EL PITJOR REI D’ESPANYA
Els catalans no tenim cap dubte que el pitjor Borbó de la història ha estat Felip V. A Espanya, però, ho veuen diferent. Ell els va assegurar, encara fins avui, la conquesta del seu territori més preuat. La derrota d’aquí va ser la victòria d’allà. I a un vencedor, és clar, costa rebatre’l. Qui és, doncs, el Borbó considerat el pitjor governant fins i tot pels espanyols, tan monàrquics com són? Hi ha pocs dubtes en aquest àmbit, i just després que a Madrid hagin celebrat un altre 2 de maig, convé tornar-ho a rememorar.
Parlem, és clar, de Ferran VII, de qui l’actual monarca és descendent directe. Que quedi dit. Si a ell no el van guillotinar, ja no ho faran amb ningú més. Va ser un dels incitadors de l’anomenada Guerra del Francès, de l’aixecament de Madrid del 2 de maig del 1808 i de la revolta contra Napoleó. Mentre els soldats rasos dels dos exèrcits es massacraven mútuament, ell s’ho mirava a la cort del mateix Napoleó i felicitava l’emperador per les seves victòries mentre a Espanya la població el considerava “el desitjat”. Finalment, va tornar i es va atribuir, amb dos dallonses, la victòria en la guerra. Va simular el suport a la Constitució de Cadis del 1812, i gairebé al minut següent ja va començar una política de repressió ferotge que va culminar el 1823, quan va implorar el suport d’un exèrcit francès –els Cent Mil Fills de Sant Lluís– per restituir l’absolutisme. El mateix Goya, que va pintar la càrrega dels mamelucs francesos a la Puerta del Sol, va haver de fugir a l’exili i ho va fer a França. Temia més Ferran VII que els antics invasors!
Conegut per la seva falta d’escrúpols, va veure com Espanya començava a perdre tot el continent americà, va originar la primera guerra carlista, va restituir la Inquisició, va perseguir la dissidència i va regnar en un període conegut –que això ja ho diu tot– com la “dècada ominosa”. Obscuritat absoluta.
‘El dos de maig de 1808’, pintat per Goya el 1814, abans que el pintor marxés a l’exili
Quan érem francesos
Abans del retorn de Ferran VII, Napoleó va col·locar un titella al tron de Madrid, el seu germà Josep, que va ser considerat rei d’Espanya però, compte, no de Catalunya, territori que es va incorporar directament a l’imperi francès i que segurament li hauria convingut que hi continués si hagués tingut la força per negociar un tractat de sobirania.
Ni voten ni ens deixen votar-los
Què han fet normalment els reis espanyols en aquest període considerat de democràcia (1978-2019) quan ha arribat una contesa electoral? Doncs donar exemple vers la seva pròpia posició reial i no votar. Joan Carles I i Felip VI deuen pensar, amb tota la lògica del món, que si a ells no els vota ningú, ells tampoc ho han de fer. Empat. No hi ha fórmula més extraordinària per donar suport a la democràcia representativa que el fet que el cap d’estat se’n vagi d’excursió amb la família el dia de la gran festa. Això sí, durant el referèndum de l’OTAN, el rei Joan Carles va decidir votar. Fins i tot m’atreviria a dir quin va ser el seu vot...
La insolidaritat sindical de la Zarzuela
Quin efecte sol tenir el Dia Internacional dels Treballadors –1 de maig– a La Zarzuela? Ho reflecteix força bé l’última portada d’El Jueves. El rei no forma part de la classe obrera ni necessita reivindicar cap dret específic, perquè el més important, el de sang, el té reconegut sobradament, tant ell com els seus descendents. És fàcil imaginar, doncs, Felip VI aixecant-se l’1 de maig i meditant sobre la possibilitat d’anar a la manifestació dels sindicats –que, de fet, li donen suport–o quedar-se a casa. Com a mínim, suposem que va fer alguna trucada per evitar que Podemos entri en un futur govern. Això també és feina.