La Françafrique que no marxa

“Ja no exis­teix la Françafri­que, per tant, quan hi ha cops d’estat nosal­tres no inter­fe­rim en la vida política dels països.” Aques­tes van ser les parau­les del pre­si­dent francès, Emma­nuel Macron, a finals del mes de setem­bre, després de dos mesos de ten­si­ons amb la junta mili­tar nige­rina que havia orde­nat la sor­tida del país dels 1.500 mili­tars fran­ce­sos des­ple­gats a la capi­tal. Amb aquest anunci, Macron accep­tava el que havia qua­li­fi­cat d’impos­si­ble durant dos mesos, al·legant que l’auto­ri­tat com­pe­tent seguia sent el pre­si­dent des­tituït, Moha­med Bazoum, tot i el cop d’estat a les aca­ba­lles del mes de juliol. Tan­ma­teix, després de set­ma­nes de pro­tes­tes de la població civil a les por­tes de l’ambai­xada fran­cesa i als entorns ocu­pats pels mili­tars fran­ce­sos dema­nant la seva marxa –unes pro­tes­tes que van arri­bar a blo­que­jar en alguns moment l’entrada d’avi­tu­a­lla­ment–, l’Elisi va haver de can­viar de parer.

Aquesta reti­rada suc­ce­eix en un con­text en què França ja s’ha vist expul­sada de Mali i Burkina Faso, on s’ha posat fi a una llarga presència intru­siva en els assump­tes interns d’aquests països. El destí dels mili­tars expul­sats de Mali havia estat el Níger, i els eva­cu­ats del Níger es diri­gei­xen cap al Txad, con­ver­tint la presència de la influència fran­cesa a l’Àfrica de l’oest en irrisòria, limi­tant-se a les ali­an­ces amb el Sene­gal de Macky Sall i la Costa d’Ivori d’Alas­sane Ouat­tara, tots dos immer­sos actu­al­ment en un estira-i-arronsa amb l’opo­sició que els acusa de deri­ves auto­ritàries. En el cas del pre­si­dent Sall, tot i haver asse­gu­rat que res­pec­tarà el límit cons­ti­tu­ci­o­nal de dos man­dats, té el cap de l’opo­sició, Ous­mane Sonko, que ha enca­de­nat una segona vaga de fam en qua­tre mesos com a pro­testa con­tra la seva detenció, que con­si­dera “ari­bitrària”, men­tre que Ouat­tara es va sal­tar el límit cons­ti­tu­ci­o­nal de dos man­dats per lide­rar el país en la legis­la­tura actual.

L’inici d’aquesta dècada ha coin­ci­dit amb la ins­tau­ració de règims hos­tils a les dinàmiques neo­co­lo­ni­a­lis­tes de França a l’Àfrica occi­den­tal. Tant al Níger com a Burkina Faso i Mali, les jun­tes mili­tars que van acon­se­guir el poder i van fer seva la idea de cami­nar lluny de les direc­trius de l’exme­tro­poli fran­cesa després d’una presència que es remunta a l’època colo­nial, i que França es va negar a aban­do­nar fins i tot pas­sada l’era de la colo­nit­zació.

Quin és l’ori­gen de la Françafri­que? “Pre­fe­rim la lli­ber­tat en la pobresa a la riquesa en l’escla­vi­tud”, aquesta afir­mació va for­mar part del dis­curs pro­nun­ciat l’agost del 1958 pel que seria el pre­si­dent de la República de Gui­nea durant vint-i-cinc anys, Sékou Touré, davant l’ales­ho­res pre­si­dent francès, Char­les De Gau­lle, en una visita al país africà. La rèplica del pre­si­dent De Gau­lle va ser la següent: “La inde­pendència està a dis­po­sició de Gui­nea. França, per des­comp­tat, en traurà con­seqüències, però no hi posarà obs­ta­cles.”

Aquest inter­canvi va tenir lloc un mes abans del referèndum cons­ti­tu­ci­o­nal francès sobre la Cin­quena República, el 28 de setem­bre del 1958, en el qual Gui­nea va ser l’únic país que va refu­tar la nova pro­posta cons­ti­tu­ci­o­nal, amb més del 95% dels vots. La resta de colònies van apro­var la cons­ti­tució acce­dint a la recent cre­ada Comu­ni­tat Fran­cesa, en la qual tin­drien més auto­no­mia amb la fina­li­tat d’inde­pen­dit­zar-se de la metròpoli dos anys després (1960).

Com a res­posta al que De Gau­lle havia con­si­de­rat “un des­a­fi­a­ment” i un mal exem­ple tant per a la resta de països ocu­pats, com per a la repu­tació de França, els pri­mers governs de la Cin­quena República van con­ver­tir en una de les seves màximes pri­o­ri­tats deses­ta­bi­lit­zar Gui­nea. França es va empor­tar totes les infra­es­truc­tu­res des­mun­ta­bles, va aban­do­nar pro­jec­tes a mit­ges, es va endur el mate­rial de valor gene­rat al país, així com els arxius rela­ci­o­nats i va rom­pre totes les rela­ci­ons amb Gui­nea. Aquesta hos­ti­li­tat con­tra el país africà va durar més d’una dècada, tal com va reconèixer Mau­rice Robert, cap del Ser­vei de Docu­men­tació Exte­rior i de Con­tra­es­pi­o­natge (SDECE) del sec­tor africà entre el 1958 i el 1968: “Havíem de deses­ta­bi­lit­zar Sékou Touré, fer-lo vul­ne­ra­ble, impo­pu­lar, i faci­li­tar la presa del poder per part de l’opo­sició. [...] Vam armar i entre­nar els seus opo­si­tors gui­ne­ans perquè desen­vo­lu­pes­sin un clima d’inse­gu­re­tat a Gui­nea i, a ser pos­si­ble, perquè ender­ro­ques­sin Touré.”

Aques­tes dinàmiques de domini expli­quen, encara avui, les rela­ci­ons de França amb les seves excolònies con­si­de­ra­des hos­tils als interes­sos del país euro­peu. La des­in­te­gració de la Comu­ni­tat Fran­cesa després de la inde­pendència de les colònies va com­por­tar l’inici de les polítiques de la Françafri­que, amb els catorze estats inde­pen­dents amb l’objec­tiu de man­te­nir-hi la influència costés el que costés. Una idea que es va des­ple­gar a l’inici gràcies a dos homes cen­trals: el pre­si­dent de la Costa d’Ivori durant trenta-tres anys Félix Houp­houët-Boigny –que havia estat dipu­tat i minis­tre de França durant l’època colo­nial–, i el secre­tari gene­ral d’afers afri­cans de l’Elisi entre el 1960 i el 1974, Jac­ques Foc­cart. Cone­gut com a “Mon­si­eur Afri­que,” Foc­cart va ser l’arqui­tecte de can­vis de règim a l’Àfrica francòfona, amb un dels moments més àlgids, els esde­ve­ni­ments del 1964 al Gabon: després d’un cop d’estat mili­tar con­tra el pre­si­dent pro Françafri­que Léon M’ba (que con­si­de­rava que tot gabonès tenia dues pàtries: França i el Gabon), l’Elisi va des­ple­gar mili­tars per res­ta­blir un aliat que li era impres­cin­di­ble a la zona, tant pel man­te­ni­ment de la influència com per l’interès en els mine­rals del país, fet que va cau­sar vint-i-cinc morts pel camí.

L’altre front històric de la lluita de França per man­te­nir la seva influència i els seus interes­sos als països de l’Àfrica negra va ser Burkina Faso, on amb la com­pli­ci­tat del pre­si­dent ivorià, Félix Houp­houët-Boigny, i el número dos del règim burkinès, Blaise Com­paoré, l’assas­si­nat del pre­si­dent Tho­mas Sankara va supo­sar el final de qua­tre anys d’acci­ons antiim­pe­ri­a­lis­tes, anti-Françafri­que, així com de les mesu­res alli­be­ra­do­res i eman­ci­pa­do­res del poble burkinès.

Els ecos d’aquests abu­sos res­so­nen avui amb força, i cons­ti­tu­ei­xen la base sobre la qual reneix un pana­fri­ca­nisme con­fron­ta­tiu amb les intru­si­ons impe­ri­a­lis­tes, espe­ci­al­ment les pro­vi­nents de l’exmetròpoli, que advo­quen per diver­si­fi­car els ali­ats al nord glo­bal, tot pri­o­rit­zant la col·labo­ració entre estats afri­cans. Les pro­me­ses de la fi de les dinàmiques de la Françafri­que es remun­ten a mit­jans de la dècada dels anys 2000, coin­ci­dint amb l’era Sarkozy, sense cap gest sig­ni­fi­ca­tiu volun­tari o no obli­gat per part de França. Encara avui dia, el franc CFA, que cotitza al tre­sor francès, és la moneda de catorze països francòfons a Àfrica. En l’evo­lució del sig­ni­fi­cat de les seves sigles, aquesta divisa amaga els intents de camu­flar la fina­li­tat impe­ri­a­lista de la seva existència: fins a la pri­mera onada d’inde­pendències, l’any 1958, CFA va sig­ni­fi­car Colònies Fran­ce­ses d’Àfrica; des del 1960, ha sig­ni­fi­cat als vuit països de l’Àfrica de l’oest Comu­ni­tat Finan­cera d’Àfrica, i als sis que l’uti­lit­zen a l’Àfrica cen­tral va mutar a Coo­pe­ració Finan­cera a l’Àfrica cen­tral.

La mirada de les rela­ci­ons amb el nord glo­bal des de l’òptica del mul­ti­la­te­ra­lisme dels països que estan posant fre a l’intru­sisme francès s’ha traduït en els últims anys en un apro­pa­ment notori a la Xina i Rússia. L’apro­pa­ment a la Xina s’ha anat fent prin­ci­pal­ment des de la coo­pe­ració comer­cial, cen­trant la majo­ria d’acords a l’entorn de l’explo­tació de recur­sos miners a canvi de la cons­trucció d’infra­es­truc­tu­res en aquests països. Men­tre que Rússia ha ater­rat a Àfrica, espe­ci­al­ment al Sahel, a través de la coo­pe­ració mili­tar amb les milícies Wag­ner.

Més enllà de França, la resta de potències euro­pees apro­fi­ten aquest moment de tran­sició i d’assen­ta­ment de noves dinàmiques per tei­xir ali­an­ces amb els països sud-saha­ri­ans, mol­tes vega­des, cen­tra­des en la coo­pe­ració per limi­tar l’arri­bada de joves migrants afri­cans. En aquest sen­tit, la líder ultra­dre­tana d’Itàlia, Giorgi Meloni, va estar a mit­jans del mes d’octu­bre a Braz­za­vi­lle, on va pro­me­tre al pre­si­dent con­golès més inversió de les empre­ses ita­li­a­nes al país a canvi de l’ate­nu­ació de la sor­tida de la seva població cap a Europa. A finals del mateix mes, el pre­si­dent ale­many, Olaf Scholz, arren­cava un acord al pre­si­dent nigerià, Bola Tinubu, sobre dues qüesti­ons: la lluita anti­ter­ro­rista al Sahel i l’expor­tació de l’hidro­gen de la pri­mera potència afri­cana en l’actu­a­li­tat. En tot aquest gir, França no està sabent lle­gir l’inici d’un canvi de para­digma, atès que segueix atri­buint el rebuig dels nous líders a les seves polítiques a la ingerència d’altres potències mun­di­als, res­tant a la classe política i a la soci­e­tat afri­cana qual­se­vol agència i cri­teri propi. L’exme­tro­poli es nega a reconèixer l’interès clau que té a la zona tant en l’aspecte econòmic com pel que fa a la posició que li atorga a escala mun­dial la influència que aspira a tenir en aquests països.