La historiadora del rei

Fa uns anys, en un extens article al suplement de cultura de La Vanguardia s’exposava quina era la persona que havia tingut una influència més cabdal en l’educació de l’aleshores príncep Felip. S’arribava a la conclusió que aquesta persona tenia un nom, un cognom i un títol nobiliari: Carmen Iglesias, comtessa de Gisbert. La historiadora, adorada en cercles madrilenys i defensora radical de la Transició, ha acabat amb el temps –casualitat o no?– com a directora de la Reial Acadèmia de la Història.

Per saber què pensa realment Felip VI de coses que no s’atreveix –encara– a dir, només cal consultar escrits i opinions de la seva professora, que també va ser (poca broma), presidenta del grup editor d’El Mundo, mitjà reconegut per la seva imparcialitat. D’entrada, nega la línia de continuïtat successòria dels presidents de la Generalitat però, en canvi, defensa la dels Borbons. Quim Torra no pot ser, segons ella, el 131è president de la Generalitat, perquè no hi ha una línia de continuïtat però, en canvi, Felip VI sí que és, per ella, el cap d’estat legítim. I que ho digui una dona i historiadora encara té més delicte, coneixent què ha passat amb les dones i la llei sàlica.

Iglesias considera antidemocràtics els “drets històrics” d’algunes comunitats autònomes, començat per Catalunya; defensa la preeminència de l’educació en castellà a tot arreu; nega la “llegenda negra” del genocidi durant la conquesta d’Amèrica; considera que l’Estat va respondre de manera pusil·lànime al referèndum de l’1 d’octubre i que l’educació a Catalunya és una “bogeria total”. Per bé o per mal, Felip VI va estar en mans d’una nacionalista negacionista i això explica moltes coses.