De llei a llei i tiro perquè em toca

“No hi ha lli­ber­tat ni democràcia sense lleis.” És la frase de la set­mana, o pot­ser de la dècada, de Felip VI com a recor­da­tori als jut­ges del Suprem. Ja s’ha recor­dat aquests dies que fins i tot Corea del Nord té lleis. A veure qui és el mem­bre de la judi­ca­tura espa­nyola que defensa que això, l’imperi de la llei, és pre­ci­sa­ment la garan­tia de la lli­ber­tat i de la democràcia. Els Bor­bons, però, són els pri­mers interes­sats a fer veure que és més impor­tant la llei –sig­ni­fi­qui el que sig­ni­fi­qui– que qual­se­vol altra con­si­de­ració. D’això en viuen encara avui. Ho han d’agrair, entre d’altres, a Tor­cu­ato Fernández-Miranda, que va ser l’ideòleg de la ley a la ley i que va per­me­tre al règim fran­quista durant la Tran­sició fer el salt a una democràcia for­mal sense que gai­rebé ningú els demanés pas­sar comp­tes. La llei va ser apro­vada per les corts fran­quis­tes el novem­bre del 1976 i (no cal que rigueu) en un referèndum el 1976. L’opo­sició d’esquer­res va reco­ma­nar l’abs­tenció sobre­tot per una cosa: “asse­gu­rava” la monar­quia. Aquest era el prin­ci­pal objec­tiu de Fernández-Miranda. Tota la resta –inclòs el reco­nei­xe­ment del Par­tit Comu­nista d’Espa­nya– es podria aca­bar dis­cu­tint a poste­ri­ori.

Abans, amb la lega­li­tat vigent espa­nyola per exem­ple del 1940, Lluís Com­panys va ser afu­se­llat segons la llei vigent. És més, la justícia espa­nyola actual –aquesta tan exem­plar– es nega a decla­rar nul el seu judici. Visca la llei! El 1975, el govern espa­nyol va afu­se­llar Xosé Hum­berto Baena Alonso, Ramón García Sanz, José Luis Sánchez-Bravo, Ángel Ota­e­gui i Jon Pare­des després d’un con­sell de guerra que va pro­vo­car mani­fes­ta­ci­ons arreu del món. Franco va fer una apa­rició a la plaça d’Ori­ente i va dir: “Tot el que s’ha armat obe­eix a una cons­pi­ració maçoni­co­es­quer­rana, en con­tu­berni amb la sub­versió comu­nista ter­ro­rista.” Al seu cos­tat, un jove Joan Car­les li feia cos­tat.