De llei a llei i tiro perquè em toca

“No hi ha llibertat ni democràcia sense lleis.” És la frase de la setmana, o potser de la dècada, de Felip VI com a recordatori als jutges del Suprem. Ja s’ha recordat aquests dies que fins i tot Corea del Nord té lleis. A veure qui és el membre de la judicatura espanyola que defensa que això, l’imperi de la llei, és precisament la garantia de la llibertat i de la democràcia. Els Borbons, però, són els primers interessats a fer veure que és més important la llei –signifiqui el que signifiqui– que qualsevol altra consideració. D’això en viuen encara avui. Ho han d’agrair, entre d’altres, a Torcuato Fernández-Miranda, que va ser l’ideòleg de la ley a la ley i que va permetre al règim franquista durant la Transició fer el salt a una democràcia formal sense que gairebé ningú els demanés passar comptes. La llei va ser aprovada per les corts franquistes el novembre del 1976 i (no cal que rigueu) en un referèndum el 1976. L’oposició d’esquerres va recomanar l’abstenció sobretot per una cosa: “assegurava” la monarquia. Aquest era el principal objectiu de Fernández-Miranda. Tota la resta –inclòs el reconeixement del Partit Comunista d’Espanya– es podria acabar discutint a posteriori.

Abans, amb la legalitat vigent espanyola per exemple del 1940, Lluís Companys va ser afusellat segons la llei vigent. És més, la justícia espanyola actual –aquesta tan exemplar– es nega a declarar nul el seu judici. Visca la llei! El 1975, el govern espanyol va afusellar Xosé Humberto Baena Alonso, Ramón García Sanz, José Luis Sánchez-Bravo, Ángel Otaegui i Jon Paredes després d’un consell de guerra que va provocar manifestacions arreu del món. Franco va fer una aparició a la plaça d’Oriente i va dir: “Tot el que s’ha armat obeeix a una conspiració maçonicoesquerrana, en contuberni amb la subversió comunista terrorista.” Al seu costat, un jove Joan Carles li feia costat.