La historiadora del rei

Fa uns anys, en un extens arti­cle al suple­ment de cul­tura de La Van­guar­dia s’expo­sava quina era la per­sona que havia tin­gut una influència més cab­dal en l’edu­cació de l’ales­ho­res príncep Felip. S’arri­bava a la con­clusió que aquesta per­sona tenia un nom, un cognom i un títol nobi­li­ari: Car­men Igle­sias, com­tessa de Gis­bert. La his­to­ri­a­dora, ado­rada en cer­cles madri­lenys i defen­sora radi­cal de la Tran­sició, ha aca­bat amb el temps –casu­a­li­tat o no?– com a direc­tora de la Reial Acadèmia de la Història.

Per saber què pensa real­ment Felip VI de coses que no s’atre­veix –encara– a dir, només cal con­sul­tar escrits i opi­ni­ons de la seva pro­fes­sora, que també va ser (poca broma), pre­si­denta del grup edi­tor d’El Mundo, mitjà reco­ne­gut per la seva impar­ci­a­li­tat. D’entrada, nega la línia de con­tinuïtat suc­cessòria dels pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat però, en canvi, defensa la dels Bor­bons. Quim Torra no pot ser, segons ella, el 131è pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, perquè no hi ha una línia de con­tinuïtat però, en canvi, Felip VI sí que és, per ella, el cap d’estat legítim. I que ho digui una dona i his­to­ri­a­dora encara té més delicte, conei­xent què ha pas­sat amb les dones i la llei sàlica.

Igle­sias con­si­dera anti­de­mocràtics els “drets històrics” d’algu­nes comu­ni­tats autònomes, començat per Cata­lu­nya; defensa la pre­e­minència de l’edu­cació en cas­tellà a tot arreu; nega la “lle­genda negra” del geno­cidi durant la con­questa d’Amèrica; con­si­dera que l’Estat va res­pon­dre de manera pusil·lànime al referèndum de l’1 d’octu­bre i que l’edu­cació a Cata­lu­nya és una “boge­ria total”. Per bé o per mal, Felip VI va estar en mans d’una naci­o­na­lista nega­ci­o­nista i això explica mol­tes coses.