu [el 7 d’octu­bre] i de sobte van ser assas­si­nats única­ment pel fet de ser jueus. I els infants de Gaza –va rema­tar Ben-Ari– s’han posat ells matei­xos en aquesta situ­ació!”

Aques­tes decla­ra­ci­ons, que a Pales­tina hi ha qui les veu com a geno­ci­des, arri­ben per part d’una par­la­mentària que ni tan sols és mem­bre dels par­tits decla­ra­da­ment supre­ma­cis­tes que tenen lloc al govern. Ben-Ari és part de Yesh Atid, el par­tit d’opo­sició con­si­de­rat cen­trista i lide­rat per Yair Lapid. Però Ben-Ari, que va aca­bar el seu dis­curs al·legant que Israel és un país amant de la pau i de la vida, no abraça l’odi tota sola. El mateix pre­si­dent d’Israel, Isaac Her­zog, havia apla­nat el camí per a l’apa­rició d’acti­tuds com la de Ben-Ari només tres dies abans. Her­zog, a qui es con­si­dera un home mode­rat, res­po­nia a pre­gun­tes del peri­o­dista bri­ta­ni­co­so­mali Rageh Omar, que li dema­nava com s’ho faria Israel per con­ti­nuar amb l’ofen­siva con­tra Gaza i alhora alleu­ge­rir l’impacte sobre 2 mili­ons de civils, molts dels quals no tenen res a veure amb Hamas. “Tota la nació [de Gaza] és res­pon­sa­ble del que ha pas­sat”, deia Her­zog en referència a l’assalt de com­ba­tents pales­tins con­tra ter­ri­tori isra­elià. “Això que els civils no hi esta­ven impli­cats [en l’atac de Hamas] és fals. Total­ment fals. Els civils s’hau­rien pogut aixe­car con­tra aquest diabòlic règim [de Hamas].”

Con­fon­dre expres­sa­ment el con­junt de la soci­e­tat civil pales­tina amb els com­ba­tents de Hamas, com fa Her­zog, ho jus­ti­fica tot des del punt de vista mili­tar. Amira Haas, peri­o­dista isra­e­li­ana i cor­res­pon­sal als Ter­ri­to­ris Ocu­pats pel diari Haa­retz durant dècades, expres­sava la seva frus­tració pel rumb del seu país en decla­ra­ci­ons a Demo­cracy Now: “N’hi ha que som capaços d’estar devas­tats pel que va pas­sar el 7 d’octu­bre, però que alhora sabem reconèixer que aquest con­flicte no va començar el 7 d’octu­bre.” Però aquesta gent, diu Haas, “no arri­bem al gruix de la soci­e­tat isra­e­li­ana, que està bor­ratxa amb la volun­tat de ven­jança”.

Als ulls de Haas, que esta­ven plo­ro­sos men­tre ho expli­cava, el terme ven­jança no és prou per expli­car el que està pas­sant. La peri­o­dista tem que Israel hagi conclòs un viatge cap a un estadi de bru­ta­lit­zació que podria no tenir punt de retorn. I en aquest ter­reny la cres­cuda dreta isra­e­li­ana s’imposa. “El govern isra­elià està des­ple­gant aquests dies el pro­grama polític d’un govern extre­mista, fei­xista, messiànic, religiós i colo­nial que està lide­rat per Beza­lel Smo­trich”, diu en referència a l’actual minis­tre de Finan­ces, que resi­deix en una colònia il·legal a Cis­jordània. “El 2017, Smo­trich ja va dir que ell tenia un pla per als pales­tins”, reme­mora Haas: “Un pla que té tres opci­ons: podeu accep­tar que mai tin­dreu un estat, que mai sereu lliu­res i que hau­reu de viure sub­ju­gats; podeu emi­grar a par­tir d’allò que a Israel ano­me­nen «la trans­ferència voluntària», o, per aca­bar, si deci­diu fer resistència, l’exèrcit isra­elià ja sabrà què fer amb vosal­tres [matar-los]. I això és el que passa aquests dies, tant a Gaza com a Cis­jordània.”

L’extre­mit­zació d’Israel pot com­pro­var-se en molts dels pro­gra­mes que aquests dies fan segui­ment de l’ofen­siva con­tra Gaza, que inclo­uen mis­sat­ges favo­ra­bles al “setge total” que Israel manté des de fa gai­rebé dues set­ma­nes, i que impe­deix l’entrada d’aigua, d’ali­ments, de medi­ci­nes i de com­bus­ti­ble. Aquesta dre­ta­nit­zació és també una amenaça per als isra­e­li­ans que són con­tra­ris a la violència i a l’ocu­pació con­tra els Ter­ri­to­ris Pales­tins. La nova for­nada de votants del Likud de Neta­nyahu, així com del mateix Smo­trich o d’Ita­mar Ben-Gvir, els con­si­de­ren traïdors i mals isra­e­li­ans. El mateix cap de la poli­cia isra­e­li­ana, Kobi Shab­tai, ha decla­rat recent­ment que tindrà “tolerància zero” amb els qui es mani­fes­tin en ter­ri­tori isra­elià en con­tra de la guerra a Gaza. “Els qui vul­guin iden­ti­fi­car-se amb Gaza poden fer-ho”, deia Shab­tai en una publi­cació de Tik­Tok de la poli­cia isra­e­li­ana: “Els posaré en auto­bu­sos i els enviaré cap a la Franja tot seguit.”

Però a qui més afecta l’odi con­tra la població ocu­pada és a la mateixa població ocu­pada. Des de l’assalt de Hamas con­tra ter­ri­tori isra­elià, més de 65 pales­tins han estat assas­si­nats a Cis­jordània. La majo­ria, en mans dels sol­dats isra­e­li­ans que saben que mai ningú els farà retre comp­tes. D’altres, en mans de colons isra­e­li­ans que també se saben impu­nes. Als assas­si­nats cal sumar-hi les inva­si­ons de muni­ci­pis pales­tins per part de grups de colons, que pre­nen foc a vehi­cles o llan­cen pedres con­tra els habi­tat­ges. Sovint, en presència dels sol­dats isra­e­li­ans. “La violència ven­ja­tiva con­tra els pales­tins de Cis­jordània a càrrec dels colons no para d’aug­men­tar”, deia aquesta set­mana el grup de drets humans isra­elià Yesh Din. Bre­aking the Silence, grup d’exsol­dats isra­e­li­ans que són con­tra­ris a l’ocu­pació després d’haver-la cone­gut des de dins, expli­quen: “La volun­tat [d’aquesta violència] és expul­sar per la força les comu­ni­tats locals, apro­fi­tant que tots els ulls estan posats sobre Gaza.”

L’abraçada que Joe Biden va fer a Neta­nyahu només ater­rar a Terra Santa, quan la xifra de vícti­mes mor­tals a la Franja de Gaza superava les 3.000 per­so­nes, és una llum verda per a l’ofen­siva ter­res­tre. Israel, cal supo­sar, sabrà com entrar-hi, però pot­ser, avui, no queda tan clar com en sor­tirà. Si és que en surt mai.

El minis­tre de Rela­ci­ons Exte­ri­ors isra­elià, Eli Cohen, decla­rava l’altre dia a la premsa que “al final de la guerra, no només Hamas haurà des­a­pa­re­gut de Gaza, sinó que el ter­ri­tori de Gaza dis­mi­nuirà”. L’afir­mació de Cohen va en la línia del que augu­ren molts ana­lis­tes, que cre­uen que Israel voldrà crear “una zona de segu­re­tat” a la part nord de la Franja per evi­tar futu­res infil­tra­ci­ons com les del 7 d’octu­bre. David Petra­eus, antic direc­tor de la CIA i gene­ral mili­tar tant a l’Iraq com a l’Afga­nis­tan, hau­ria anti­ci­pat que una entrada ter­res­tre a la Franja podria tra­duir-se en uns com­bats urbans que s’allar­ga­rien dins de Gaza durant anys.

Sigui una cosa o una altra, hi ha qui sos­pita quin podria ser el final d’aquesta història. Phi­lippe Laz­za­rini, Comis­sari Gene­ral d’UNRWA –una orga­nit­zació molt mesu­rada en les seves decla­ra­ci­ons–, mani­fes­tava aquesta set­mana: “Hi ha un milió de per­so­nes que han fugit de casa seva a la Franja; el riu de gent en direcció al sud és inces­sant. Això, em temo, s’assem­bla molt al 1948.” A Gaza fan seva la referència de Laz­za­rini cap a l’expulsió dels pales­tins durant la cre­ació d’Israel. Aquests dies, molts d’ells afir­men a La República que, mal­grat les advertències i els bom­bar­de­jos, no pen­sen mar­xar de casa. “Ja ho vam fer el 1948, quan també ens deien que podríem tor­nar-hi al cap de poc. Però mai hem pogut fer-ho.”

Alguns dels actu­als líders només ho dei­xen caure entre línies, però n’hi ha de reti­rats que no se n’ama­guen. Danny Aya­lon, antic número dos del minis­teri de Rela­ci­ons Exte­ri­ors d’Israel, obria la porta a la neteja ètnica en decla­ra­ci­ons a Al-Jaze­era: “Al desert del Sinaí, a Egipte, l’espai és inter­mi­na­ble”, deia Aya­lon. “La idea és que [la població de Gaza] es des­placi cap als espais oberts d’aque­lla zona i que la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal els cons­tru­eixi ciu­tats.”

La neteja ètnica a la Franja de Gaza no seria única­ment una cre­ació d’Israel. Ho adver­teix el mitjà de comu­ni­cació egipci Mada Msr: “Fins ara, Egipte ha rebut­jat un esce­nari de des­plaçament mas­siu”, diu una inves­ti­gació d’aquest por­tal inde­pen­dent en relació amb l’assen­ta­ment de la població de Gaza al Sinaí. Però hi ha qui tre­ba­lla per fer-ho pos­si­ble: “No obs­tant això, les auto­ri­tats del país es tro­ben sota pressió de governs occi­den­tals, que els ofe­rei­xen incen­tius econòmics en un intent per arri­bar a un acord.” La neteja ètnica de Gaza podria estar pla­ni­fi­cada.