Els pinxos del rei
A banda de la llei suprema espanyola, la sacrosanta Constitució, a l’Estat espanyol no falten assetjadors, perdonavides i gent de baixa estofa que sembla que té només una missió a la vida: defensar el rei a capa i espasa del populatxo i la plebs. Ara bé, no és aquesta una garde du corps medieval apostada a la muralla en espera que catalans i gent de mala fe assaltem el castell per tallar el coll al monarca. L’únic combat que hi ha contra Felip VI és ara mateix intel·lectual, una batalla d’idees que seria benvinguda en qualsevol societat democràtica moderna. Però què passa al regne d’Espanya? Doncs que es castiga la dissidència republicana o agnòstica de l’estat rei en què s’ha convertit Madrid i la seva zona de poder.
El Tribunal Constitucional és, en aquest sentit, un dels gossos faldillers dels Borbons que més ridícul està fent. Ridícul per unanimitat, a més. El Parlament de Catalunya va reprovar el rei per múltiples raons. No va declarar la república ni el va destronar, fets que haurien acabat amb tothom a la presó, sinó que el va criticar i va definir la seva institució amb paraules clares, teòricament emmarcades en la llibertat d’expressió, ja sigui dels individus o de les institucions: “Apostem per l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica.” La resposta del TC és inaudita, però ja no ens sorprèn res. “El monarca és inviolable i està exempt de tota responsabilitat.” Bàsicament, el Constitucional dona la raó al Parlament, perquè un dilluns comences justificant la violència policial contra ciutadans desarmats, dimarts vens armes a l’Aràbia Saudita, dimecres evadeixes impostos a Suïssa, dijous et reuneixes amb qualsevol sàtrapa, divendres reps els senyors de Vox, dissabte atropelles refugiats amb el teu iot supersònic i diumenge vas a dinar amb la germana del cas Nóos. La inviolabilitat ho comprèn tot i la prohibició a la crítica de la figura reial és només la punta de l’iceberg d’aquesta figura jurídica que permet a Felip VI fer el que li vingui de gust. Mai haurà de rendir comptes.
Els membres del Tribunal Constitucional, abans d’una reunió
Deguda obediència
En favor (o en contra) dels dotze magistrats del tribunal s’ha de dir que són nomenats, per llei, pel rei d’Espanya a través d’un reial decret. És difícil concebre, doncs, que no sentin una gratitud majestàtica vers la figura del monarca, i que qualsevol crítica que aquest rebi no sigui percebuda com una puntada de peu a les parts nobles dels seus propis càrrecs.
El CNI també és inviolable?
Si gratem una mica, resulta que no només Felip VI és inviolable. Ell té l’avantatge, insuperable, que a la Constitució ho posa per escrit. Pot fer, com dèiem, el que li surti de la fava. Però tenim molts altres organismes que també ho són, encara que no ho posi enlloc. Per exemple, el CNI, immers aquests dies en una polèmica, invisible a molts llocs, per la seva relació amb els instigadors de l’atemptat de Barcelona del 2017. De fet, als polítics i membres dels cossos policials que han investigat i filtrat informacions falses de líders independentistes no només no els ha passat res, sinó que sovint han estat ascendits.
Una altra cançó en la diana policial
“Arriba, abajo; mandaremos al rey al carajo; abajo, arriba, no queremos a la monarquía.” Aquest és el fragment d’una cançó del grup de folk aragonès Adebán, expedientat per la Guàrdia Civil precisament per cantar-la en un acte de protesta a Canfranc, emparant-se, segons alguns dels assistents, en la “llei mordassa”. Com sempre, doncs, la llibertat d’expressió, fins i tot sota el govern del PSOE, s’escampa per tot el territori espanyol. No ha calgut que arribi la triple aliança. Hi ha coses que no canviaran.