ARGENTINA: QUÈ HI HA DE NOU AMB MILEI?
Alejando Werner, un elegant economista que va encapçalar l’equip del Fons Monetari Internacional (FMI) durant les negociacions amb el govern argentí en l’administració del conservador Mauricio Macri, va fer unes declaracions a La Vanguardia fa poc més d’un mes. Werner, valedor del pla de reformes neoliberals anterior a l’actual govern en funcions, va dir sense cap rubor que ell subscriu bona part del programa econòmic de Milei.
Amb aquestes declaracions presents a l’apartat d’economia –i no de política– del diari en qüestió, queda clar que darrere de Milei no només hi ha gent esbojarrada, histriònica, desequilibrada i de mal gust, sinó també interessos econòmics molt poderosos i ben situats. El mateix Werner, economista seriós i elegant que treballa en el prestigiós Institut Peterson de Washington, manté bona sintonia amb el que proposa Milei mentre representa els interessos del Fons Monetari Internacional del món financer privat. En aquest sentit, més enllà de quedar sorpresos per l’ampla victòria del candidat (estèticament rupturista) Javier Milei cal pensar quin projecte, quins interessos i quina gent hi ha al darrere.
És més, potser Milei, economista i opinador nascut a l’escalf de les tertúlies televisives i que ha vençut a cops de puny i exabruptes, no és tan rupturista com sembla. És cert que ell –juntament amb la seva companya i candidata a vicepresidenta del govern, Victoria Villaruel– han creat una amalgama tòxica composta per una visió moral reaccionària, una recepta econòmica turboneoliberal i una performativitat antipolítica, però aquesta toxicitat –jo crec– és més vella (molt més vella) del que sembla. Només ha canviat l’estil, l’atrezzo, la música de fons i el pentinat.
Si ens posem a rascar, Milei té una visió autoritària de la vida, igual que la tenien els militars de la Junta Militar que van governar el país durant els anys 1976-1982; també rebutja un estat de benestar, social i de dret com ho feia Pinochet, i és masclista i homòfob com la majoria dels cabdills tradicionals de la regió. Certament, una persona que afirma que la igualtat d’oportunitats és una aberració, que cal privatitzar la seguretat i la neteja dels carrers, que s’ha de crear un mercat d’òrgans humans, que cal eliminar el Banc Central i que els 30.000 desapareguts de la dictadura argentina només va ser un excés, és més retrògrada que no pas “novedosa”. És per això que alguns politòlegs argentins han qualificat la seva proposta de “paleoliberal”, fent ressò d’una deriva de l’actual president electe cap al paleolític.
Per saber com és possible que Milei hagi aconseguit el poder, però, cal fer referència a dues qüestions. La primera és preguntar-se per què l’ha votat tanta gent, i la segona és quins interessos i projectes hi ha al darrere.
Sobre la primera pregunta, un amic meu que és un eminent sociòleg argentí, em va dir fa un mes que com més es conegués Milei menys possibilitats de guanyar tindria. Es va equivocar. Des de la seva victòria a les primàries obertes simultànies i obligatòries del 13 d’agost fins al 19 de novembre, Milei ha estat en el focus informatiu i no ha perdut cap vot, sinó que ha aglutinat el vot de tots els candidats de dreta que s’havien presentat a la primera volta: el vot de la candidata del centredreta Bulrich i la del reaccionari Larreta. Així, Milei ha construït una coalició que ha pogut amalgamar tota la dreta, el centredreta i l’antiperonisme, a més de galvanitzar l’enuig i afartament de la població respecte de la crisi econòmica i social existent. Efectivament, el desgast econòmic i psicològic de viure amb un 140% d’inflació anual ha fet que molta gent hagi volgut girar full i, sobretot, donar una bufetada a la cara de Sergio Massa, l’altre candidat a la presidència i ministre d’Economia sortint i, per tant, percebut com el responsable de la situació. La gent ha preferit savi per conèixer que boig conegut. Un perill.
Com ja vaig exposar en aquest mateix setmanari (en un número del mes passat), i per a qui no ho sàpiga o recordi, viure amb una inflació de dos dígits vol dir que el dia que es cobra la mesada és necessari gastar-s’ho tot, perquè l’endemà els diners comencen a perdre valor i, per tant, no té cap sentit estalviar. Però si després de les compres queden diners, cal comprar dòlars. Això a l’Argentina no és tan fàcil: l’Estat només deixa comprar en el mercat oficial 200 dòlars als mes a un preu aproximat de 350 pesos, i si es recorre al mercat negre (l’anomenat blue) el preu del dòlar és de 850 pesos. I, òbviament els qui compren dòlars no els dipositen als bancs, sinó sota del coixí de casa. De tot plegat cal dir que en aquests darrers temps ni les economies familiars, ni l’Estat ni els bancs de l’Argentina han tingut estalvis ni la capacitat per fer inversions. És en aquesta direcció que molta gent ha comprat la recepta de “dolaritzar” el país que proposa Milei, sense saber gaire bé què pot significar aquesta mesura (la desaparició d’una moneda nacional) i l’eliminació del Banc Central. Una mesura que pot ser tràgica per a la indústria nacional, per la inflació que es pot generar en el procés de canvi de moneda, per la davallada del poder adquisitiu dels treballadors i per la pèrdua de valor dels preus relatius del país respecte dels seus veïns –que produiran el mateix més barat– i respecte de l’estranger.
Ha estat en aquest paisatge social i econòmic tràgic en què la proposta (a priori rupturista) de Milei ha trobat el suport de múltiples col·lectius: joves i famílies de classe mitja descontentes, homes homòfobs i masclistes que veuen amb disgust l’empoderament de les dones, pobres que creuen que ja no tenen res a perdre i, sobretot, elits econòmiques que han vist en Milei la gran oportunitat d’implementar un projecte a la seva mesura. I aquí és on cal respondre la segona pregunta, la de quins interessos i projectes hi ha al darrere d’aquest senyor despentinat i cridaner.
La resposta és senzilla: només cal mirar els projectes que va anunciar l’endemà de la seva victòria. Es tracta –tal com van intentar fer Thatcher i Reagan en els anys vuitanta als Estats Units i a la Gran Bretanya– de privatitzar empreses estatals que es consideren estratègiques (com ara les energètiques i les del transport i infraestructures), privatitzar la salut i l’educació, privatitzar els mitjans públics de comunicació, retallar serveis, desregularitzar mercats, rebaixar la pressió fiscal, finançar només els projectes científics rendibles i crear incentius per obrir mercats! També ha dit –en una entrevista a la televisió– que l’Estat només gastaria el que ingressa i que mai s’endeutaria, i que si a final d’any no quedaven diners, no es pagarien els salaris dels treballadors. Tot això ho ha dit tan content, exposant que ell no ha mentit en campanya.
Certament, en la campanya electoral Milei va cridar –amb música heavy de fons– que desmuntaria l’estat i els seus serveis, que no donaria cap ajuda als necessitats, que no hi hauria beques per als joves sense recursos, ni aliments subvencionats per als qui passen gana. Tot, va dir, estaria en mans del “lliure mercat” que és, segons ell, qui assigna de la millor manera els béns i els serveis. Així que si ara hi ha gent que es queixa, que s’hi posi fulles, que ell no ha enganyat ningú.
En aquest sentit és cert que Milei –com ell mateix ha dit– ha trencat esquemes i ha posat en qüestió molts manuals de comunicació política. Fins ara mai havia passat que un candidat que prometia posar fi a la inversió social, la sanitat i l’educació pública, els ajuts als desfavorits i que creia que la justícia social era una aberració fos votat per tants pobres.
L’Argentina, no hi ha dubte, supera qualsevol previsió. Allí hi han nascut el Ché Guevara, Maradona, Messi i el papa Francesc... i també Milei. El primer va ser una icona pop de la revolució dels seixanta; Messi i Maradona, divinitats del futbol; el papa Francesc, l’elegit de Déu a la Terra, i Milei, l’escollit pels pobres per empobrir-los més i per fer més rics els rics.