Tal com està passant darrerament, les enquestes s’equivoquen. La majoria dels sondejos deien que Javier Milei seria el guanyador dels comicis del passat diumenge 22 d’octubre i que, fins i tot, podria arribar a la presidència de la República de l’Argentina –la llei electoral ho permet en primera volta si el guanyador treu una diferència més gran del 10% dels vots–. Però no. Ni es va convertir en president ni va ser el guanyador: va quedar segon amb un 29,9% del sufragi, darrere del peronista moderat –i exministre d’Economia– Sergio Massa, que va obtenir el 36,6% dels vots. Més enrere van quedar la candidata de la dreta tradicional Patricia Bullrich amb el 23,8%, el governador peronista de la província de Córdoba Juan Schiaretti amb el 6,7%, i finalment la candidata de l’esquerra trotskista Myriam Bregman amb el 2,7%.

L’endemà, la majoria dels diaris exposaven amb incredulitat els resultats i assenyalaven que era una sorpresa, ja que la majoria de les empreses enquestadores s’havien equivocat. Equivocació, d’altra banda, força comuna darrerament i més si es tracta de comicis polaritzats en què una de les parts va de pujada i sembla que s’ha de menjar el món. Això és just el mateix que va succeir amb la plataforma Junts pel Sí fa nou anys en les eleccions catalanes, amb Unides Podem en les eleccions generals del 2016 i amb el PP en els comicis del 23 de juliol d’enguany. En tots aquests comicis hi va haver formacions i candidats que es veien guanyadors i tots els seus seguidors expressaven amb entusiasme i públicament el seu vot, mentre que els qui votaven (sense gaire entusiasme) la resta de partits ho feien amb la boca petita i, fins i tot, mentien als enquestadors.

Aquesta és la lògica que es va imposar a l’Argentina el passat diumenge 22 d’octubre. Mentre quasi el 30% dels votants cridaven que votarien Milei i feien bandera dels exabruptes del seu candidat, la resta votaven altres opcions tapant-se el nas. No conec cap dels meus amics ni coneguts argentins –i en tinc un piló– que m’hagi comentat una virtut de Sergio Massa, però molts l’han votat. Li ha donat el seu sufragi en un clar acte de vot estratègic, és a dir, l’han votat no perquè els agradi, sinó per poder evitar el que el candidat que les enquestes assenyalaven com a favorit pogués guanyar. I és que Milei no fa riure, sinó que fa por. Molta por. Milei (i els seus) representen l’antipolítica en majúscules.

Les darreres setmanes s’ha escrit molt sobre Milei. Fins i tot la seva biografia El loco. La vida desconocida de Javier Milei y su irrupción en la política argentina –escrita per Juan Luis González– s’ha convertit en un dels best sellers del seu país. Però només seguint un xic la seva campanya un s’adona que aquest senyor –bon amic de Santiago Abascal– representa la reacció ultraconservadora i l’antipolítica més delirant. En aquest sentit Milei ho té tot: té una visió autoritària de la vida, desqualifica i deshumanitza els seus adversaris, no creu en la institucionalitat ni en l’Estat, és masclista i homòfob, i manifesta que la igualtat d’oportunitats és una aberració. Al llarg de la seva campanya ha exposat que ningú hauria de pagar impostos, que l’Estat només s’hauria d’ocupar de l’ordre públic, que la cura dels carrers i les places s’haurien de privatitzar, que hi hauria d’haver un mercat d’òrgans humans, que tots els (altres) polítics són lladres, que s’hauria d’eliminar el Banc Central, i també els ministeris de Treball, de Serveis Socials, de Cultura, d’Educació, de Salut i d’Economia, que li fan fàstic els progressistes, que està contra l’avortament i del Vaticà. I malparla del papa de Roma, el seu compatriota Francisco Bergoglio. Amb aquesta carta de presentació tenen poca importància altres anècdotes com ara que de jove el seu pare era un maltractador, que l’única família que té són la seva germana i tres gossos –un d’ells és mort, però s’hi comunica a través d’una mèdium– i que va ser rocker i professor de sexe tàntric.

Resumint: Milei és la màxima expressió del que s’anomena antipolítica. Tant pel seu programa com pel seu posat cridaner, maleducat i delirant. Encara que sembli difícil, supera Bolsonaro, Trump i Meloni. És aquí on un bon company, el sociòleg Federico Rossi de la Unsam, té raó a l’advertir –fa unes setmanes– que com més es conegués Milei, més rebuig causaria. I que la seva victòria en les primàries obertes simultànies i obligatòries (PASO) del 13 d’agost del 2023 era més fruit de la crisi econòmica i del descontent polític regnant que no pas una aposta per un personatge que, al seu costat, Torrente és un bon minyó.

Amb tot, que Milei hagi obtingut un 30% del vot és molt i, per tant, cal fer reflexionar sobre qui són les persones que formen la seva base electoral. En primer lloc cal esmentar que la majoria del seu suport és masculí i l’integren homes que veuen amb desacord l’actual procés d’autonomia i empoderament de les dones i, en segon lloc, és també un col·lectiu jove de classe mitjana i popular descontent amb el present que té al davant. Es tracta, sobretot, d’una base social enfadada i irritada, que no pensa més enllà del campi qui pugui. Però més enllà de l’exposat, ens hem de preguntar per què ha guanyat el peronista conservador Sergio Massa. Les respostes més senzilles són que Milei va esgarrapar els vots més escurats a la dreta de Bullrich i que molta gent va veure en Massa un fre a Milei.

A això també hi cal afegir el fet que la convocatòria electoral per a la presidència aplegués també les eleccions al Congrés i als governs provincials. En aquesta circumstància, i a diferència del que va passar a les PASO, els governadors peronistes (que són majoria) van esperonar un vot a la seva fórmula. Aquest fet va ser especialment rellevant al districte electoral més important del país –la província de Buenos Aires–, on el governador Axel Kiciloff va arrossegar a la seva àmplia base electoral el tàndem “Massa president-Kiciloff governador”.

L’altre fet a tenir en compte és la campanya del mateix Sergio Masa, que si bé és el ministre d’Economia sortint i, per tant, responsable del desgavell econòmic del país, va saber desmarcar-se de l’administració anterior i presentar-se com un candidat aliè al kirchnerisme. En aquesta campanya Massa va apel·lar als valors de pàtria, família i moral social; i es va mostrar com un veterà polític que coneix com funciona l’Estat. Amb tot això no vull pas dir que els qui el van votar creguin que Massa és cap solució, però entre la misèria i el desgavell van acabar optant per la primera. Ara però, encara falta la segona volta, que se celebrarà el proper 19 de novembre. A dia d’avui ningú sap qui pot guanyar, si bé tot sembla que Massa té un cert avantatge perquè per vèncer en una segona volta cal fer molts pactes, negociacions i concessions i, en principi, aquesta pràctica és la que Milei rebutja i detesta. Si guanya Massa voldrà dir que malgrat l’atractiu momentani que ha tingut a l’Argentina l’antipolítica, aquesta s’ha desinflat.