La tensió puja als Països Baixos
El dijous 23 de novembre, els neerlandesos van escollir el Parlament dels Països Baixos. Van ser unes eleccions anticipades perquè l’anterior govern, presidit per Mark Rutte, va caure per les discrepàncies sobre les polítiques d’asil entre els partits que donaven suport al govern. Rutte, que als 56 anys segueix vivint amb la seva mare, era dels primers ministres de la UE que portaven més temps al càrrec, només superat per l’hongarès Viktor Orbán, que hi és des del 2010.
La majoria de notícies en relació amb aquestes eleccions van destacar la victòria de l’ultradretà Partit per la Llibertat (PVV), però hi ha altres coses de les eleccions dignes de ser destacades, començant pel fet que caldrà esperar setmanes o mesos per saber quin govern hi ha, si és que n’hi arriba a haver i no es repeteixen les eleccions.
Els Països Baixos tenen un sistema polític peculiar a causa del sistema electoral, que sempre és una part fonamental de qualsevol sistema polític. El neerlandès és un dels més proporcionals del món, juntament amb el d’Israel, i això té algunes conseqüències. El sistema atorga un percentatge molt similar d’escons al percentatge de vots obtingut per cada partit. Per exemple, el PVV va guanyar les eleccions amb el 23,5% dels vots i ha obtingut el 24,6% dels escons. Per comparar-ho amb un sistema electoral molt diferent, el partit conservador britànic va obtenir el 43% dels vots i va aconseguir el 56% dels escons.
Una altra conseqüència és que hi ha molts partits, la majoria petits i alguns que no arriben ni a l’1% dels vots, que aconsegueixen algun escó que pot ser clau per formar govern. En aquestes eleccions han obtingut representació quinze partits al Parlament, i això permet que s’escoltin moltes veus, per exemple hi ha vuit partits conservadors que van des del liberalisme al nacionalisme passant pel calvinisme. En altres sistemes polítics no hi ha tants partits diferents, sinó que un partit més gran acull tots aquests matisos.
Un altre exemple de la diversitat de partits és el 50plus, que ara ha quedat fora de la cambra però que havia format part del Parlament en les últimes tres legislatures. És el partit de la gent gran i dels jubilats. Quantes vegades a l’hora de rebre la pensió no hi ha jubilats que fantasiegen amb un partit així aquí?
Però quan hi ha tants partits normalment cap aconsegueix la majoria absoluta i sempre hi ha governs de coalició entre molts partits. És millor un parlament amb molts partits i que, per tant, calgui una coalició per fer una majoria per governar o és millor un parlament amb pocs partits i que qui guanyi ho faci amb majoria absoluta? Heus aquí una de les preguntes clàssiques de la ciència política.
Només hi ha quatre partits que han superat el 10% dels vots. El guanyador de les eleccions és el Partit de la Llibertat (PVV), de Geert Wilders, un líder carismàtic i excèntric. No és novell en la política, sinó al contrari. De jove ja va ser regidor a Utrecht, va abandonar el seu partit i va fundar el PVV amb el qual va entrar al Parlament el 2006. És un dels diputats més antics de la cambra, però fins ara ningú ha volgut pactar amb ell. Normalment classifiquen el seu partit com d’extrema dreta perquè està en contra de la immigració, especialment la musulmana, vol prohibir les mesquites, restringir les polítiques d’asil i que els Països Baixos abandonin la UE.
També ha obtingut bons resultats el partit del Nou Contracte Social (NSC), un nou partit democratacristià fundat per Pieter Omtzigt, antic diputat que va deixar la seva antiga formació per crear-ne una altra amb uns estàndards ètics contra la corrupció més elevats. Aquest partit està en totes les travesses per formar part de la coalició de govern, però abans de les eleccions ja va dir que encara que el seu partit formés part d’una coalició de govern ell no seria ministre: “Pots acabar ocupat les vint-i-quatre hores del dia i jo també tinc una responsabilitat a casa”. És pare de quatre fills.
Els conservadors i liberals (VVD) del dimitit Rutte també han tret bons resultats tot i baixar i segurament formaran part de qualsevol coalició de govern que es faci. El primer partit de l’esquerra és la coalició progressista i verda (PvdA-GL), liderada per Frans Timmermans, que va deixar de ser comissari europeu per tornar a la política nacional.
Com que és tan fàcil entrar al Parlament, de vegades els nous partits als Països Baixos ens donen pistes dels nous conflictes socials que venen. Un d’aquests casos és el Moviment Camperol Ciutadà (BBB). Aquest nou partit, que va guanyar les eleccions regionals del març amb un 19% dels vots, ara només n’ha obtingut el 4,7%, però també serà decisiu. Vol ser el partit dels grangers i dels pagesos en un país on l’agricultura és molt important. Els Països Baixos tenen 17 milions d’habitants i 112 milions de caps de bestiar. Però no és només una qüestió de tant per cent del PIB, que també, sinó part de la identitat nacional.
Aquest partit ha recollit el malestar contra les polítiques ecologistes impulsades pel govern. Molts pagesos i grangers tenen la sensació que les polítiques ecologistes es dicten des de la ciutat i van en contra del camp. I això no només passa al país dels molins de vent i el formatge Gouda. A Europa està emergint una nova clivella en relació amb les polítiques ecologistes, entre els que hi estan més d’acord, normalment persones benestants que viuen a les ciutats i els que han de pagar la “factura ecològica”, que normalment viuen als afores o a les zones rurals. La revolta dels Armilles Grogues a França ja va ser un primer símptoma d’això.
Moltes persones de les zones rurals veuen com les polítiques i restriccions del govern van en contra del gasoil que alimenta els seus tractors o contra l’ús de pesticides que segons ells són necessaris per fer rendibles les explotacions. De fet, l’antagonista del BBB i a qui més critiquen és el Partit pels Animals (PvdD).
Un altre problema que ha centrat la campanya i sobre el qual tots els partits s’han hagut de posicionar és l’habitatge. Malgrat tenir un parc molt gran d’habitatge públic (immens, si el comparem amb el nostre), els preus no paren de pujar i s’estén la sensació que falten habitatges i que en el futur encara en faltaran més. I molts ho relacionen amb l’altra gran clivella als Països Baixos i a tot Europa: la immigració.
De les polítiques d’asil al debat sobre la identitat. De la seguretat a l’afectació dels preus de l’habitatge, la majoria dels debats acaben girant sobre la immigració. De fet Wilders, el guanyador d’aquestes eleccions fa gairebé dues dècades que s’esgargamella dient que l’islam és incompatible amb la democràcia i que no hi ha d’haver mesquites als Països Baixos.
Caldrà esperar setmanes i segurament mesos per veure quin govern surt d’aquest Parlament, si és que en surt algun i no s’han de repetir les eleccions. Però tot i no saber quin govern hi haurà, vistos els resultats ja podem apuntar alguns interrogants i també algunes certeses.
El principal interrogant és si la resta de partits continuaran mantenint el PVV fora del poder, com fins ara. Però aquest cop serà més difícil, perquè és el primer partit amb diferència, perquè diu que accepta aparcar les seves propostes més polèmiques i sobretot perquè hi ha altres partits conservadors que no han descartat pactar-hi. Tres setmanes després de les eleccions, el que sabem de les negociacions és que les lidera el partit de Wilders. Durant les properes setmanes, veurem si és capaç de crear una coalició de govern que el faci primer ministre, si hi ha una d’alternativa sense el PVV o si s’han de repetir les eleccions. Ara bé, estigui o no estigui al capdavant del govern el guanyador de les eleccions, ja podem aventurar que serà un govern més a la dreta que l’anterior, perquè els partits conservadors tenen una àmplia majoria. Seguirà sent partidari de l’austeritat econòmica d’arrel calvinista que tant han criticat els països del sud d’Europa i segurament farà menys polítiques ecologistes o contra el canvi climàtic.
Sigui quin sigui el govern, al Parlament hi haurà quinze partits, per tant, moltes veus diferents. A Catalunya encara no en tenim quinze, però si durant trenta anys només vam tenir cinc partits al Parlament, ja fa tres eleccions que n’anem sumant un en cada legislatura. Com a la majoria de països d’Europa, també a Catalunya els partits grans cada vegada ho són menys i hi ha més partits al Parlament.