El sindicat del règim
Veure aquesta setmana l’obrer José María Álvarez, secretari general de la UGT, baixant el cap davant el monarca espanyol i enviant els seus presumptes valors republicans a can Pistraus m’ha recordat el galdós paper del sindicat fundat a Barcelona per Pablo Iglesias el 12 d’agost del 1888. Miguel Primo de Rivera, de bracet del besavi de Felip VI (Alfons XII), va executar un cop d’estat que certament, com es recorda a bastament per part dels historiadors d’esquerres espanyols, va tenir el suport de Francesc Cambó i de la burgesia catalana. La memòria, en canvi, és molt més fràgil amb el paper de la UGT i també del PSOE d’aquells anys. Tot i que inicialment el sindicat es va oposar al cop i a la dictadura, ben aviat el seu secretari general, Largo Caballero, també membre de l’executiva del PSOE, va passar a formar part del consell d’estat de Primo de Rivera. Mentre la UGT pactava amb la dictadura i la monarquia, la CNT era prohibida, perseguida i els seus dirigents empresonats, fet que lògicament va permetre ampliar el radi d’acció i el nombre de militants del sindicat socialista, sobretot fora de Catalunya. Oli en un llum. Pablo Iglesias va morir el 1925 i el seu successor al PSOE i a la UGT, Julián Besteiro, encara va ser més fidel al règim d’aquells anys.
Així doncs, tot i que podria semblar una contradicció que Álvarez anés a celebrar els 130 anys amb una institució que representa tot allò que va contra el republicanisme i la igualtat, potser aquesta és una imatge fidel dels temps que vivim, en què fins i tot les organitzacions destinades a ser un contrapoder formen part d’aquest poder. Que Álvarez, a més, reivindiqués davant del rei el rol del sindicalisme en la consecució fa cent anys (3 d’abril del 1919) de la jornada laboral de vuit hores i no cités Salvador Seguí, la CNT ni la vaga de La Canadenca n’hi ha per llogar-hi cadires.
No fa pas gaire, el 2016, la UGT qualificava el pacte al qual havien arribat Pedro Sánchez i Albert Rivera per fer una coalició de govern d’“insuficient però necessari”. Quedeu-vos amb el necessari. Sense comentaris.
Felip VI, amb José María Álvarez, a La Zarzuela
No al referèndum
Tot i que la UGT en els últims anys sempre s’havia sentit còmoda amb el “dret a decidir”, també ha girat aquest full i s’ha apropat a les tesis de l’Estat. El nou mantra és que fer un referèndum ara mateix aprofundiria la divisió que viu Catalunya. També és cert que en cada elecció sindical que passa la seva força s’afebleix.
Felip VI i la policia ‘patriòtica’
El rei espanyol no és aliè a l’activitat de l’anomenada policia patriòtica espanyola, que va crear proves falses contra alguns líders del sobiranisme català i que va fer el mateix amb Podemos amb els viatges que s’han conegut d’alguns agents per entrevistar-se amb un antic ministre veneçolà. L’escàndol és majúscul, un dels més grans de la democràcia espanyola, però difícilment Felip VI podrà dir-ne res –com va fer el famós 3 d’octubre del 2017–,ja que també té la seva pròpia merda sobre la catifa si és veritat, com es va publicar l’any passat en diversos mitjans, que l’excomissari Villarejo tenia gravacions de Letícia amb el polèmic empresari Javier López Madrid.
Quan Letizia era la ‘reina’ de Mèxic
Amb la polèmica que va sorgir entre el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador i la carta enviada als reis espanyols perquè demanin perdó pel genocidi que van dur a terme els conquistadors en les seves guerres contra els asteques, alguns han recuperat antigues històries de Letícia de quan va ser becària en un diari de Guadalajara. La més coneguda és la seva aparició, despullada, en un disc del grup de pop Maná –Sueños líquidos–, tot un fenomen de masses a l’Amèrica Llatina. El pintor Waldo Saavedra es va fer amic de la futura reina i va aprofitar un retrat seu per fer la imatge.