El retrat del rei
Socialistes, populars i nacionals –eufemisme de Ciutadans– discuteixen molt i indefinidament de salari mínim, pensions o dèficit, però hi ha despeses públiques en què s’abracen com els jugadors d’un equip de futbol quan fan un gol. L’última alegria ha arribat gràcies a Hernán Cortés, no el conquistador sinó el pintor, que s’ha endut de les arques públiques uns 90.000 euros (poca cosa pels temps que corren) per una pintura d’una mida força amenaçadora, sobretot pels que som catalans i republicans, i que acompanyarà o vigilarà de reüll tots els representants escollits pels plebeus al Congrés dels Diputats.
En l’última novel·la de Murakami, La mort del comanador, es dibuixa (mai més ben dit) els pintors de retrats com l’escalafó més baix d’aquest ram. Són aquells que venen la seva ànima d’artistes al servei de senyors sempre acomodats que els encarreguen que els facin immortals. Els retratistes, doncs, no posen la seva tècnica, per molt depurada que sigui, al servei de l’art pel qual van ser ensinistrats, sinó del poder, una paraula que inclou diners i influència. El pintor del rei, que no amaga que ha volgut donar al cap d’estat un cert sentit d’autoritat (no cal que ens ho digui a nosaltres), porta fent esbossos de polítics i de gent de la cort des de la Transició. Molts quadres es pengen a les seus de la teòrica sobirania popular, però no hi pot haver res que faci més olor de resclosit que senyors d’antics llinatges penjats en teles gegants en plena era d’Instagram.
L’única llibertat que s’ha pres Cortés a l’hora de dibuixar el monarca és, segons ell, donar-li una “mirada còmplice, que inspiri confiança”. El pintor del llibre de Murakami, en canvi, intenta que els seus retrats, per bé o per mal, reflecteixin la veritable personalitat de la persona retratada. Si Cortés hagués fet el mateix amb Felip VI, probablement molts dels que ara l’adoren arrufarien el nas perquè alguns dels trets que ha deixat entreveure el rei aquests últims anys no són precisament els d’algú més intel·ligent que la mitjana dels seus súbdits.
La descoberta del retrat de Felip VI al Congrés dels Diputats
Pintors ‘protegits’
En el millors temps de la pintura espanyola, els que van portar a la llum Velázquez i Goya, per exemple, molts artistes van ser prou vius per treballar a la cort i aprofitar el seu enorme prestigi per viure gairebé del sou que els pagava la família reial. Això, d’altra banda, els permetia disposar de prou diners per crear les obres que els van fer immortals.
Un himne que s’adapta als nous temps
Els dos reis espanyols que encara sobreviuen (Felip VI i Joan Carles I) van ser rebuts a Nàpols en una trobada internacional amb la versió de l’himne espanyol que va adoptar Primo de Rivera –no confondre amb Albert Rivera– el 1928. No és d’estranyar que amb el govern que hi ha a Itàlia i amb els temps que corren a Espanya ningú s’immutés davant tan profundes paraules: “¡Triunfa, España! Los yunques y las ruedas cantan al compás del himno de la fe”, etc. El problema, segons va analitzar posteriorment l’insigne Albert Boadella, és que un himne sense lletra com el d’ara no ens porta enlloc i que, de fet, no té cap capacitat d’adoctrinament.
Estalviar diners, el nou màrqueting de Felip VI
La casa reial ha fet saber, amb una gran campanya a tots els mitjans, que el 2018 va estalviar uns 500.000 euros del seu pressupost i que tornarà aquests diners a l’Estat. Abans de passar comptes s’ha de dir que van rebre 7,88 milions d’euros per a tot l’any, una xifra que a molts de nosaltres també ens permetria un superàvit que generosament tornaríem a l’Estat. La Zarzuela també ha fet saber que les joies que el príncep saudita els va regalar han estat lliurades a l’Estat. Encara els haurem de donar les gràcies...