Felip II i la llegenda negra
Molts historiadors espanyols, sobretot de l’última fornada, consideren que des de fa segles hi ha una campanya contra Espanya des dels països diguem-ne no catòlics que hauria suposat l’expansió injusta d’allò que coneixem com a llegenda negra. En resum, ens volen fer creure que en realitat Espanya, fins i tot quan va ser un imperi invasor, no va ser realment tan dolenta com se’ns ha volgut fer veure. L’objectiu d’aquesta neteja d’imatge no és cap altre, i els mateixos autors ho reconeixen, que els espanyols –com a mínim els que se’n considerin–recuperin l’autoestima i l’orgull de pertànyer a una gran “nació”.
Felip II (1527-1598) va ser un dels autors intel·lectuals de la llegenda negra. Va escampar el terror als Països Baixos i a Bèlgica, va expulsar milers i milers de musulmans a Andalusia, va enviar l’Armada Invencible a les costes angleses, se les va tenir amb els turcs per tot el Mediterrani i va continuar amb la ingent tasca d’espoliar a la brava totes les grans riqueses dels territoris conquerits militarment a Amèrica. Gairebé el 20% de les despeses de la corona –la majoria en activitats militars– provenia de territoris on, a més, s’imposava a cop d’espasa la llengua espanyola i la religió catòlica. Felip era, de fet, un catòlic tan fanàtic que no veia Guillem I d’Orange, el líder de la rebel·lió neerlandesa contra la monarquia espanyola, com un rival per un territori concret, sinó com un malparit calvinista que no seguia els preceptes del Vaticà. Va annexionar Portugal amb un gran cost militar, i al final del seu regnat tenia fronts oberts als Països Baixos, França i Anglaterra. I els historiadors es queixen de la llegenda negra!
A més, es va casar quatre vegades, l’última amb la seva neboda Anna d’Àustria, vint-i-dos anys més jove que ell, fent dels enllaços entre parents un mal endèmic de la monarquia espanyola.
L’Armada Invencible, en una reproducció atribuïda a Nicholas Hilliard
Madrid, capital
Felip II va tenir una altra bona pensada, que va ser portar definitivament la cort espanyola i tots els funcionaris a Madrid (1561). També era el rei d’Aragó, on va ser conegut com a Felip el Prudent, tot i que va haver de sufocar una gran revolta a Saragossa i la guerra de la Ribagorça, on va intentar imposar el seu autoritarisme nomenant nous virreis.
La infanta Helena ‘fon’ el gel finlandès
La infanta Helena deu ser una de les divorciades més desitjades d’Europa. Amb un patrimoni incalculable i més secret que la deixa de la família Pujol i un antic marit de la noblesa que també deu pagar una part de la festa, alguns no veurien amb mals ulls aparellar-se amb la no reina d’Espanya. Aquesta setmana, la cronista Pilar Eyre ha escrit, literalment, que Helena va “lligar” en un viatge a Finlàndia, on va acompanyar el seu pare. Un “senyor de bon veure li va tirar la canya”, diu la periodista, que afegeix, això sí, que “ella no va picar”. En la crònica es destaca que Helena va parlar “anglès a la perfecció” i que s’ho va passar d’allò més bé. Del francès, no en diuen res.
Una periodista que no concedeix entrevistes
Letícia, com a bona periodista que devia ser –això ho hem de dir ben en passat–, devia lluitar perquè el seu equip parlés, entrevistés i investigués qualsevol cosa o persona relacionada amb l’actualitat del moment. Ara, un cop al càrrec de reina, no accepta –tampoc el seu marit– que ningú l’entrevisti ni seriosament ni tampoc formalment. Ho ha confirmat la periodista Julia Melchior, que ha fet un documental sobre ella a la televisió alemanya ZDF. “No parlen amb ningú ni amb cap mitjà.”