Prínceps i princeses de Girona

D’entrada, les úniques princeses de Girona a qui reconec són les meves filles, i no perquè jo sigui rei de res, sinó perquè ho he decidit mentre esmorzava aquest matí. Quina diferència hi ha entre la meva resolució i la que va prendre Ferran d’Antequera el 1414? Alguns direu que la sang blava del monarca, però tot aquest conte de les diferents tonalitats dels hereus reials se’n va anar en orris el dia que Joan Carles va disparar el seu germà Alfonsín (15 anys) i un toll de líquid carmesí va sortir del pit d’un dels potencials hereus de la corona espanyola.

Elionor de Borbó, que oficialment és la princesa de Girona, no podria trepitjar cap carrer de la ciutat sense que molts li recordéssim de quina família forma part i de quina pasta està fet el seu progenitor, alguna cosa així com espaguetis a la falangista. Quan Girona era provinciana, fosca i tenia barri xino, els dirigents havien fet mans i mànigues perquè la corona vingués a la ciutat a recollir un títol del qual s’havien mig desdit. Finalment, Felip VI el va venir a reclamar i a recollir el 1990, quan encara no s’havia fet l’operació Garzón. La CUP era una utopia i quatre gats votaven ERC en plena hegemonia regionalista de Pujol.

Elionor, amb tot, podria ser l’últim vestigi del domini borbònic sobre Girona. Una abdicació a temps quan li arribi l’hora seria una victòria no només per a Catalunya, sinó per a Espanya. Ànims.