El vestit nou de l’emperador

Sal­vant els dos mil·len­nis de diferència i la rellevància històrica de Juli Cèsar i Felip VI, cer­ta­ment el Borbó espa­nyol es va pre­sen­tar a la cerimònia dels Jocs Medi­ter­ra­nis com si vingués de Roma per con­ce­dir ofi­ci­o­sa­ment i gra­ci­o­sa­ment l’esta­tus de colònia a Tar­ra­gona, l’antiga Tàrraco, la ciu­tat on la pri­ma­vera és eterna, en parau­les d’Adrià. Tàrraco encara va ser sot­mesa al poder cen­tral romà un pas més gràcies o per culpa de Cèsar August, que va crear allò de la província Tar­ra­co­nense, a la qual va con­si­de­rar capi­tal d’Hispània.

Ara bé, els ges­tos pre­sump­ta­ment magnànims i d’apa­rença pode­rosa de Felip VI a l’estil dels antics empe­ra­dors per inau­gu­rar els Jocs Medi­ter­ra­nis no donen a la ciu­tat cap poder afe­git al que ja té, que és més aviat escàs, com s’ha vist per l’impacte nul a tot el món d’un esde­ve­ni­ment buit de con­tin­gut i que res­pon a la vani­tat dels seus pro­mo­tors.

De fet, perquè el Borbó tingués una rebuda a l’estil d’un gover­nant esti­mat en aques­tes ter­res cata­la­nes, l’orga­nit­zació va haver de rega­lar milers d’entre­na­des a enti­tats espa­nyo­lis­tes i ultres perquè cri­des­sin totes a l’una “visca el rei, visca el rei!”. Fins i tot en aquest ambi­ent d’èxtasi monàrquic, una de les cares visi­bles de l’uni­o­nisme a Cata­lu­nya, Jordi Cañas, va piu­lar: “Soc repu­blicà. Visca Espa­nya! Visca el rei!”

Però l’estadi, mig buit durant tota la cerimònia, ens deia clara­ment que l’empe­ra­dor anava nu.