Tailàndia, Bahrain i... Espanya

Hi ha un dis­curs recur­rent a Espa­nya que ens recorda que no hem de bar­re­jar política i esport i que res­sor­geix amb força cada vegada que apa­reix alguna este­lada en un camp de fut­bol i, sobre­tot, en les for­mi­da­bles i meres­cu­des –nota de l’autor– xiu­la­des a Felip VI i a l’himne espa­nyol en les últi­mes finals de la copa del Rei. És para­do­xal que els grans escàndols arri­bin sobre­tot en la copa del Rei, que és el tor­neig que per defi­nició uneix esport (copa) i política (rei). En aquest sen­tit, Espa­nya va de bra­cet de monar­quies tan democràtiques com la seva, les de Tailàndia i Bah­rain. Són les úniques que orga­nit­zen com­pe­ti­ci­ons de fut­bol que glo­ri­fi­quen els seus monar­ques i que retor­nen l’esport pràcti­ca­ment a l’edat mit­jana i als com­bats entre cava­llers.

La copa va néixer mal parida, mai més ben dit. El tor­neig és herència del par­tit que es va jugar per coro­nar Alfons XIII. Després ja sabem com es va dir la copa durant la pri­mera etapa de Vox –perdó, de Franco– al govern de l’Estat. Ni per dis­si­mu­lar la con­tinuïtat del règim entre el del Gene­ralísimo i el de Joan Car­les I li van can­viar el nom. Tota una metàfora. Així, durant mesos i mesos, tots els equips espa­nyols no només de fut­bol, sinó de gai­rebé tots els esports, s’enfron­ten patro­ci­nats per una empresa que no només no hi posa diners, com fan totes les altres, sinó que en rep a cabas­sos dels pres­su­pos­tos públics. Ben jugat.