La F marca el camí d’Espanya

El 1947, Franco, mentre perseguia, torturava i assassinava republicans de tot l’Estat, va decidir que havia arribat l’hora de muntar el seu propi reich ibèric. Amb una llei de successió com a cap d’estat va passar a ser l’aiatol·là catòlic d’occident i el seu verb va ser oficialment considerat paraula de Déu. El dictador es va atribuir, a banda del poder absolut, la potestat de concedir títols nobiliaris. Només faltaria.

Ara bé, el títol del qual tothom parla, el ducat de Franco, no va ser idea seva. Els seus eren més de l’estil del ducat de Carrero Blanco, que no estava dedicat als astronautes –com algú havia insinuat en un primer moment– o el ducat de Primo de Rivera, que canviant “duc de” per “Albert” ja ens faríem una idea aproximada del seu objectiu.

El ducat de Franco amb grandeza de España, és clar, va ser creat el 1975 pel Borbó Joan Carles I i atorgat a la vídua, María del Carmen Franco i Polo. El rei tornava, d’aquesta manera, el favor que li havia fet el dictador col·locant-lo en el poder. Felip VI, que també és rei per la gràcia (no de Déu), sinó de Franco, va signar fa uns dies la proposta del govern espanyol de passar el títol a Carmen Martínez-Bordiu, neta del dictador i personatge del cor que retrata com ningú la supervivència social del franquisme a Espanya. Però el règim no es manté només com a ideal, sinó amb noms i cognoms. Que es noti qui va guanyar la guerra.