L’adoctrinament reial

L’escena de dimecres de la princesa Elionor llegint el primer article de la Constitució des d’una poltrona que l’enlairava vistosament respecte als seus futurs súbdits hauria fet saltar del sofà Umberto Eco, el gran mestre de la semiòtica. Mai una imatge havia volgut dir i significar tantes coses que van molt més enllà de les que pròpiament va llegir Elionor, ni més ni menys que el primer article de la Constitució, que és el que garanteix la monarquia i la unitat d’Espanya. Amb 13 anys, doncs, la princesa, els seus pares i els seus assessors ja es veuen obligats a fer una guerra preventiva contra aquells que pretenem que no arribi mai a regnar-nos.

Sovint s’ha acusat partits i associacions independentistes de fer servir els nens per als seus propòsits simplement perquè s’ha vist algun menor amb alguna estelada. De fet, a les escoles no es pot parlar de l’1 d’octubre. Ara bé, quan convé s’agafa la princesa espanyola, se la puja a una tarima i se li fa llegir la Constitució com aquell qui llegeix l’Evangeli. Paraula de Déu. I tot són lloances no només a les seves paraules, sinó a l’estil que té quan llegeix, a la seva calma, a la seva mirada segura, al somriure que dedica al rei, al convenciment de les seves idees, al seu vestit... Benvinguts a l’edat mitjana. Acatament i sotmetiment a una autoritat gairebé divina. Després de l’antic i del nou, la Constitució és l’últim testament, el que conté la veritat definitiva. Només faltava un bisbe.