L’expropiació de Marivent
Aquest cap de setmana, se celebra un aniversari ben especial en la relació (no sé quin adjectiu posar-hi) entre la família reial espanyola i els Països Catalans. El 4 d’agost del 1973, dos jets Mystère, la marca preferida de l’exèrcit de Franco, van aterrar a la base Son Sant Joan de Mallorca. En un anaven el príncep hereu Joan Carles i les seves filles Helena i Cristina, i en l’altre, la futura reina Sofia i el seu fill Felip. Franco encara era viu, però l’amenaça d’una conspiració judeomaçònica comunista internacional obligava el futur cap d’estat i el seu hereu a viatjar sempre en aparells diferents. No es tractava d’un viatge a les Illes com el que va fer, per exemple, Jaume I el 1229. La família reial, simplement, hi anava a prendre possessió d’un nou palau, el de Marivent, que, a partir de llavors i fins ara, n’esdevindria la residència d’estiu.
La fórmula amb què la família reial va aconseguir el palau, que era propietat privada del pintor Saridakis, explica perfectament com funcionen les coses a Espanya i en la casa reial. El cap de la casa reial, que era el mallorquí marquès de Mondéjar, va convèncer la Diputació perquè cedís a les braves la mansió de Saridakis a Joan Carles i família. El problema és que l’artista grec l’havia cedit amb una condició: que l’exuberant palau fos un museu. A partir de llavors, van entrar en acció altres actors, com ara l’aristòcrata georgià Zourab Tchokotua i l’expresident de la Diputació i prohom del franquisme Pedro Salas, que van convèncer les autoritats de les Illes que el palau, amb museu o sense, havia de ser per a Joan Carles. Van convèncer fins i tot l’hereu de Saridakis Juan Carlos Hermann perquè renunciés d’entrada a la seva propietat, però, lògicament, aquest va portar el cas als tribunals, que li donarien la raó el 1988. Hermann va poder treure totes les obres del seu pare, però la sentència ho deixava clar: la família reial s’hi quedava. I fins avui.
El Palau de Marivent, residència d’estiu dels Borbons
El repòs del guerrer
Entre els moments més surrealistes de la història de Marivent figura el discurs d’Enrique Ramos, president de la Diputació, en què lliurava el palau a Joan Carles i la seva família: “Us he de pregar, altesa, que accepteu aquesta residència per gaudir d’un merescut i necessari descans. Sempre en la pau cimentada pel nostre Caudillo [sic].”
Qui la té més grossa?
Com és habitual i seguint l’exemple familiar, Felip VI practica, durant les vacances, un esport gens elitista: la vela de creuers. Ho fa amb el club de l’Armada i l’embarcació, diuen, ja la hi paguen els grans empresaris de Mallorca a canvi del seu poder d’influència. La bandera, ben grossa, és l’espanyola. Que no hi hagi dubte sobre l’antipatia que sent pels nacionalistes. El seu lloc al iot és el de portar la canya. No sabem com s’ha agafat la reina això que el seu home porti (i tiri?) la canya i no precisament per pescar un lluç.
La duquessa de Franco
La Fundació Francisco Franco, com no podia ser d’una altra manera, ha aplaudit Felip VI per la concessió del títol de duquessa a María del Carmen Martínez Bordiu. 44 anys després de la mort del dictador, la seva neta ha pogut fer realitat el seu somni d’entrar oficialment en l’aristocràcia espanyola. El president de la fundació, el general Juan Chicharro Ortega, ha reconegut que, sense l’exministre Rafael Català (PP) i el rei, la concessió del títol no s’hauria pogut dur a terme. Gràcies a Franco, hi ha afegit, la monarquia espanyola va poder sobreviure. En això estem d’acord.