La ‘família’ ens visita

Seria com­ple­ta­ment injust i de molt mala edu­cació que en aquesta nova república no acceptéssim com a con­vi­dats la monar­quia veïna que tants anys ens ha repre­sen­tat, ja sigui per mal o per pit­jor. En aquesta secció no només repas­sa­rem l’actu­a­li­tat rabi­osa –tant o més que el caràcter de la reina– de ses majes­tats i tota la seva inter­mi­na­ble família –sí, com­panys, aquesta que encara paguem entre tots–, sinó també ges­tes històriques i tot allò que es cou entre bam­bo­li­nes i que els seus pro­pis súbdits sovint des­co­nei­xen.

Per cele­brar la sor­tida de La República la família reial es va ave­nir a fer una per­for­mance sobre l’estil que ha de guiar els nos­tres pas­sos, tot i que tal volta es va pas­sar de fre­nada. La brega entre prin­ce­ses i rei­nes que vam viure el Diu­menge de Resur­recció per allò de si tu m’esti­res fort per aquí i jo t’estiro fort per allà va ser una bona escena de ben­vin­guda per a la nova secció dels Bor­bons, perquè ens diu, sense parau­les però gai­rebé a hòsties, que en rea­li­tat la sang blava que corre per la seves venes no impe­deix que siguin com qual­se­vol família més de la pell de brau, amb la sogra i la jove que no es poden ni veure, el marit amb cara de ciment i l’avi, el més murri de tots, que ja ho ha fet tot a la vida. I sort que no hi havia el cunyat, de qui també par­la­rem... No patiu.

A Felip VI encara molts repu­bli­cans li teniu mania perquè no heu entès que està fent tot el pos­si­ble per eixam­plar –i sense polèmiques par­ti­dis­tes– la base sobi­ra­nista a Cata­lu­nya. Nosal­tres ens quei­xem de dic­ta­dura, però ell sí que en té una a casa de veri­tat. Letícia és, no segons aquest pobre cro­nista, sinó segons totes les patums més conei­xe­do­res de l’entorn de la Zar­zu­ela, començat per l’insigne Jaime Peñafiel, la bèstia que des­truirà la monar­quia. Encara no sabem, doncs, a quin equip hem d’ani­mar més, si al team Leti­zia o al team Felipe en aquesta bata­lla pel relat sobre qui mana de veri­tat en l’herència que l’amic Franco va dei­xar lli­gada i ben lli­gada.

Tot això ho ana­lit­za­rem, per des­comp­tat, des de la soli­da­ri­tat que el poble de Cata­lu­nya ha de demos­trar sem­pre amb els pobles sot­me­sos a monar­quies d’arrel fei­xista. No volem ser com Lenin i expor­tar la revo­lució més enllà de les nos­tres fron­te­res, però sí que volem man­te­nir el res­pecte, el dol i la com­prensió envers aquells que no podran pro­cla­mar mai la seva república.