De rei a rei i tira Rubalcaba
Tots els reis i reines espanyols en vida van assistir emocionats al sepeli d’Alfredo Pérez Rubalcaba, l’home que probablement més va fer per salvar la institució en el seu pitjor moment. El 2014 era, com a secretari general del PSOE, un dels pocs que coneixia el secret d’estat més ben guardat: l’abdicació de Joan Carles I. Just abans que s’anunciés, la popularitat dels Borbons queia en picat. Aquella cacera a Botswana, la relació amb Corinna i la imputació d’Urdangarin i tutti quanti van provocar un moviment sísmic que alguns van calcular d’antuvi. El primer que ho va veure a venir va ser Rubalcaba. La llei d’abdicació s’havia d’aprovar al Congrés i un vot en contra o una simple abstenció socialista hauria deixat Felip VI molt tocat (institucionalment) abans de començar a fer res.
Les bases socialistes es van moure i van reclamar un nou referèndum sobre la monarquia, i destacats dirigents van dir que havia arribat l’hora de debatre o votar sobre el model d’estat. Ho van fer, entre molts d’altres, Pérez Tapias, Odón Elorza, Ximo Puig, Francina Armengol i José Ramon Gómez Besteiro. Fins i tot un jove Pedro Sánchez va proposar que els diputats socialistes tinguessin llibertat de vot en aquella sessió de l’11 de juny del 2014. Davant l’ascens de Podemos, la proposta d’una república per frenar la crisi ideològica del partit guanyava terreny, però Rubalcaba això ja ho havia previst i ho havia parlat amb Joan Carles i Felip. La llei d’abdicació no podia ser discutida en cap cas ni hi hauria llibertat de vot. “No votem la successió. Això ja ho vam votar el 1978 i ho va ratificar el poble espanyol”, va insistir Rubalcaba just abans de dimitir com a secretari general. L’últim servei a la causa va ser, doncs, deixar-ho tot “lligat i ben lligat” per afrontar la crisi que més el preocupava, la territorial, la mateixa que Franco va demanar a Joan Carles I que vigilés amb especial cura.
Joan Carles I i Alfredo Pérez Rubalcaba, en una reunió a La Zarzuela
L’‘incident’
Algunes cròniques de l’enterrament de Rubalcaba no han passat per alt alguna mala paraula que Felip VI va tenir amb Pedro Sánchez, amb Letícia com a testimoni de càrrec. El rei hauria reprovat al president espanyol que es reuneixi amb els partits abans que ho faci ell. Afortunadament per a ell, Sánchez encara no s’ha vist amb independentistes...
Les autoritats de l’estat, per ordre
Aquests dies, amb la polèmica sobre el nomenament de Miquel Iceta, s’ha parlat molt de l’ordre establert per a les autoritats a l’Estat espanyol. En principi, el dirigent del PSC estava destinat a ser el president del Senat, quarta autoritat espanyola. La tercera és el president del Congrés, la segona el president del govern espanyol i la primera, és clar, el rei. Ara bé, segons la Constitució gairebé cap d’ells, a excepció de Pedro Sánchez, pot prendre decisions executives. Els presidents del Congrés i del Senat són figures representatives i simbòliques i, encara més, el rei. Per tant, el poder real (que no reial) a Espanya no s’anomena mai pel seu nom.
La princesa de les places de toros
Victòria Frederica de Marichalar, filla de la infanta Helena i germana de Froilà, reclama el tron en les grans places de toros espanyoles. La seva relació amb el torero Gonzalo Caballero, amb qui ja es deixa veure per tot arreu, i la recent desfilada com a padrina en un acte multitudinari a Las Ventas, han fet que les seves aparicions en la premsa rosa es multipliquin últimament, fins i tot per sobre de les de Letícia, que sempre sol posar mala cara quan un allau de fotògrafs apunta cap a la seva direcció.