L’home que volia ser rei

Els Bor­bons no són l’única dinas­tia que s’ha pro­po­sat per­pe­tuar-se com a gover­nants a l’Estat espa­nyol. No és que la dinas­tia Habs­burg esti­gui cons­pi­rant per can­viar el resul­tat de la guerra de Suc­cessió. Ho fa una família molt més peri­llosa i pode­rosa actu­al­ment, la FAES de José María Aznar, que vol por­tar el seu cap visi­ble a La Zar­zu­ela amb l’excusa que Espa­nya neces­sita, ara sí, una república que ho cen­tri­fu­gui tot cap a Madrid. Aznar I somia amb un govern com el d’Ale­jan­dro Ler­roux (1933-1935), espa­nyo­lista i radi­cal, que no titu­begi con­tra el cata­la­nisme i ja no diguem con­tra l’inde­pen­den­tisme.

Les aspi­ra­ci­ons repu­bli­ca­nes d’Aznar són ben cone­gu­des, sobre­tot a la capi­tal. Fins i tot La Sexta va fer un docu­men­tal fic­tici fa deu anys en què el polític assu­mia la pre­sidència d’una ter­cera república hispànica. Tot va arran­car de la mala relació entre l’antic pre­si­dent espa­nyol i Joan Car­les I. Amb 65 anys, Aznar encara no renun­cia al seu somni, i el flanc català és el seu millor aliat. Faci el que faci Felip VI –fins i tot enviar-nos els tancs–, tot serà poc per a Aznar, l’home que desitja secre­ta­ment –Arcadi Espada dixit– que Gabriel Rufián li faci un blow job. Tre­ba­lla incan­sa­ble­ment per un govern de coa­lició Rivera-Casado. Després pot fer caure el rei per qual­se­vol escàndol, ja sigui sexual o econòmic, i col·locar-se ell mateix a la pol­trona. És l’home que a Cata­lu­nya vol pas­sar de les parau­les –“a por ellos”– als fets.