El Madou Kébé va desaparèixer a Tan-Tan (Marroc) el 4 de febrer d’aquest any. Era del Senegal i feia la ruta cap a les Canàries. La Hadja Nagnouma Diabaté va desaparèixer a Tunis el 25 de febrer d’aquest any. Era de Guinea Conakry i tenia 20 anys. El Yadassi Soulong va desaparèixer el 18 d’agost d’aquest any a Dadià (Grècia). Era del Camerun i volia entrar a la Unió Europea. Les seves famílies els busquen des de llavors. Tots ells formen part de la base de dades de l’organització espanyola d’ajuda humanitària Caminando Fronteras, i són tres de les més de 60.000 persones que han mort o han desaparegut a les fronteres des del 2014.

Aquest gener, el diari nord-americà The New Yorker publicava un article que titulava “La crisi dels migrants desapareguts”. “Després de la pandèmia de la covid-19, amb el relaxament de les restriccions i a causa de les condicions socioeconòmiques d’alguns països, vam veure un augment de migracions. No diria que va ser un gran increment pel que fa a les persones que creuen, però sí de les desaparicions i les morts. Això ha augmentat fins al 2022, quan vam recollir el segon gran nombre de morts i desapareguts des que vam començar el projecte el 2016”, explica Merna Abdelazim, membre de Missing Migrants, que s’encarrega de verificar i recollir les morts i desaparicions a les fronteres de tot el món.

Dos dels motius clau d’aquest augment són les condicions dels països de trànsit i els mitjans de transport, afegeix la Merna Abdelazim: “Els migrants ja eren traslladats en embarcacions improvisades molt perilloses, però ara hem vist sobretot a la ruta de Tunísia a Itàlia que són transportats en barques de ferro, on és molt fàcil que entri l’aigua. Un cop hi ha aigua s’inunden immediatament. Ni tan sols hi ha restes on agafar-te.”

Segons la plataforma, aquest és l’any en què ha mort més gent al Mediterrani des del 2017, i la ruta del Mediterrani Central ha estat la més mortífera de totes les enregistrades mai per l’organització: 2.200 morts i desapareguts. El total d’aquest any és de gairebé 6.000 –unes disset persones al dia– encara que la xifra augmentarà les pròximes setmanes perquè a final d’any és quan es recullen més dades dels organismes oficials. Missing Migrants recompta només les morts verificades, per tant, insisteixen a remarcar que el nombre real sempre és més alt. Les travesses de fronteres es fan de forma clandestina, és a dir, que moltes vegades les fonts oficials no són coneixedores de l’embarcació, i es poden convertir en naufragis invisibles: es té constància de la sortida d’una barca, però no se’n sap res més fins al cap d’uns mesos o se li acaba perdent la pista.

Darrere cada número, però, s’amaga la vida d’una persona: “Es tracta de persones amb família. Cada història i persona importa, així que ens hem de conscienciar, tot i que no sé de quina manera, perquè va completament en contra de la narrativa de l’amenaça, la que diu que els migrants són una amenaça i una invasió, que és la narrativa que preval a tot Europa. Hem d’entendre que aquestes morts, moltes vegades, són morts perquè la gent espera una vida millor”, argumenta l’activista grega i membre de Suport Agean Boats, Efi Latsoudi.

El naufragi més nombrós d’aquest any va ser el d’una embarcació que viatjava des de Líbia fins a Itàlia i que va naufragar a la costa grega, a Pilos: 86 persones van perdre la vida i més de 500 no s’han trobat. Encara que les autoritats gregues ho neguin, els supervivents defensen que l’enfonsament va ser condicionat pels guardacostes: descriuen sistemàticament que van lligar una corda a l’Adriana –el pesquer on anaven– i van començar a rebolcar-lo. De fet, des de fa anys es recullen pràctiques de push-backs en aquesta zona del Mediterrani.

Quan es produeixen morts a les fronteres es comença un procés d’identificació dels cossos, que són transportats als instituts forenses de les municipalitats. El mes d’agost passat hi va haver un gran incendi a la frontera entre Grècia i Turquia, a Alexadrúpoli, on van morir divuit migrants. Els van portar a l’hospital universitari de la ciutat, on van comprovar que no portaven documentació –només van trobar un rellotge de polsera– i els van col·locar a dins d’uns contenidors frigorífics ubicats a l’exterior de l’edifici, enmig del pàrquing. “Aquí és on ubiquem els migrants, els nacionals tenen les seves sales a l’interior de l’edifici, però no donem l’abast amb els migrants i normalment la identificació triga més temps a fer-se, perquè la família ha de fer arribar mostres d’ADN fins aquí, així que la majoria de vegades no s’acaben identificant” explicava el forense encarregat del procés, Pavlos Pavlidis.

En funció de l’espai de les càmeres, els cossos poden estar més o menys temps al departament forense i, si no són reclamats, s’enterren als cementiris municipals. A Espanya, durant els primers mesos se’ls ubica en nínxols de beneficència, però s’acaben enterrant en foses comunes i es converteixen en un número. Amb la llei de llibertat orgànica religiosa del 1982, es garanteix que es respectin els drets religiosos de cada persona i que s’enterrin segons les seves religions. No obstant la llei, en la majoria dels casos s’enterren en cementiris cristians i civils: a l’únic lloc del territori espanyol on es respecta és a Ceuta i Melilla, i només en el cas dels musulmans, atès que hi ha cementiris islàmics.

“Penso que per dignificar la persona s’hauria de posar tota la informació possible a la làpida, encara que no se’n sàpiga el nom. No deixar una làpida amb formigó i alguna grafia”, defensa la Nadya Jaziri, antropòloga social especialitzada en migracions. Són pocs els familiars que es poden permetre viatjar per poder assistir al funeral –en molts casos, significa tornar a venir de forma il·legal– i els costos de repatriació els assumeix la família, que normalment per aconseguir la suma econòmica ha de comptar amb la xarxa del voltant.

Pel que fa als desapareguts, la memòria i el dol és encara més difícil, afegeix l’antropòloga: “L’estat en què es troben aquestes famílies s’anomena de pèrdua ambigua, perquè no pots començar a fer el dol, ja que no saps si la persona ha mort i, per tant, acabes estan als llimbs.” Més enllà de les conseqüències psicològiques, es troben també amb problemes legals i administratius. Un exemple són les dones d’alguns països que s’han quedat vídues per la pèrdua del marit, que no poden tornar-se a casar si no tenen el certificat de la defunció.

Diverses associacions humanitàries recullen els testimonis de les famílies que expressen el dolor. Missing Migrants publica el d’una mare d’Etiòpia que va perdre el seu fill: “És impossible anar al país on va desaparèixer, perquè no m’ho puc permetre. El que puc fer és obtenir notícies del contrabandista que va facilitar el seu viatge. Encara que estic molt decebuda amb els contrabandistes, mai no he pensat acusar-los [de la desaparició del seu fill], també perquè la majoria són parents meus. A més, tinc por d’anar a l’oficina del govern perquè he sentit a dir que hi ha famílies que van enviar els seus fills per vies il·legals i que van ser detingudes i empresonades. Així que el que puc fer és seguir resant, amb l’esperança que un dia el meu déu m’anunciï bones notícies.”

Aquest 2024, la UE té l’oportunitat de replantejar les polítiques migratòries i les rutes amb el nou Pacte de Migració i Asil que han estat preparant des de fa tres anys i que s’ha aprovat aquesta setmana. De moment, la proposta se centra més en la seguretat dels estats membres i en el control a les fronteres: un examen previ d’entrada –pre-entry screening–, on les persones que arriben poden ser detingudes fins que no s’examini la demanda d’asil; la valoració col·lectiva d’algunes nacionalitats en lloc d’un examen individual de cada expedient i, en el cas dels països no fronterers, la no obligació d’acceptar la reubicació dels migrants per disminuir la pressió a les fronteres, sinó escollir pagar, són algunes de les mesures principals.