L’únic inviolable d’Espanya

Lle­gir la Cons­ti­tució espa­nyola, ara que fa vint anys que té vint anys, és tot un diver­ti­mento, sobre­tot el capítol II, el que va referència a la corona. “La per­sona del rei és invi­o­la­ble i no està sub­jecta a res­pon­sa­bi­li­tat.” Aquest arti­cle és la defi­nició d’Espa­nya, perquè en aquesta set­mana que el cito estem en plena polèmica per la sentència de la manada. El rei és invi­o­la­ble, cor­recte, però segons la justícia espa­nyola, ho són les dones?

L’arti­cle 62 ens diu que el rei és el cap suprem de les for­ces arma­des i en el 63 se’ns recorda que és ell qui pot decla­rar la guerra. El 3 d’octu­bre de l’any pas­sat, doncs, va exer­cir exac­ta­ment les seves fun­ci­ons i va decla­rar la guerra a l’ene­mic inte­rior.

És molt sig­ni­fi­ca­tiu també el segon punt de l’arti­cle 62. “Dels actes del rei en seran res­pon­sa­bles les per­so­nes que el vali­din.” Si un magis­trat espa­nyol, en un atac de seny o de justícia democràtica, con­demnés el rei per qual­se­vol qüestió rela­ci­o­nada amb el seu man­dat, la culpa no seria del monarca, sinó de qual­se­vol altre que hagués fir­mat el mateix paper. Bingo.

Lògica­ment el rei també és “símbol de la uni­tat” d’Espa­nya i “legítim hereu de la dinas­tia històrica” i en la línia de suc­cessió l’home estarà sem­pre per sobre de la dona. De fet, de la reina només es diu (arti­cle 58), que no podrà “assu­mir fun­ci­ons cons­ti­tu­ci­o­nals”. Peça de deco­ració i humi­li­ació.