Prínceps i princeses de Girona

D’entrada, les úniques prin­ce­ses de Girona a qui reco­nec són les meves filles, i no perquè jo sigui rei de res, sinó perquè ho he deci­dit men­tre esmor­zava aquest matí. Quina diferència hi ha entre la meva reso­lució i la que va pren­dre Fer­ran d’Ante­quera el 1414? Alguns direu que la sang blava del monarca, però tot aquest conte de les dife­rents tona­li­tats dels hereus reials se’n va anar en orris el dia que Joan Car­les va dis­pa­rar el seu germà Alfonsín (15 anys) i un toll de líquid car­mesí va sor­tir del pit d’un dels poten­ci­als hereus de la corona espa­nyola.

Eli­o­nor de Borbó, que ofi­ci­al­ment és la prin­cesa de Girona, no podria tre­pit­jar cap car­rer de la ciu­tat sense que molts li recordéssim de quina família forma part i de quina pasta està fet el seu pro­ge­ni­tor, alguna cosa així com espa­gue­tis a la falan­gista. Quan Girona era pro­vin­ci­ana, fosca i tenia barri xino, els diri­gents havien fet mans i mànigues perquè la corona vingués a la ciu­tat a reco­llir un títol del qual s’havien mig des­dit. Final­ment, Felip VI el va venir a recla­mar i a reco­llir el 1990, quan encara no s’havia fet l’ope­ració Garzón. La CUP era una uto­pia i qua­tre gats vota­ven ERC en plena hege­mo­nia regi­o­na­lista de Pujol.

Eli­o­nor, amb tot, podria ser l’últim ves­tigi del domini borbònic sobre Girona. Una abdi­cació a temps quan li arribi l’hora seria una victòria no només per a Cata­lu­nya, sinó per a Espa­nya. Ànims.