L’inici d’una gran amistat...

Fa tot just 43 anys –el 6 de novembre del 1975– el rei del Marroc, Hassan II, va ordenar l’inici de la Marxa Verda sobre els territoris que Espanya ocupava al Sàhara Occidental. L’objectiu era evident, primer evitar l’autodeterminació dels sahrauins i després ocupar el territori perquè el regne del Marroc passés a tenir-ne de facto el control absolut. Teòricament, Espanya ho havia d’impedir i no podia abandonar el territori sense garantir als habitants la possibilitat de tenir el seu propi estat amb un referèndum. Eren els dies en què Franco agonitzava i en què els metges el torturaven –algun trapella segur que s’ho passava bé–per allargar-li la vida de forma ridícula.

El poder era per a Joan Carles I, que al costat de Hassan II, la seva cort i envoltat d’un palau sorgit d’un conte de Les mil i una nits,va pactar en secret que el Marroc entrés al Sàhara i s’hi quedés, de fet, per sempre més. Es va descobrir gràcies a papers desqualificats de la CIA, que estava al corrent de tot. La relació amb Hassan II es va allargar també amb el fill, Mohamed VI, una altra bona peça, que va regalar al monarca espanyol una propietat d’alt valor a Marràqueix a nom de Corinna zu Sayn-Wittgenstein, segons va explicar ella mateixa. Ni els Borbons ni l’Estat espanyol, tot i les constants crides de l’ONU i la comunitat internacional, han volgut donar la veu al poble del Sàhara en aquests més de quaranta anys. Autodeterminació, la paraula maleïda.