Quan no t’agafen el telèfon

Fa just un any, qui era dele­gat del govern català a França, Martí Anglada, va acu­sar Felip VI d’haver tru­cat a la seu cen­tral de Volkswa­gen i Seat a Ale­ma­nya per dema­nar-los un canvi de seu, com havien fet els bancs cata­lans i altres empre­ses de l’Ibex 35 just després del referèndum. Lla­vors, la casa reial no va negar ni tan sols la denúncia i ara altres mit­jans han con­fir­mat que, efec­ti­va­ment, el rei es va dedi­car aquells dies, a banda d’amenaçar-nos, a mirar de fer mal –de manera inútil, afe­gi­ria jo– a l’eco­no­mia cata­lana i a pro­vo­car el pànic entre els seus súbdits.

Fent cas omís a la seva con­dició de pre­pa­rao, el rei va come­tre el mateix error infan­til que un dels seus pre­de­ces­sors en el càrrec, Franco I, que va inten­tar por­tar la Seat –inversió ori­gi­nal de la Fiat– ben lluny de Cata­lu­nya. De fet, va posar la seu social a Madrid. Si s’havien de crear llocs de tre­ball, com més lluny de Bar­ce­lona, millor. Franco, i ara Felip VI, podia tenir una certa idea de política inter­na­ci­o­nal, que això està també en cons­tant dis­cussió, però l’eco­no­mia no era la seva branca favo­rita. Pre­ten­dre que indústries mul­ti­na­ci­o­nals s’incli­nin davant la reia­lesa i s’arris­quin a per­dre bene­fi­cis o a incre­men­tar des­pe­ses és com voler que la lluna s’il·lumini amb la ban­dera espa­nyola cada 18 de juliol. Només els bancs van fer cas a Felip VI, perquè saben que quan arribi una crisi és ell (l’Estat) qui pagarà les seves pèrdues.