Tailàndia, Bahrain i... Espanya

Hi ha un discurs recurrent a Espanya que ens recorda que no hem de barrejar política i esport i que ressorgeix amb força cada vegada que apareix alguna estelada en un camp de futbol i, sobretot, en les formidables i merescudes –nota de l’autor– xiulades a Felip VI i a l’himne espanyol en les últimes finals de la copa del Rei. És paradoxal que els grans escàndols arribin sobretot en la copa del Rei, que és el torneig que per definició uneix esport (copa) i política (rei). En aquest sentit, Espanya va de bracet de monarquies tan democràtiques com la seva, les de Tailàndia i Bahrain. Són les úniques que organitzen competicions de futbol que glorifiquen els seus monarques i que retornen l’esport pràcticament a l’edat mitjana i als combats entre cavallers.

La copa va néixer mal parida, mai més ben dit. El torneig és herència del partit que es va jugar per coronar Alfons XIII. Després ja sabem com es va dir la copa durant la primera etapa de Vox –perdó, de Franco– al govern de l’Estat. Ni per dissimular la continuïtat del règim entre el del Generalísimo i el de Joan Carles I li van canviar el nom. Tota una metàfora. Així, durant mesos i mesos, tots els equips espanyols no només de futbol, sinó de gairebé tots els esports, s’enfronten patrocinats per una empresa que no només no hi posa diners, com fan totes les altres, sinó que en rep a cabassos dels pressupostos públics. Ben jugat.