El dia que “Felip V va salvar Catalunya”
El 13 de setembre del 1923 el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, va encapçalar un pronunciament militar. I el dictador va trobar, des de bon començament, el vistiplau del rei, que el va nomenar president del govern i va permetre la suspensió de la Constitució. Tot i els nombrosos suports que el programa autoritari i vagament regeneracionista de Primo de Rivera havia obtingut a Catalunya —a la qual havia promès respectar, en el seu propòsit de posar ordre al país i posar fi a la crisi social i política—, la dictadura es va acarnissar especialment amb el catalanisme i particularment amb la Mancomunitat de Catalunya.
Primo de Rivera va destituir el govern de la Mancomunitat i la va posar sota la responsabilitat del general Losada, fins que l’industrial Alfons Sala i Argemí va ser nomenat president d’una Mancomunitat descatalanitzada. Sala era un dels dirigents de la Unión Monárquica Nacional, partit vinculat al rei del qual formaven part alguns dels nobles creats durant el seu regnat, com el mateix Sala, comte d’Egara; el baró de Viver, Darius Rumeu i Freixa, i el comte del Montseny, Josep Maria Milà i Camps. Tots ells van ocupar llocs destacats en les institucions catalanes durant la dictadura i van ser els responsables d’aplicar el programa espanyolitzador primoriverista. Després de la destitució de bona part dels professors, tècnics, funcionaris i intel·lectuals que formaven part de les institucions de la Mancomunitat, aquesta institució va ser dissolta.
Des del principi, la sintonia del rei amb els propòsits de la dictadura va quedar patent. El 24 de maig del 1924, en un discurs pronunciat davant els nous alcaldes de Catalunya, nomenats per Primo de Rivera, Alfons XIII es va embrancar en una reflexió històrica controvertida: “S’esdevingué el matrimoni entre Isabel i Ferran, i no hi va haver vencedors ni vençuts; no hi va haver més que germans i cònjuges units. Com que això no era prou, va seguir la història escrivint les seves pàgines, i va arribar el moment d’un rei, Felip V, que alguns de vosaltres recordareu pels seus procediments i per alguna de les seves mesures, i això qui ho diu és un Borbó. Jo sé que en aquells moments era necessari prendre mesures. Per què? Per Catalunya, per salvar Catalunya. Després d’allò va arribar Carles III, i què va fer? Doncs collir els colors de la bandera catalana i de l’aragonesa i fer que aquests fossin els colors d’Espanya, de la bandera sacrosanta d’Espanya, que tots tenim l’obligació de defensar.” Alfons XIII, doncs, va establir un clar paral·lelisme entre la repressió que havia impulsat un avantpassat seu, Felip V, i la que ell estava permetent el 1923.