PANAMÀ: MOBILITZACIONS CONTRA LA MINERIA I ALGUNA COSA MÉS

Ningú dubta que la indústria minera és un actor clau en l’eco­no­mia glo­bal, pro­por­ci­o­nant matèries pri­me­res essen­ci­als que ali­men­ten diver­ses indústries i con­tri­bu­ei­xen al crei­xe­ment econòmic. Als països rics en mine­rals, el sec­tor miner és elo­giat per haver con­tribuït sig­ni­fi­ca­ti­va­ment a atraure inversió estran­gera, pro­duir reser­ves estran­ge­res i gene­rar efec­tes mul­ti­pli­ca­dors en altres sec­tors. No obs­tant això, també es pot afir­mar que l’explo­tació de mine­rals i les con­ces­si­ons a les empre­ses mine­res (quasi sem­pre estran­ge­res) con­ti­nua sent una qüestió oberta i polèmica tant en el debat social com en la bata­lla política.

Històrica­ment, diver­sos països lla­ti­no­a­me­ri­cans s’han posi­ci­o­nat com a líders mun­di­als en extracció de mine­rals. En les dues últi­mes dècades, des­ta­quen Xile (amb grans jaci­ments de coure, molibdè, liti i or), el Perú (amb or, plata, coure, zinc), el Bra­sil (amb ferro, bau­xita), Bolívia (amb tungstè) i la República de Guyana (amb bau­xita) en són un bon exem­ple. També d’altres amb molta menys tra­dició minera, com Mèxic, Colòmbia, l’Equa­dor, l’Argen­tina i Panamà també estan assis­tint a una expansió subs­tan­cial, amb l’objec­tiu de pro­moure el crei­xe­ment basat en reser­ves mine­rals impor­tants i polítiques gover­na­men­tals de suport. No obs­tant això, en les dues últi­mes dècades, la indústria minera s’ha vist des­a­fi­ada pel seu impacte ambi­en­tal i social, prin­ci­pal­ment gene­rat per movi­ments soci­als locals que estan con­nec­tats glo­bal­ment. Aquí és on la sos­te­ni­bi­li­tat soci­o­am­bi­en­tal s’ha con­ver­tit en fona­men­tal, exi­gint als governs que esta­blei­xin polítiques i que les empre­ses mine­res adop­tin pràcti­ques que mini­mit­zin el seu impacte ecològic i pro­mo­guin una gestió res­pon­sa­ble dels recur­sos. La res­pon­sa­bi­li­tat social també s’ha con­ver­tit en una demanda cru­cial per impli­car el sec­tor amb el desen­vo­lu­pa­ment comu­ni­tari, les opor­tu­ni­tats d’ocu­pació local i la pro­tecció dels drets dels pobles indígenes, ja que molts jaci­ments es tro­ben als seus ter­ri­to­ris. En res­posta a tot això, a múlti­ples nivells, els orga­nis­mes regu­la­dors inten­ten imple­men­tar legis­la­ci­ons més estric­tes per pro­moure el que s’ano­mena “mine­ria sos­te­ni­ble”, inclosa la reducció d’emis­si­ons de car­boni. De tota manera, de tant en tant, les pro­tes­tes escla­ten i poden arri­bar a ser un esde­ve­ni­ment polític de pri­mer ordre. Això és el que ha pas­sat a Panamà durant les dar­re­res set­ma­nes.

Tant és així que avui es pot dir que Panamà s’enfronta –segons l’ana­lista polític del CIEP Jon Subi­nas– a la major crisi política que ha patit des de la tran­sició a la democràcia, amb mani­fes­ta­ci­ons i con­cen­tra­ci­ons mas­si­ves i blo­que­jos a les prin­ci­pals car­re­te­res de tota la geo­gra­fia del país. Aquest epi­sodi fa que hi hagi –avui dia– un nota­ble desor­dre i desa­bas­ta­ment en comerços i gaso­li­ne­res, el tan­ca­ment de col·legis i uni­ver­si­tats i pèrdues econòmiques impor­tants. També han apa­re­gut piquets sin­di­cals davant les mines i escar­nis a repre­sen­tants polítics, inclo­ent-hi la residència del mateix pre­si­dent de la República a la província de Colón.

Aques­tes mobi­lit­za­ci­ons tenen el deto­nant en l’apro­vació de la llei 406 a l’Assem­blea Naci­o­nal sobre un con­tracte amb l’empresa Minera Panamà, filial d’una altra d’ori­gen cana­denc, First Quan­tum Mine­rals. El fet és que aquesta llei es va apro­var el dia 20 d’octu­bre d’enguany d’una manera extre­ma­da­ment ràpida –en dos dies–, igno­rant mol­tes deman­des que havien expo­sat amples sec­tors de la ciu­ta­da­nia. Així doncs, que els dipu­tats l’apro­ves­sin sense fer cas del sen­ti­ment gene­ral de rebuig a la llei va gene­rar un gran males­tar del qual es van deri­var poste­ri­or­ment pro­tes­tes.

El cicle de pro­tes­tes, en aquest cas, ha estat espon­tani, ràpid i estès. La pri­mera mani­fes­tació va ser arran d’una con­vo­catòria naci­o­nal el diu­menge 22 d’octu­bre, orga­nit­zada per col·lec­tius com SUN­TRACS (el major sin­di­cat de tre­ba­lla­dors de la cons­trucció), ASO­PROF (gremi docent) o de l’orga­nit­zació juve­nil Sal de las Redes. La con­signa dels qui van sor­tir al car­rer és dero­gar la llei 406 i apro­var una moratòria minera.

Les pro­tes­tes, és evi­dent, volen denun­ciar l’impacte ambi­en­tal de l’acti­vi­tat minera a cel obert, a la vegada que asse­nya­len que el con­tracte amb l’empresa és total­ment avan­tatjós per a ella, ja que li donen la pos­si­bi­li­tat d’expro­piar ter­renys dins i fora de l’àrea adju­di­cada, exemp­ci­ons fis­cals, gestió directa de ports i aero­ports i no està sot­mesa a quasi cap fis­ca­lit­zació ni con­trol per part de l’Estat. Per a una bona part de la ciu­ta­da­nia, aquests avan­tat­ges són el per­llon­ga­ment d’una lògica neo­co­lo­nial que, a Panamà, ha estat pre­sent des de la cons­trucció del Canal Transoceànic pels Estats Units.

En un país carac­te­rit­zat per la seva esta­bi­li­tat política i per l’absència de grans con­flic­tes, sorprèn que Panamà hagi tin­gut dues de les mobi­lit­za­ci­ons més grans de la seva història durant el dar­rer any i mig: una va ser el juliol del 2022, en con­tra de l’aug­ment dels preus dels ali­ments i l’ener­gia, i l’altra aquesta vin­cu­lada a la mine­ria. Aquesta última amb un balanç de dese­nes de ferits i qua­tre morts, cosa mai vista en mobi­lit­za­ci­ons d’aquesta mena.

No hi ha dubte que el males­tar i les pro­tes­tes són també el lle­gat de la crisi de la covid-19, que va supo­sar una pèrdua del 12% del PIB, i de la manca d’expec­ta­ti­ves d’un crei­xe­ment inclu­siu. El fet és que Panamà tenia un model econòmic exitós en ter­mes de crei­xe­ment, molt rela­ci­o­nat amb el comerç mun­dial i amb les obres de l’ampli­ació del canal dutes a terme la dècada ante­rior. L’estan­ca­ment del comerç, fruit de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, i un cop fina­lit­za­des les obres, van afe­blir les acti­vi­tats que més feina gene­ra­ven i, en aquest con­text, el govern ha pen­sat que el nou model de feina sigui el de les acti­vi­tats extrac­ti­ves, com ara la mine­ria. Però –tal com s’ha vist– una part impor­tant de la població no vol aquest model de crei­xe­ment basat en l’espoli ecològic del país. Ara per ara, però, els polítics no en veuen cap altre, perquè no volen tocar cap dels pri­vi­le­gis fis­cals –i de tot tipus– de què gau­dei­xen les empre­ses i els més rics del país.

Davant d’això el movi­ment con­tra la mine­ria ha aca­bat adqui­rint una dimensió glo­bal a través de dinàmiques de difusió i con­tagi infor­ma­tiu (cone­gu­des com a dinàmiques virals), con­so­li­dant l’emergència d’un nou patró de com­por­ta­ment polític col·lec­tiu a Panamà que rebutja lide­rat­ges per­so­nals forts, apel·la a la democràcia com a acti­vi­tat par­ti­ci­pa­tiva i activa mis­sat­ges apel·lant més als béns comuns i pres­ta­ci­ons uni­ver­sals i públi­ques que als ser­veis del mer­cat. El tema és que aques­tes mobi­lit­za­ci­ons –amb el mis­satge expo­sat– s’estan con­ver­tint en una lluita que depassa al país de Panamà, i molts movi­ments eco­lo­gis­tes inter­na­ci­o­nals s’hi ha afe­git cre­ant un nou feno­men que ha pos­si­bi­li­tat dinàmiques simbiòtiques entre les orga­nit­za­ci­ons eco­lo­gis­tes i sin­di­cals, les xar­xes trans­na­ci­o­nals pels drets humans i les comu­ni­tats locals que patei­xen les exter­na­li­tats nega­ti­ves de la mine­ria.

Aquest feno­men s’ha ano­me­nat el de les “5 Cs”, és a dir, un feno­men de mobi­lit­zació fruit del con­tacte entre xar­xes que es mobi­lit­zen, de la consciència de llui­tar per cau­ses uni­ver­sals, el coratge que ofe­reix l’acom­pa­nya­ment als qui pro­tes­ten, el cash dis­po­ni­ble dels recur­sos de mol­tes ONG i la bona imatge de les cau­ses per les quals es lluita gràcies a les cam­pa­nyes. No hi ha dubte que la lluita con­tra la mine­ria a Panamà s’ha enfor­tit gràcies al con­tacte, la consciència, el coratge, el cash i les cam­pa­nyes, i també –és clar– gràcies a l’afar­ta­ment de patir un neo­co­lo­ni­a­lisme que té el seu ori­gen en el mateix nai­xe­ment del país. Men­tres­tant, les pro­tes­tes con­ti­nuen i tot­hom albira les pro­pe­res elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 2024, en què no hi ha cap can­di­dat que posi en dubte l’actual model de crei­xe­ment del país.