PANAMÀ: MOBILITZACIONS CONTRA LA MINERIA I ALGUNA COSA MÉS

Ningú dubta que la indústria minera és un actor clau en l’economia global, proporcionant matèries primeres essencials que alimenten diverses indústries i contribueixen al creixement econòmic. Als països rics en minerals, el sector miner és elogiat per haver contribuït significativament a atraure inversió estrangera, produir reserves estrangeres i generar efectes multiplicadors en altres sectors. No obstant això, també es pot afirmar que l’explotació de minerals i les concessions a les empreses mineres (quasi sempre estrangeres) continua sent una qüestió oberta i polèmica tant en el debat social com en la batalla política.

Històricament, diversos països llatinoamericans s’han posicionat com a líders mundials en extracció de minerals. En les dues últimes dècades, destaquen Xile (amb grans jaciments de coure, molibdè, liti i or), el Perú (amb or, plata, coure, zinc), el Brasil (amb ferro, bauxita), Bolívia (amb tungstè) i la República de Guyana (amb bauxita) en són un bon exemple. També d’altres amb molta menys tradició minera, com Mèxic, Colòmbia, l’Equador, l’Argentina i Panamà també estan assistint a una expansió substancial, amb l’objectiu de promoure el creixement basat en reserves minerals importants i polítiques governamentals de suport. No obstant això, en les dues últimes dècades, la indústria minera s’ha vist desafiada pel seu impacte ambiental i social, principalment generat per moviments socials locals que estan connectats globalment. Aquí és on la sostenibilitat socioambiental s’ha convertit en fonamental, exigint als governs que estableixin polítiques i que les empreses mineres adoptin pràctiques que minimitzin el seu impacte ecològic i promoguin una gestió responsable dels recursos. La responsabilitat social també s’ha convertit en una demanda crucial per implicar el sector amb el desenvolupament comunitari, les oportunitats d’ocupació local i la protecció dels drets dels pobles indígenes, ja que molts jaciments es troben als seus territoris. En resposta a tot això, a múltiples nivells, els organismes reguladors intenten implementar legislacions més estrictes per promoure el que s’anomena “mineria sostenible”, inclosa la reducció d’emissions de carboni. De tota manera, de tant en tant, les protestes esclaten i poden arribar a ser un esdeveniment polític de primer ordre. Això és el que ha passat a Panamà durant les darreres setmanes.

Tant és així que avui es pot dir que Panamà s’enfronta –segons l’analista polític del CIEP Jon Subinas– a la major crisi política que ha patit des de la transició a la democràcia, amb manifestacions i concentracions massives i bloquejos a les principals carreteres de tota la geografia del país. Aquest episodi fa que hi hagi –avui dia– un notable desordre i desabastament en comerços i gasolineres, el tancament de col·legis i universitats i pèrdues econòmiques importants. També han aparegut piquets sindicals davant les mines i escarnis a representants polítics, incloent-hi la residència del mateix president de la República a la província de Colón.

Aquestes mobilitzacions tenen el detonant en l’aprovació de la llei 406 a l’Assemblea Nacional sobre un contracte amb l’empresa Minera Panamà, filial d’una altra d’origen canadenc, First Quantum Minerals. El fet és que aquesta llei es va aprovar el dia 20 d’octubre d’enguany d’una manera extremadament ràpida –en dos dies–, ignorant moltes demandes que havien exposat amples sectors de la ciutadania. Així doncs, que els diputats l’aprovessin sense fer cas del sentiment general de rebuig a la llei va generar un gran malestar del qual es van derivar posteriorment protestes.

El cicle de protestes, en aquest cas, ha estat espontani, ràpid i estès. La primera manifestació va ser arran d’una convocatòria nacional el diumenge 22 d’octubre, organitzada per col·lectius com SUNTRACS (el major sindicat de treballadors de la construcció), ASOPROF (gremi docent) o de l’organització juvenil Sal de las Redes. La consigna dels qui van sortir al carrer és derogar la llei 406 i aprovar una moratòria minera.

Les protestes, és evident, volen denunciar l’impacte ambiental de l’activitat minera a cel obert, a la vegada que assenyalen que el contracte amb l’empresa és totalment avantatjós per a ella, ja que li donen la possibilitat d’expropiar terrenys dins i fora de l’àrea adjudicada, exempcions fiscals, gestió directa de ports i aeroports i no està sotmesa a quasi cap fiscalització ni control per part de l’Estat. Per a una bona part de la ciutadania, aquests avantatges són el perllongament d’una lògica neocolonial que, a Panamà, ha estat present des de la construcció del Canal Transoceànic pels Estats Units.

En un país caracteritzat per la seva estabilitat política i per l’absència de grans conflictes, sorprèn que Panamà hagi tingut dues de les mobilitzacions més grans de la seva història durant el darrer any i mig: una va ser el juliol del 2022, en contra de l’augment dels preus dels aliments i l’energia, i l’altra aquesta vinculada a la mineria. Aquesta última amb un balanç de desenes de ferits i quatre morts, cosa mai vista en mobilitzacions d’aquesta mena.

No hi ha dubte que el malestar i les protestes són també el llegat de la crisi de la covid-19, que va suposar una pèrdua del 12% del PIB, i de la manca d’expectatives d’un creixement inclusiu. El fet és que Panamà tenia un model econòmic exitós en termes de creixement, molt relacionat amb el comerç mundial i amb les obres de l’ampliació del canal dutes a terme la dècada anterior. L’estancament del comerç, fruit de la pandèmia i la guerra d’Ucraïna, i un cop finalitzades les obres, van afeblir les activitats que més feina generaven i, en aquest context, el govern ha pensat que el nou model de feina sigui el de les activitats extractives, com ara la mineria. Però –tal com s’ha vist– una part important de la població no vol aquest model de creixement basat en l’espoli ecològic del país. Ara per ara, però, els polítics no en veuen cap altre, perquè no volen tocar cap dels privilegis fiscals –i de tot tipus– de què gaudeixen les empreses i els més rics del país.

Davant d’això el moviment contra la mineria ha acabat adquirint una dimensió global a través de dinàmiques de difusió i contagi informatiu (conegudes com a dinàmiques virals), consolidant l’emergència d’un nou patró de comportament polític col·lectiu a Panamà que rebutja lideratges personals forts, apel·la a la democràcia com a activitat participativa i activa missatges apel·lant més als béns comuns i prestacions universals i públiques que als serveis del mercat. El tema és que aquestes mobilitzacions –amb el missatge exposat– s’estan convertint en una lluita que depassa al país de Panamà, i molts moviments ecologistes internacionals s’hi ha afegit creant un nou fenomen que ha possibilitat dinàmiques simbiòtiques entre les organitzacions ecologistes i sindicals, les xarxes transnacionals pels drets humans i les comunitats locals que pateixen les externalitats negatives de la mineria.

Aquest fenomen s’ha anomenat el de les “5 Cs”, és a dir, un fenomen de mobilització fruit del contacte entre xarxes que es mobilitzen, de la consciència de lluitar per causes universals, el coratge que ofereix l’acompanyament als qui protesten, el cash disponible dels recursos de moltes ONG i la bona imatge de les causes per les quals es lluita gràcies a les campanyes. No hi ha dubte que la lluita contra la mineria a Panamà s’ha enfortit gràcies al contacte, la consciència, el coratge, el cash i les campanyes, i també –és clar– gràcies a l’afartament de patir un neocolonialisme que té el seu origen en el mateix naixement del país. Mentrestant, les protestes continuen i tothom albira les properes eleccions presidencials del 2024, en què no hi ha cap candidat que posi en dubte l’actual model de creixement del país.