Felip VI, al banc dels acusats

Mentre els presos polítics catalans s’enfronten aquests dies a condemnes llarguíssimes al Suprem per la seva activitat i ideologia política, el cap d’Estat que va ordenar pràcticament la seva persecució per terra, mar i aire en aquell discurs del 3 d’octubre del 2017, s’ho mira des de la distància. “Aquestes autoritats, d’una manera clara i rotunda, s’han situat totalment al marge del dret.” Aquell dia Felip VI, no només va exercir d’autoritat política –que no li correspon–, sinó que va actuar de jutge i part. Això per als que pensen que la sentència encara no està escrita. El rei, com en l’edat medieval, va sentenciar aquell dia el govern català amb tots els delictes dels quals es parla aquests dies i que es resumeixen en un: colpistes.

Només una vegada ha intervingut aquest rei en un conflicte polític, social o democràtic espanyol, i ha estat justament en l’únic que Franco va demanar fermesa a Joan Carles I des del seu llit de mort: la unitat és sagrada.

Han passat més coses a Espanya més enllà del procés. Fins i tot els més acèrrims unionistes ho admetrien. L’ascens de l’extrema dreta, la violència de gènere, els problemes de l’habitatge, les retallades en educació, les retallades en sanitat, la corrupció política, la corrupció econòmica, la corrupció policial, la desigualtat extrema, la crisi econòmica, conflictes internacionals, el reconeixement de dos governs a Veneçuela, les relacions amb l’Aràbia Saudita, etc. Res ha merescut cap intervenció específica o declaració fora de guió de Felip VI, que per acabar-ho d’adobar és “inviolable” i no ha de declarar en el judici, tot i que si es llegeix el discurs d’aquell dia és un dels principals responsables que gent innocent faci més d’un any que està entre barrots. Si el temps posés tothom al seu lloc, l’acabaríem veient al banc dels acusats.